El Molt Honorable Salvador Illa té cara de jugador de pòquer professional. Quan no et surt amb un as a la màniga, fa catxa, com si tingués un pòquer de reis a les mans. La qüestió és que el Molt Honorable sempre s’acaba enduent l’aposta perquè, amb pòquer o sense pòquer de reis, sempre està a l’empara de l’únic Rei amb asos suïssos a la màniga: Felip VI. El Molt Honorable és un expert en la genuflexió.

Buscant informació sobre Salvador Illa abans de ser el Molt Honorable, llegeixo que durant dos anys va ser director general de la productora Cromosoma i, entre molts projectes, va tenir entre les mans la sèrie d’animació Les tres bessones, o com li agrada anomenar-la, Las tres mellizas, perquè el castellà és l’idioma en què ens entenem tots. Salvador Illa, abans de ser Molt Honorable, també va ser alcalde de la Roca del Vallès i copríncep de la Roca Village, director general d’Infraestructures de la Generalitat, diputat del Parlament de Catalunya, secretari d’Organització d’allò que antigament es coneixia com a PSC i ministre de Sanitat. Jo, que tinc la seva edat, li envejo que hagi arribat tan lluny amb 58 anys. Com a bon socialista català del sector "soc català però bona persona", el Molt Honorable té el futur assegurat al Senat, lloc reservat als polítics autonòmics jubilats que han passat per la política com a bons funcionaris.

Llegint la biografia de Salvador Illa, veig que fan especial èmfasi en el seu catolicisme i en la seva passió futbolística, l’Espanyol. Que el Molt Honorable és catòlic em fa certa enveja. Illa té nom de redemptor, i com a catòlic, creu en la resurrecció espiritual, i per acabar-ho d'adobar, també en la resurrecció d’una cosa tan poc espiritual com la política, amb Pedro Sánchez com a model, un home amb cos i ànima de bacallà salat. I que sigui de l’Espanyol tampoc em trasbalsa, però no li envejo, perquè l’Espanyol és la casa gran futbolística dels constitucionalistes de tota la vida, els del 155, i d’algun equidistant dels Comuns que de tan equidistant, s’ha perdut en la irrellevància.  

I com és la vida, que repetint i repetint el nom de Salvador, he recordat una vella estampa familiar. El meu pare conduint, i mentre recorrem el Peloponès en direcció a Olímpia, canta una cançó de Manolo Caracol que diu: quien te puso Salvaora, qué poco te conocía, el que de ti se enamora, se pierde pa toa la vida. El meu pare la canta en to bromista i no va dirigida a Salvador Illa, sinó a un altre Salvador, el marit de la dibuixant Núria Pompeya, una dona fantàstica i molt amiga, que va patir el que no està escrit per un home meitat filòsof, meitat encantador de serps que utilitzava el seu piano de cua com a flauta. D’això fa gairebé 50 anys.

Illa té més de virrei que de president d’una Generalitat que contempla amb ulls de governador civil

Però tornem a l’altre Salvador.

Des que el Molt Honorable Salvador Illa va prendre el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya, el 133è, la Generalitat ha derivat, lentament, en un virregnat perquè, si hem de ser equidistants, Illa té més de virrei que de president d’una Generalitat que contempla amb ulls de governador civil. Ell és president de la Generalitat en nom de la Constitució i, com a president disfuncional d’una nació que no es creu, el primer que ha fet ha sigut retre homenatge al Rei i a les institucions que no aspiren, precisament, a deixar desenvolupar els anhels d’una pàtria sense Estat com la catalana. I no em sorprèn, però a la ràdio hi ha un anunci de la Generalitat de Catalunya que ven el nou gabinet d’Illa com El Govern de tothom, un lema esbiaixat com ho va ser aquell que vàrem cantar els ingenus independentistes assegurant que els carrers eren sempre nostres.

En aquest Govern de tothom hi han col·locat els seus, com és lògic, i fan la política per als seus, com s’ha comprovat amb l’espanyolització del 112. I tot amb “lleialtat envers Catalunya”, repeteixen com un mantra. I en aquest Govern de tothom hi han col·locat els que van fer la feina bruta durant els mesos previs i posteriors a l’aplicació de 155. A la Generalitat, i també a l’Ajuntament, on Collboni té instal·lat un experiodista, inventor d’aquella falsa alerta que va publicar El Periódico en la qual la CIA advertia els Mossos sobre els atemptats del 17-A. El Govern de tothom; el cafè per a tothom. D’això es tracta, no?

En temps previs al Decret de Nova Planta, un virrei era un oficial reial que governava en nom del monarca. Després del decret, la figura del virrei es va veure reemplaçada per la del Capità General, un càrrec al qual em costa veure Salvador Illa, a qui figuro jurant bandera, però no fent maniobres nocturnes amb la cara pintada amb sutge. És massa polit. A Illa, amb el seu posat de venedor de pijames de El Corte Inglés, li va més la figura del virrei que acompanya com un gos guia el Borbó cec amb la realitat catalana. Perquè el Molt Honorable és com aquells vestits que serveixen tant per a una boda, per a un bateig, per a un funeral o per a un judici de divorci, mentre tot estigui al servei de Sánchez, de la monarquia, de l’Ibex-35 i de la Constitució.

El problema és que l’altra meitat del "tothom" ja sabem que el Molt Honorable Salvador Illa fa catxa respecte al catalanisme i pensem que, potser, el dia que Espanya estigui governada pel PP i Vox deixarà de ser virrei per convertir-se, finalment, en president de la Generalitat.