Al darrer episodi del pòdcast La Sotana, l’humorista Joel Díaz improvisà un acudit (dolent) amb el nom de la filla de Sílvia Orriols, la juvenil Violant. Confonent el nom d’aquesta conciutadana amb el d’un noi —Joel, fill meu, que has anat a escoles de pago!—, Díaz jugà amb l’equívoc d’entendre’l com un gerundi en frases com ara “estan violant el Violant”. L’acudit en qüestió no va fer riure ni Déu (de fet, a La Sotana podrien trobar-se a manta d'ocurrències xorres com aquesta), però la lideressa d’Aliança Catalana ha promès emprendre accions legals contra Díaz, publicitant l’eco mediàtic de la polèmica amb enllaços de mitjans tan prestigiosos i catalaníssims com ara La Razón o E-notícies. Com era d’esperar, els seguidors de l’alcaldessa de Ripoll (els mateixos que blasmaran aquest article) han exigit el cap de l’humorista i que se l’aparti de qualsevol col·laboració als mitjans públics.
A servidora la polèmica (de tercera, com tot el que passa a Catalunya) li fot certa gràcia, sobretot perquè m’estranya molt veure una defensora dels valors occidentals com Orriols demanant que se censuri el lliure discurs d’un humorista. En aquest aspecte, a casa som molt de la Primera esmena dels ianquis, per la qual cosa estem molt a favor que Orriols pugui definir la immigració com una invasió orquestrada, que gosi afirmar que a Catalunya ja no hi neixen catalans, o que es refereixi al vel islàmic com un “parrac”. De fet, puc entendre que un nouvingut s’ofengui perquè el titllin d’estranger o que una dona s’enrabiï quan s’insulta un símbol d’una transcendència divina que no comparteixo. Però, al meu parer (i al de l’Occident més pròsper) el dret individual al lliure discurs, en el cas d’Orriols, prevaldria sobre la vasta legió d’ofesos professionals que pretenguin silenciar-la.
Els que formin part d’aquesta secta tan nostrada em respondran que potser no pensaria el mateix si un humorista especulés sobre la violació de la meva filla (inexistent, per sort d’ella). Just al contrari, si el cas m’afectés defensaria el free speech de l’humorista encara amb més convicció, car la llibertat discursiva s’ha de promoure especialment quan fereix les pròpies conviccions. Si la meva macipa, per posar un exemple fàcil d’entendre, dugués per nom “Enculant” o “Esnifant” a casa seríem els primers a fer escarni sobre les potencialitats penetradores/aspiradores de la nostra descendència i el seu origen genètic en les habilitats del progenitor. Però Orriols ha decidit llegir l’esperit ancestral d’Occident a la carta i creu que paga la pena viatjar a la cova de la judicatura (espanyola, of course) per esmenar la plana a en Joel, com si el pobre ja no n’hagués tingut prou amb els censors sociates.
Amb batusses de tres al quarto com aquestes poden guanyar un grapadet de votants, però el preu d’aquesta gesta és que l’independentisme sigui (encara més) un autèntic pati d’escola
L’anècdota és categòrica, perquè Orriols era una de les escassíssimes veus del país que havia adquirit certa dosi de genuïnitat a força d'evitar el discurs victimista del processisme i —des d’aquesta perspectiva— em sembla indigne que tota una salvadora de la pàtria busqui treure rèdit de la llagrimeta causada per una broma tan mel·líflua. A l’hora de sobreviure als seus il·lusos enterradors, aquesta nació necessita heroïnes de debò, que no s’escagarrinin per afers tan paorosos com la invasió dels moros o una gracieta sobre la pròpia descendència. Resulta una llàstima que Orriols miri de treure el cap a les xarxes com ho fan els llimacs juntaires i republicans. De fet, posats a defensar els valors de la civilització i de la catalana genètica, jo d’ella hauria proposat acomiadar en Joel per gosar treure el nas a TV3 sense conèixer què s’amagava a l’entrecuix de les nostres princeses reials.
Entenc que els seguidors de Sílvia Orriols (els mateixos que es cagaran en aquest article) protestin apel·lant a l’argument falsari segons el qual la seva lideressa pateix una barra lliure d’improperis, sobretot si ho comparem als altres líders del procés. Fins i tot comprendria que, en una hipòtesi prou real, em diguessin que la mateixa broma ordida per Joel Díaz provocaria un autèntic marasme en cas que l’hagués disparada la capatassa d’Aliança Catalana. Jo els respondria un quelcom tan senzill com que, a la política, s’hi ha de venir plorat de casa. Al seu torn, els recordaria que amb batusses de tres al quarto com aquestes poden guanyar un grapadet de votants, però el preu d’aquesta gesta és que l’independentisme sigui (encara més) un autèntic pati d’escola i que Salvador Illa en tingui prou amb fer de monitor de criatures per passar-se uns quants lustres a la Generalitat sense despentinar-se.
Però tot això tant li fot, perquè aquí l’únic que volen uns i altres és aguantar la guingueta; per petita que sigui i encara que impliqui traficar amb la descendència.