És ben cert que hi ha a qui li agrada ressaltar si aquest any o el darrer hi ha dues o tres o una dona morta menys que l’anterior —massa suposats experts parlen en aquests termes—, tot buscant constatar una disminució del fenomen, però el cert és que en 20 anys de dades recollides, l’únic que s’evidencia és que les violències masclistes contra les dones estan en voga i a l’alça. Fins i tot quan el nombre de feminicidis recollit a finals d’any és una mica més petit que el de l’any passat. Aquest 2023, sense haver-lo acabat, 97. De moment no hem atrapat, encara, el 2022.
En aquest mateix diari, i en general als mitjans, ahir es publicaven diferents notícies que mostren les moltes cares que té la violència masclista, universal, contra les dones al nostre Estat. Entre elles, dos casos a Madrid, tres dones mortes en total, una d’elles una nena de cinc anys a la qual el pare —separat de la mare— no va tenir cap problema a degollar. En l’altre cas, casats, ell militar, i amb una filla de tres anys. La primera de les víctimes, 25 anys; la segona, 37 i infermera de professió. Aquí, a Catalunya, es detenia el tercer menor imputable en una de les violacions múltiples de Badalona, i a Mallorca, el vicepresident del govern no dimitia malgrat haver nomenat per a un càrrec públic un amic acusat d’una agressió sexual a un restaurant.
Les dones estem en risc constant i, de moltes maneres i en situacions diverses, exposades a la violència masclista
No era pas un dia excepcional; tot i que dissabte fou 25 de novembre, el dia assenyalat per visibilitzar el problema i la lluita, el dia per a l'erradicació de les violències contra les dones. Ahir era, doncs, només, un de més, un de tants, un més dels dies de cada dia que no deixa de mostrar-nos que les dones —totes, perquè és igual classe social o condició, de totes les edats i de totes les procedències— estem en risc constant i, de moltes maneres i en situacions diverses, exposades a la violència masclista. No sabem quan, com ni on un home, com nosaltres, del nostre cercle, segurament, del petit al gros —més probablement conegut o molt conegut que no pas desconegut— decidirà exercir el seu poder sobre nosaltres, de moltes maneres possibles, algunes d’elles que poden posar fi a la nostra vida o, en tot cas, malmetre-la greument. I no parlo només de lesions físiques.
Malgrat aquestes dades i moltes més, aquest no és per a la ciutadania un problema principal, i així ho mostren també les enquestes, tot i que el que més present tenim són les manifestacions i les concentracions de rebuig a les morts publicades, vivim en una societat acostumada a aquesta realitat. I hem passat d’invisibilitzar-la o negar-la —encara hi ha qui ho fa o ho intenta fer— a mirar-la de lluny o com un fet aïllat i no com un problema social. És a dir, com a realitat que requereix la nostra implicació ciutadana, la nostra acció col·lectiva quotidiana de vigilància, alerta i ajut.