Divendres passat vàrem assistir a una funció que l’ínclit José Mourinho titllaria de “teatre del bo”, recordant els anys que va estar empadronat a Barcelona. L’obra tragicòmica que van representar Donald Trump, J.D. Vance i Volodímir Zelenski va ser còmica i tràgica, i no vaig  poder controlar, com a espectador, el riure histèric per una escena que em va recordar Harry el Brut. “Make my day”, semblava que volgués dir-li  l’empàtic d’en Donald a Volodímir, mentre J.D. Vance no s’havia preparat bé el rol de poli bo. Jo, que vaig escoltar l’escena mentre caminava pel carrer amb els auriculars ben encaixats a les orelles, vaig haver d’entrar en un bar i demanar un cafè per poder anar al bany amb la consciència del client que emmerda pagant. El pròxim Nadal el caganer hauria de tenir les nostres cares, encara que Zelenski, un home que va mostrar una extraordinària dignitat, mereixeria governar els nostres pessebres.

Poques vegades he tingut la sensació d’assistir a un moment històric com el que van interpretar els dos pinxos que tenen a Espanya el suport de quatre de cada deu joves d’entre divuit i vint-i-cinc anys, encara que tinc els meus dubtes que els altres sis sàpiguen qui és Trump. Les dones pro Trump són menors en percentatge i una de cada deu dona suport a Donald i a J.D. Elles, sempre més clarividents. M’agradaria saber, però, què opinen de Meloni, de Weidel i de Le Pen. I és que el poder no ho és tot, encara que siguin dones.

Espanya forma part d’una Europa on l’Amèrica del Sud comença a Madrid

Per sort, els que ens agrada un esport que consisteix en vint-i-dos homes o dones corrent darrere d’una pilota, teníem el futbol per disparar la nostra balística emocional. Veure perdre el Real Madrid és orgàsmic, per tot allò que simbolitza un club Estat que ha fet del madridisme sociològic una qüestió d'estat. El Real Madrid té una prepotència trumpista, un trumpisme més castís, més pròxim a la intolerància ayusista, que és com parlar de l’arrogància etílica de MAR. Ara que es parla tant d’Europa i de la seva perdurabilitat com a realitat geopolítica, he recordat quan, de jove, els europeus deien que Europa començava als Pirineus. Ara que el Vell Continent viu en una estranya adolescència que recorda el procés d’envelliment sofert per Benjamin Button, Espanya forma part d’una Europa on l'Amèrica del Sud comença a Madrid. Per  cert, el discurs catalanofòbic d’Ayuso és d’un teatre del dolent, perquè Ayuso és una actriu pèssima que discurseja sobre el text escrit per MAR amb la cadència dels histrions amateurs que cada any pugen a l’escenari per interpretar Els pastorets. A Vallvidrera tenim la versió 2.1, anomenada Les pastoretes. Amb Ayuso fa la sensació que l'orellera des de la qual li canten el discurs no funciona. I, si un dia és presidenta,  “poso Déu per testimoni” que les passarem magres amb aquest producte polític dissenyat per expandir nacionalisme madrileny, ergo espanyolisme caspós a dojo ara que la caspa fa olor de Ruiz de la Prada; i ens manquen pebrots o ovaris per parar-li els peus, convertits en titelles d’una obra teatral dissenyada per ultres com MAR. A Ayuso se la podria denunciar judicialment per propagar l’odi vers els catalans, perquè crec que la xenofòbia és denunciable. I, per cert, dissabte va ser l’aniversari de la Maria Febrer, per més dades, la meva sogra, i vam celebrar el dinar al local que té en Quim Marqués al barri de Gràcia. Amb el mestratge d’aquest xef, alguns plats tradicionals catalans que estaven en perill d’extinció podran sobreviure a la pandèmia de tota aquesta merda de cuina desarrelada ecofriendly. Amb un bon fricandó assentat a l’estómac, és més fàcil sotmetre sota el pes de la dignitat les idioteses dites per una idiota. Ayuso trumpista, Ayuso desencadenada. Sembla que les piulades escrites per Karla Sofía Gascón hagin esdevingut el llibre d’estil de la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Per sort, el Barça va guanyar fent tot allò que no fa el Real Madrid, “teatre del bo”, en un escenari, el de Montjuïc, que és un mal teatre per cultivar els somnis. L’estadi és fred, hi fa fred, i els morts contemplen el futbol des d’un indret en el qual soc propietari d’un nínxol que em va regalar el meu avi Evaristo, sempre tan previsor, quan vaig fer vint anys. Allà hi són enterrats molts culers que en la vida eterna estan gaudint del futbol d’un equip construït per un tipus anomenat Hansi, que, diuen, fa anar de cul dones i homes enamoradissos. En un feu, històricament, de cultura futbolística holandesa, un alemany hi ha posat ordre i seny amb un futbol que és teatre del bo.

Un fricandó ens pot salvar el dia. Un bon partit de futbol pot fer que comencem la setmana més feliços i que no hàgim de lamentar-nos cantant “I don’t like Mondays”, una cançó generacional de The Boomtown Rats.

I tot aquest teatre que va començar amb la tragicomèdia celebrada al Despatx Oval de la Casa Blanca, va acabar al Dolby Theatre de Los Angeles amb la cerimònia dels Oscars. Grans pel·lícules, grans interpretacions, grans shows musicals, i malgrat l’espectacle, hi va mancar valentia i dignitat. Al costat de la cerimònia dels Oscars, els Goya van quedar com el que són, teatre d’aficionats, però s’esperava quelcom més de Hollywood i d’un gremi, el del cinema, que té, en la llibertat d’expressió, el seu gran què. Només alguna veu valenta, com la de Daryl Hannah o les de Basel Adra i Hamdam Ballal, guanyadors de l’Oscar pel documental No other land, van estar a l'altura de les expectatives. Però res més. És el silenci de la por o dels palmeros. D’aquests, a Catalunya en tenim a carretades i uns quants han guanyat Goyes, premis nacionals i cadires a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.  

I una recomanació. A qui no hagi vist The manchurian candidate, la pel·lícula dirigida per John Frankenheimer, li recomano que ho faci. Donald-Volodímir. Volodímir-Donald. Els favors es paguen.