Sembla que hagin passat dos mil anys des que una amiga em va trucar per dir-me que Samaranch havia anunciat que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics del 1992. Era el 17 d’octubre del 1986 i jo vivia a Londres. Amb la notícia fresca, vaig anar fins al Dome, el pub on ens reuníem els desarrelats hispànics, i els ho vaig dir. La meva alegria va xocar amb un menyspreu en forma de silenci cap a la Barcelona olímpica típicament espanyola i allà va morir la notícia i el desig de compartir.
De la data de la frase de Samaranch, à la ville de... Barcelona, a l’obertura dels Jocs del 92, van passar sis llarguíssims anys, en els quals vàrem haver de sentir mil improperis per part dels nostres socis constitucionals, els quals tenien el desig amagat que fossin un fracàs per, bàsicament, poder cagar-se en nosaltres i demostrar que aquella regió de polacos era un niu de gent poc fiable. No ho varen ser, i des de llavors varen ser los juegos que nos dimos entre todos. I mira que ho varen intentar, emfatitzant totes aquelles notícies que posaven en dubte l’èxit dels jocs, com les inundacions a l’Estadi Lluís Companys i el retard en les qüestions estructurals, i posant el crit al cel quan s’assabentaven que, putos polacos, el català seria emprat a la cerimònia d’obertura. Hi havia espanyols que creien que el català se l’havia inventat Jordi Pujol per tocar els collons. Passats uns anys, continuen creient que el parlem per tocar allò que no sona.
Que Madrid aconseguirà, tard o d’hora, els jocs, ho sap tothom. Fa vint anys que donen la tabarra, com ho fan amb tot allò que consideren que forma part del Madrid es España, España es Madrid, sigui Mbappé o qualsevol merda que surti de la Puerta del Sol. Si Barcelona s’ho va merèixer, Madrid també, encara que m’encurioseix aquesta barcelonitis i catalanitis que tenen els madrilenys. És com si París tingués Marsellitis o Lionitis. I ho dic salvant les distàncies: París té el Sena, Madrid, el Manzanares; París és el bressol de la Chanson, Madrid, de la Movida.
No he vist la cerimònia d’obertura dels Jocs de París, però en una ciutat que és l’emblema de tot, qualsevol cerimònia és sobrera. Els jocs s’haurien de concedir a les ciutats que necessiten un impuls, com ho va ser Barcelona en aquells anys grisos en inversions i amor propi. París no els necessitava, i Madrid tampoc, si no és per seguir mantenint la paradeta de la reialesa i els seus cortesans. Una ciutat on s'executa el 210% dels diners pressupostats per l’Estat, no necessita inversions extra, una immoralitat, ha dit el president Puigdemont, si es compara amb el 46% executat a Catalunya. En cas de ser certes les xifres, tant les autoritats centrals com les nostrades haurien d’explicar el perquè d’aquesta immoral dinàmica inversora, oposició inclosa, grupuscles que callen per allò de la solidaritat entre els espanyols o, com diuen els Comuns, dels pobles espanyols. Si parles del 46% enfront del 210%, sempre es treuen la carta d’Extremadura.
A l’Espanya dels vuitanta, vomitaven catalanofòbia, però encara no gosaven treure’s les caretes
Escolto una tertúlia radiofònica que podria anar encapçalada per un títol de novel·la generacional: tres mil·lenials i un senyor X. L’X fa allò que fem els X i tracta de demostrar que és igual de modernet que els altres tres parlant dels Jocs de París com a exemple de dispendi absurd i bla, bla, bla. Tenen raó, l’esperit olímpic fa temps que el van podrir els diners, però el to moralitzador i censurador d’aquests tres mil·lenials em recorda els autoritaris del passat, que feien passar per l’adreçador tot allò que no anava amb la seva fe. Són d’aquests mil·lenials que pul·lulen per Vallvidrera i que proposen que els seus nins vagin descalços pel col·legi perquè sentin el batec de la terra, o que s’enfaden si s’assabenten que al iogurt escolar dels seus infants hi ha entrat un polsim de sucre refinat. Per aquests mil·lenials, deu ser una tortura comprovar que les seves idees no refinades també s’han convertit en un negoci per al capitalisme i que les petjades dels seus peus nus, aquelles que busquen poèticament el batec terrestre, estan controlades pels telèfons mòbils d’última generació que porten a la butxaca.
El problema de Barcelona és que continua vivint de les rendes d'"à la ville de". A la dècada dels vuitanta, Ibèria era més rònega i, per tant, era més fàcil excel·lir-hi. Era una Espanya diferent de la que va dissenyar Aznar i tota la seva tropa. L’Espanya del Km 0 i radial ha triomfat, i en aquest món del 2024, Barcelona mai no podria aspirar a uns Jocs. Per indepes i insolidaris, i per catalans, i és que això de la catalanofòbia és un esport nacional sense possibilitats, de moment, d’esdevenir olímpic. A l’Espanya dels vuitanta, vomitaven catalanofòbia, però encara no gosaven treure’s les caretes.
Que jo tinc madrilenyofòbia és evident i m’ho hauré de tractar. Després de setze anys de viure a Madrid, tinc dret a sentir rebuig per una ciutat que exemplifica la intel·ligència emocional més superficial. Emprant un barbarisme, Madrid pateix d’un malquedisme exasperant per a un provincià com jo. La gente de Madrid es muy malqueda, deia la meva ex madrilenya. I encara que mentiria si digués que Madrid és una llauna, tot el que calia dir de Juan Soto Ivars ja ho va escriure Bernat Dedéu a l’article "A casa amb Soto Ivars". El millor perquè t’acceptin a Madrid és dir que Barcelona està en decadència, i avui, Juan Soto Ivars ja és —m’hi jugo un pèsol— Don Juan.
M'estimo més ser provincià que un cosmopolita amb el cervell menys flexible que el forat d’un anus. Siguem provincians o no, el problema de Barcelona és que continua vivint de les rendes d’aquell à la ville de i les perspectives socials, culturals i econòmiques no conviden a l’optimisme.