Les misèries íntimes dels partits polítics acostumen a esclatar públicament quan hi ha una guerra pel poder. En general, no són les investigacions externes, sinó les fuites internes les que enceten els melons podrits i els ofereixen com a espectacle, fent efectiva la famosa dita de Giulio Andreotti, segons la qual, hi ha amics, enemics i companys de partit. Tot i que no es pot desmerèixer la feina periodística, els escàndols més sucosos necessiten goles pregones que donin les pistes necessàries. I no hi ha moment més adient per a la fuita d’informació, que l’explosió d’un Vietnam a l’interior d’un partit.

Desconec si aquestes goles pregones han estat poques o moltes a l’hora de bastir el treball d’investigació del diari Ara sobre l’escàndol que sacseja ERC, i és possible que només hagi estat la perícia periodística qui ha aconseguit la informació. Però fins i tot en aquest cas, la guerra interna dels republicans ha desfermat la ira dels enemics íntims, ha deslliurat les seves llengües i ha completat, amb luxe de detalls, la dimensió de la tragèdia. De fet, s’espera amb crispetes la declaració d’aquest dilluns del director de comunicació Tolo Moya a la comissió d’ètica del partit, assenyalat com el responsable de la vergonyosa campanya de l’Alzheimer contra Ernest Maragall, i que ha amenaçat d'aixecar catifes, assenyalar ideòlegs i destapar una estructura paral·lela dedicada al joc brut.

Però, a l’espera de la cita de Tolo Moya, les declaracions, amb dimissió inclosa, del fins ara viceconseller d’Estratègia i Comunicació del govern, Sergi Sabrià, ja han estat una paletada de femta d’enormes proporcions. Sabrià ha posat llum i taquígrafs a l’existència d’una trama de contrapropaganda pensada per empastifar partits i líders opositors, amb l'única intenció de destruir-los. No sé si el més greu és tot el que ha fet evident —conscientment o inconscient—, o la naturalitat amb què ho ha explicat, però en ambdós casos les seves declaracions són pura dinamita per a la credibilitat d’ERC. És cert que aquestes pràctiques de clavegueres són més habituals del que seria desitjable, com bé coneix l’independentisme, que les ha patit des de tots els estaments i partits del sistema espanyol. Però, que la brutícia estigui més escampada, no disminueix la gravetat de les accions d’ERC reconegudes i alegrement minimitzades pel mateix Sabrià.

L’activisme es fa des de la societat civil, i en general es presenta com un exercici de defensa d’uns drets col·lectius, i no com una maniobra pestilent per destruir adversaris polítics

Segons les seves paraules, no serien pràctiques brutes, sinó “campanyes pròximes a l’activisme”, i el llistat que ha ofert ja és prou sucós: “fer tweets, fer un vídeo d’una intervenció desafortunada d’un rival, encartellar mitja Catalunya amb el ‘Free Junqueras’, inventar-se La Fàbrica de Rufian, que apareguin sardinetes als trens enmig d’una campanya, o uns mariachis més o menys desafortunats en un mal dia del teu rival”. Recordem que els “mariachis” havien anat a la seu nacional de Junts a cantar La Cucaracha en ple debat intern de l’executiva després de la destitució del conseller Puigneró. El fet que tota aquesta trama sigui considerada per Sabrià una simple organització de “campanyes pròximes a l’activisme”, dit des d’un alt càrrec de la Generalitat, és a dir, emparat pel poder que li atorga l’exercici del govern, denota fins a quin punt han perdut el nord. L’activisme es fa des de la societat civil, i en general es presenta com un exercici de defensa d’uns drets col·lectius, i no com una maniobra pestilent per destruir adversaris polítics. I per la seva naturalesa cívica, l’activisme no es fa des del poder públic, sinó del voluntarisme ciutadà. Intentar justificar com a activisme una estructura paral·lela per a la guerra bruta, organitzada des de ressorts de poder, és inacceptable, indefensable i senzillament impresentable. I, sobretot, és el símptoma de la sensació d’impunitat que produeix la borratxera del poder.

En aquest punt, cal un afegit en format de pregunta: aquesta mateixa estructura B del partit que considerava normal fer aitals campanyes brutes, seria la mateixa que feia servir els mecanismes de poder per fer llistes negres, vetar veus incòmodes, controlar determinats micròfons, utilitzar les subvencions com a forma de pressió als mitjans, etcètera? Atès que sé de què parlo i ho he patit en pròpia carn, la pregunta és pertinent. Tant com la resposta serà inexistent…

Sigui com sigui, l’escàndol és enorme. Veurem com continua i quines dimensions agafa, ara que la guerra entre faccions dins d’ERC —un clàssic històric— s’ha desfermat amb esplendor de ferum. Els dards enverinats del mateix Sabrià contra Junqueres en donen pistes contundents. Però més enllà de la lluita de fang que s’està produint, fora bo que el partit que sempre dona lliçons d’ètica entoni un mea culpa públic, assumeixi la responsabilitat d’un espectacle tan deplorable. No es tracta de canvi de cares, sinó de regeneració profunda, no endebades, si alguna cosa és inapel·lable és que les pràctiques brutes estaven assumides com a legítimes, i no eren cosa de quatre voluntaris despitats. Era en la direcció del partit, on s’havien implantat aquestes pràctiques sense massa escrúpols, i és en la cara de la direcció on ara exploten. Per això mateix, i en favor de tot el moviment independentista, serà bo que la catarsi dins del partit sigui completa. Al capdavall, el manual estalinista mai no serà una bona guia per implementar una república.