Quan Joan de Sagarra va afirmar que el seu pare mai no va parlar-li de Vida privada, vaig guardar silenci, perquè jo no sóc Joan de Sagarra. Quan va dir que els joves d’avui no coneixen qui va ser Josep M. de Sagarra, vaig guardar silenci, perquè ja tinc trenta-quatre anys. Quan va dir que els ‘periodistes de l’internet’ tampoc no saben res del seu pare, vaig guardar silenci, perquè jo no treballo de periodista. Quan va afirmar que ni tan sols els filòlegs saben llegir entre línies la història dels Lloberola, però, vaig haver de parlar, ja que jo sí que sóc filòleg. Quan don Joan va saludar-me dient “Hola!” mentre es recolzava al seu bastó, vaig confessar-li que aquesta columna periodística escrita per algú relativament jove es diu Cafè, copa i piti en homenatge al Cafè, copa i puro del seu pare i vaig dir-li que no patís. Que no fos tan anacrònic. Que no ho veiés tot tan magre. Que Josep M. de Sagarra no ho voldria així, de ben segur, ja que si alguna cosa va ser Sagarra és un autor tan modern com per entendre que la literatura en català, agradi o no, també havia de ser popular, que és la manera antiga d'etiquetar allò que amb el capitalisme es coneix com a comercial. 

Tot això va passar dijous passat a la cocteleria JOK durant la presentació del nou Vida privada, la reedició del primer best-seller de les nostres lletres, editat magníficament per Barcino dins la Biblioteca de Clàssics Catalans. El bar és com un amagatall secret, ja que és el principal d’un pis senyorial de l’Eixample i només s’hi pot entrar si el porter t’obre la porta, potser per això sempre que hi vaig tinc ganes de fer servir monocle, portar un rellotge de butxaca i conspirar contra Eduardo Dato. Vida privada retrata un món així, sens dubte, però si alguna cosa aconsegueix la novel·la és crear literàriament el contrari del que el JOK i la seva privacitat representen, ja que Sagarra "tira a terra les parets de la classe alta barcelonina", com va definir molt bé Narcís Garolera. En efecte, el llibre deixa al descobert allò que passa a les cases de la gent i permet a tothom, rics i pobres, vells i joves, col·lar-se a la vida íntima d’una família com els Lloberola i de tants altres personatges barcelonins del moment, segurament per això va generar controvèrsia, crítiques airades i un fort rebombori públic.

Sagarra va ser titllat d’enfant terrible no només per haver narrat les vergonyes de l’aristocràcia o els vicis secrets de la burgesia, com si Vida privada fos l'EnBlau de l'època. Era 1932, just l'any que va publicar-se el Diccionari General de la Llengua Catalana, però Vida privada mostrava una llengua col·loquial i tan plena de neologismes que Pompeu Fabra, quan va rebre el llibre, va posar-se les mans al cap i va passar-se una tarda sencera subratllant mots com xarleston, esnobisme, fer el tifa, gigoló, gin, sandvitx o pòquer. En una literatura que fins aquell moment tenia una nul·la tradició novel·lesca d’èxit, la novel·la ho va petar principalment perquè s'allunyava dels postulats estètics del Noucentisme i estava escrita pensant en tota mena de lectors, des dels burgesos de l’Eixample fins als obrers de Sants passant pels que treballaven construint el metro i vivien al Xino. Un llibre que podia llegir-se, vaja, ja que estava escrit en 'el català que ara es parla', com diria Pitarra. 

Avui la xavalada diria que Sagarra padreja, malgrat que paradoxalment el seu fill mai no aconsegueixi entendre què significa l'expressió, em temo. S’ha de ser molt 'pare' per escriure un llibre en set setmanes i teixir 300 pàgines plenes d’escenes que avui serien aquell mem de ‘problemas de rico’. S’ha de ser molt 'pare' per fer tot això literaturitzant la classe social de la qual tu provens i amagar-te’n tan poc que en un fragment, fins i tot, llegim que "El senyor de Llinàs jugava totes les tardes amb don Josep Rocafiguera, amb un aragonès anomenat Ceballos i amb l'avi de l'autor d'aquest llibre". S’ha de ser un padríssim per escriure una novel·la transversal sobre Barcelona i que gairebé un segle més tard encara ningú hagi aconseguit desbancar-la com ‘la novel·la de Barcelona’ escrita mai en la llengua natural de la ciutat, per més que el colonialisme cultural espanyol insisteixi amb les Barcelones dels Marsés, Mendozas, Laforets o Casavellas de torn. Per això és injust que costi tant, encara, considerar Sagarra un autèntic gegant de les lletres catalanes, que és la manera clàssica i boomer d'etiquetar els putos amos que padregen.

Si Barcelona batega amb veu pròpia a través dels personatges que omplen el llibre és perquè aquests personatges, al capdavall, són idèntics a les persones que habiten la ciutat en un moment de canvi d'època. Vida privada és una novel·la barcelonina, però sobretot barcelonista, ja que per a qui l'escriu, Barcelona és la ciutat petita que t'incita a pensar en gran, que et reté però que et permet somiar, que et determina qui ets però que t'empeny a lluitar per qui vols ser. Per alguna cosa, anys més tard, l’autor escriuria a La ruta blava que “cadascú és esclau de la seva sang i de la seva història; jo sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d'una vella ciutat mediterrània”. En uns temps en què molar a Barcelona vol dir parlar anglès a les cocteleries, parlar italià als supermercats del Poblenou i parlar castellà a la ràdio del Primavera Sound, llegir Sagarra és tan contracultural que, de sobte, ser esclau d’aquestes pedres, aquests renecs i aquests rams de farigola fan estimar-te més que mai la ciutat mediterrània que només semblen estimar els turistes.

Jo no sé si Barcelona necessita una nova novel·la que retrati la ciutat, no sé si Joan de Sagarra llegirà mai aquest article i no sé, evidentment, si Vida privada serà el llibre més venut aquest Sant Jordi. L'únic que sé és que no sé fumar amb pipa, per això escric aquests articles després del cafè, mentre bec brandi i fumo un piti que se m’apaga cada dues subordinades. Quan l’encenc, però, deixo d’escriure, guaito per la finestra, hi veig una cruïlla de l’Eixample, observo les façanes del carrer París i veig la gent que dins les cases parla, discuteix, plora, riu, menja, folla, balla, salta, escombra o jeu al sofà passant-se més hores a Instagram xafardejant els plans de cap de setmana dels veïns que no pas llegint llibres.

Veig gent com tu i com jo, vaja. Gent que mira la televisió on Telecinco i el futbol tenen sempre millors audiències que els programes culturals del 33. Gent que fa scroll a la premsa digital on les cròniques de successos, les receptes gastronòmiques i les xafarderies dels famosos s’enduen deu mil vegades més clics que els articles de literatura com aquest, ja que malgrat que al fill de Sagarra no li agradi i a un servidor encara li dolgui més, hauríem de no oblidar que tots sentim curiositat per la vida privada dels altres. Per això la manera més efectiva d'aconseguir que la gent llegeixi, desgraciadament, és explicant que un famós aristòcrata barceloní perd la fortuna i un dels seus hereus fa de gigoló, tal com va fer Josep M. de Sagarra l'any 1932, malgrat que Vida privada, per sort, no sigui un títol amb clickbait tan lleig com el d'aquest article.