Vivim en una societat egoista, en el mal sentit de la paraula —si és que la paraula egoista té alguna accepció (que desconec) que no sigui creure’s el centre de l’Univers. Els psicòlegs que no han passat per cap divan abans de començar a exercir com a tals (cosa que vol dir que tota la merda que porten a dins la van escampant a tots els seus pacients) i totes les publicacions d’Instagram s’obstinen a dir-nos que hem de ser egoistes i pensar en nosaltres mateixos. Això sí, en el bon sentit de la paraula. No sé si us hi heu fixat, però en aquest món hi ha molta gent i molt poques persones. La majoria de la gent viu en un etern —com dirien des de la psicoanàlisi— his majesty the baby (sa majestat el bebè); és a dir, que vivim envoltats d’adults que no volen abandonar la fantasia narcisista d’haver-ho sigut tot per als seus pares. Ja us podeu imaginar que amb tant narcisista per metre quadrat és impossible que aquesta societat visqui en harmonia.
Ara bé, si tots aquests his majesty the baby estiguessin disposats a abandonar la seva poltrona per cooperar i ajudar-se en els moments difícils, les coses serien molt diferents; fins i tot m’atreviria a dir que aquest món seria fascinant. Malauradament, això és una utopia i la realitat, a grans trets, és i serà sent tot el contrari de l’altruisme i de l’empatia (no parlo de l’empatia de les històries d’Instagram). La gent no deixa de mirar-se el melic en tot el dia i es passa la vida competint per ser el més ben plantat i ric del món. Diria que el camí per trobar una calma interior i ser mitjanament feliç no és ben bé aquest, però jo no soc ningú per opinar sobre la vida dels altres. Ja sé que n’hi ha més d’un que pensa que els diners i la bellesa ajuden molt a ser feliç, però, curiosament, les persones que tenen més diners i que, segons els cànons socials, són considerades més atractives molts cops acaben suïcidant-se (tema tabú en la nostra societat, val a dir).
Estem envoltats de gent i estem més sols que mai
Recordo que abans (quan l’egoisme encara no havia arrelat tant) foties un crit al carrer perquè t’havia passat alguna cosa i tot el veïnat treia el cap per la finestra per veure què passava i, si feia falta, sortia corrents a ajudar-te. Ara, crides al carrer demanant ajuda i, si algú et sent (perquè tothom està aïllat a la seva llar hermètica de doble vidre), el màxim que fa és gravar un vídeo i penjar-ho a les xarxes socials per aconseguir m’agrades. Estem envoltats de gent i estem més sols que mai. Vivim en una societat que fingeix ser qui no és i sentir el que no sent. Tanta incoherència tard o d’hora ens acabarà passant factura. No tinc temps, vaig de cul, no tinc ni un minut per a mi…; totes aquestes frases són el pa de cada dia, i el pitjor de tot és que s’han normalitzat. La majoria de la gent està atrapada en deutes i més deutes. Compren coses que no necessiten, demanen crèdits als bancs per comprar-se les coses que no necessiten, tenen fills sense tenir temps per tenir-los, es compren un cotxe i una casa que no es poden permetre, però que és el que toca perquè tothom ho fa i no volen ser menys, etc., etc., etc. Buf, només d’escriure-ho ja m’he estressat. És possible que s’hagin empassat el conte capitalista que seran més feliços acumulant coses que no poden pagar i que els tenen lligats als bancs? I el que és més absurd de tot, la majoria de persones no tenen temps de gaudir de res del que han comprat perquè es passen el dia fent hores extres. Bé, sí, menteixo, dues setmanes a l’any, perquè les altres dues se les gasten per anar de vacances a un lloc que no es poden permetre i que els farà anar amb l’aigua fins al coll tot l’any. En fi, que diria que la vida ha de ser alguna cosa més senzilla i relaxant.
Però tornem a la societat egoista en la qual vivim, aquella societat que fa m’agrades a fotografies on surten nens esquelètics amb mocs al nas o que va fins als països on malviuen aquests pobres nens a fer-s’hi fotos, però que quan troben un home en les mateixes condicions al carrer del costat de casa seva miren cap a una altra banda (perquè no tenen temps, és clar). O aquelles persones que, amb l’excusa que els manca temps, no estan al costat d’algú que els necessita, però que quan aquesta persona es mor fan una piulada dient que era la millor persona del món i que al món hi hauria d’haver més persones com ella. Existeix en aquest món alguna persona que hagi preguntat a algú com està i no hagi sortit corrents amb l’excusa que té pressa quan li ha respost que no passa pel seu millor moment? Avui en dia un Com estàs? significa ‘tinc pressa i no puc estar per tu’, i un Hem de quedar un dia per veure’ns significa ‘ja t’estàs fent pesat i no estic per romanços’ (no se sap de ningú que hagi organitzat una trobada després de pronunciar aquesta frase). Això sí, no patiu, si les coses us van bé, sou atractius (amb cirurgia estètica o sense) i heu acumulat molts diners, us apareixeran amics de sota les pedres. No s’ha de perdre mai l’esperança, que d’això viu el capitalisme.