Abans de començar, vull confessar que aquest article no està escrit sota els efectes de l'alcohol. També confesso que hi ha vegades, quan visito un museu, en què de cop sento una cosa que no té nom. Els francesos en diuen coup de coeur i els italians brivido, però nosaltres ho confonem amb una síndrome de Stendhal de pixarrí perquè en català no hi ha cap paraula per definir-ho, per això jo ho anomeno ‘pelldegallinada’. És com un llampec a l’ànima o una carícia sense rostre, ja que en aquell moment tot s’esfuma i no m’acompanya res més que una obra d’art al meu davant, sempre immensament més gran que jo. Per un instant, és com si el món s’evaporés enmig del Louvre, la Capella Sixtina del Vaticà o la Tate Modern, però inesperadament també pot passar a Vilafranca del Penedès.

Diumenge passat, per exemple, el nou Vinseum estava ple de visitants a la jornada de portes obertes, però de manera absolutament inesperada vaig sentir-me sol davant el Mural de la vinya i el vi de Pau Boada, ample com un horitzó inabastable i alt com una catarsi sense sostre. No tinc ni idea de si la pelldegallinada em va durar tres minuts o ben bé tres hores, ja que només recordo que mirant detalladament el mural i fixant-me en aquells rostres d’aires romànics que xafen raïm, poden ceps o fan botes, vaig recordar una frase del meu enyorat oncle Abdon el primer cop que vaig fer la verema, fa vint anys: dins aquest mar de vinyes, em va dir, hauràs de sobreviure vuit hores al dia, i sense naufragar. No em vaig ofegar, però mai no he oblidat que veremar és sentir-se més petit que el gotim de raïm que tens a les mans.

Només m'interessa l'art que m'empetiteix, m'eleva i em fa volar tan amunt que de sobte, ni que sigui durant uns minuts, em permet ser dins un somni. "Aquí vaig morir-hi tal dia com avui", vaig sentir en un moment donat de la meva pelldegallinada, gairebé com si fos Bernat Metge parlant amb Joan I a Lo somni. En el meu cas, no en tinc cap dubte, el rei era Pere el Gran, que va agonitzar al Palau Reial de Vilafranca on ara hi ha el Vinseum la nit del 10 de novembre de 1285. De fet, que no hi hagi rètols avisant que en plena visita és possible percebre l'espectre del monarca és una de les úniques dues coses que puc criticar-li al nou museu; l'altra és que un dels magnífics audiovisuals de la planta baixa, el que explica al món què és Vilafranca del Penedès, no alerti que es tracta d'un vídeo pornogràfic als ulls de qualsevol vilafranquí.

Per sort jo el vaig veure alliberat de tota erecció possible, ja que no soc vilafranquí, però després de la pellgallinada al mural de Pau Boada he de confessar, també, que vaig perdre la noció del temps visitant les quatre plantes del recinte museístic. Trobant-me al segon pis, de fet, just al costat d'una sala gairebé quàntica amb una porta que no tanca i corrent d'aire interior en una estança que recorda una masia del segle divuit, vaig mirar per la finestra del carrer, vaig veure que diluviava i no vaig saber si allò era una instal·lació artística per reflexionar sobre el pes de la pluja a la vinya o bé, senzillament, una fuetada inesperada de la DANA.

Allà no vaig sentir cap veueta dins el meu caparrò, però sí que em va venir a la memòria allò que Eugeni d'Ors, curiosament enterrat a escassos metres d'on hi ha el museu, va escriure a Tres horas en el Museo del Prado: "el valor espacial del arte es romper el umbral entre lo espacial y lo expresivo". Potser per això el mural de Pau Boada, al qual vaig tornar ben pelldegallinejat després de veure botes, premses, porrons, ampolles, eines, etiquetes o obres de Plensa, Ràfols-Casamada o Valldosera, és un rectangle immens amb un espai buit al mig que abans era una porta i ara, en canvi, és un mirall. Que un s’hi vegi reflectit és lògic, doncs, ja que sempre estem sols davant les nostres emocions, sigui gràcies a un petó, una copa de garnatxa negra o un mural pintat amb tremp d’ou que és una metàfora del renovat museu: un llindar des d’on entrar al món del vi d’una manera diferent.

Un espai en el qual perdre's tres hores, com marca la orsiana manera, i que hauria de ser catalogat com a Museu Nacional, igual com ho són el Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa o el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Perquè si mai pretenem que Catalunya sigui un lloc normal, el vi, que no sé si és art però sé que al nostre país és moltíssim més que una beguda alcohòlica, també es mereix un Museu Nacional en un Palau Reial. I confesso, o més aviat ho juro per Pere el Gran, que això no ho dic borratxo de vi.