El Sindicat de Llogateres ha celebrat la compra de la casa Orsola per part de l’Ajuntament com una victòria en la lluita contra els desnonaments i l’encariment exponencial de l’habitatge al cap i casal. Intuïtivament, el fet que veïns de la nostra ciutat com ara Josep Torrent, qui ha evitat in extremis l’expulsió, i que les finques de l’Eixample estiguin curulles d’indígenes del barri hauria d’ésser una notícia objectivament esperançadora. Però en aquest país res no és el que sembla i n’hi ha prou amb gratar una mica la molsa que cobreix l’actualitat tediosa per veure que les coses no són com són, sinó tot el contrari. Perquè qui més ha de celebrar l’adquisició pública d’aquesta bella obra eixamplesca del mestre Carrera i Miró és el seu antic propietari, Albert Ollé, que la comprà per sis milions de pepinos i n’ha acabat aconseguint nou i escaig, tot sufragat amb els nostres soferts impostos.

Mentre les llogateres celebraven la seva heroïcitat salvífica, intueixo que el senyor Albert Ollé devia tancar-se en un reservat de Via Veneto per festejar com déu mana aital pilotasso immobiliari, amb el nostre estimat Pere Monge servint-li compulsivament ampolles de xampany; ell, no pas els benignes llogaters d’Orsola, n’ha estat el principal beneficiari. La cosa no passaria d’anècdota si això fos un cas aïllat, però la compra pública d’un immoble (amb un escreix considerable) per la hipotètica vulnerabilitat dels seus inquilins situa un precedent perillosíssim; a saber, ara els propietaris saben que, si el Sindicat de Llogateres els munta una campanya a la contra, l’Ajuntament sempre podrà salvar-los el cul. No només això, sinó que —a partir d’ara— són ben conscients que la nostra administració és qui especula a l’alça, amb la tranquil·litat que la festa l’acabarem pagant nosaltres.

Si l’Ajuntament continua amb aquesta política veneçolana de comprar habitatges, jo m’organitzaria per muntar saraus com el de la casa Orsola que són una autèntica garantia d’enriquiment

Al seu torn, el precedent d’Orsola crearà una lluita interna entre el moviment de llogaters que serà ben difícil de gestionar. A partir d’ara, quin nivell de vulnerabilitat i emergència considerarà l’Ajuntament per tal d’adquirir un immoble? En aquest sentit, us imagineu com se sent l’habitant que la passa molt més puta que els inquilins de ca n’Orsola i que, nogensmenys, haurà d’abandonar la seva casona? D’això en són plenament conscients Jaume Collboni la seva administració qui, amb aquesta operació especuladora en sentit estricte, no només han quedat com els bons de la pel·lícula, sinó que han neutralitzat un moviment ciutadà amb uns portantveus als quals se’ls estava posant una cara d’Ada Colau que t’hi cagues. Collboni ha actuat ràpidament i amb murrieria, conscient que la compra temperarà (de moment!) la ira dels llogaters i, sobretot, animarà l’esperit del col·lectiu rendista de l’Eixample.

De fet, jo del senyor Ollé i dels propietaris del meu barri fundaria urgentment el Sindicat de Propietàries car, si l’Ajuntament continua amb aquesta política veneçolana de comprar habitatges (insisteixo, a preu d’or!), jo m’organitzaria per muntar saraus com el de la casa Orsola que són una autèntica garantia d’enriquiment. Al límit, jo d’ells estalviaria la feina al col·lectiu de llogateres i impulsaria les protestes. És una cosa relativament assequible; només cal contractar una soirée musical amb alguna exestrella d’Eufòria, amb les Tarta Relena (que sempre posen una nota de catalanitat romànica ben cuqui a les bullangues) i una terrasseta provisional a l’Eixample perquè els nanos que hi tenen patrimoni vagin a fer unes birres per sentir-se més progres. Només amb això, ja t’assegures un escreix de tres milions de naps. No em negareu que és una ganga!

Que ningú no s’esveri; a mi em sembla molt millor que el meu Ajuntament salvi un conveí de dormir al carrer amb els meus impostos que no pas veure la meva quota d’autònom sufragant mariconades com ara la Copa d’Amèrica o el festival Llum BCN. Però d’aquí a pensar que, a la llarga, aquesta política de compra municipal (infladora de preus, insisteixo!) salvarà la salut del nostre habitatge a Barcelona hi van moltes milles. En qualsevol cas, felicito tots els petits colauets: han aconseguit que, molt a pesar seu, als reservats dels restaurants de la capital s’hi comenci a cridar “Visca el Sindicat de Propietàries!”.