Soc jo i les meves idealitzacions del passat o abans vivíem en una societat amb un nivell intel·lectual molt més elevat que l’actual? Tinc la trista sensació que hem reculat fins a l’era dels Australopithecus (ep!, no tinc res en contra dels Australopithecus, segur que eren uns homínids molt agradables). No sé si us hi heu fixat, però ara es parla molt de nens amb altes capacitats o superdotats, es diu que se’n detecten molts; jo crec que el que realment detecten són les reminiscències d’un passat en què s’apostava pel coneixement i no per l’estupidesa i la infantilització de la població adulta. Recordo que, no fa pas molts anys, es respectaven les persones adultes; fins i tot m’atreviria a dir que els admiraves pels coneixements que ells tenien i tu no. Tenies l’esperança i la il·lusió que algun dia aconseguiries emular-los.

Els adults són considerats boomers avorrits, i els adolescents són els que han agafat el comandament de la societat. 

Ara, tot ha canviat molt, els adults són considerats boomers avorrits, i els adolescents són els que han agafat el comandament de la societat. Què pot sortir malament? Doncs tot. El cervell d’un adolescent encara no ha madurat prou per poder guiar una societat, i ara n’estem veient algunes de les conseqüències: polítics que actuen com adolescents per obtenir vots (l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, fent TikToks o el mateix president de la Generalitat i la seva dona gravant-se amb una càmera giratòria mentre ballen per Sant Jordi); vas a un bar i et pots estar mitja hora assegut, esperant que surti el cambrer a demanar-te què vols prendre (i toca fusta perquè et porti almenys una de les coses que li has demanat sense equivocar-se i et netegi la taula abans de servir-te); les empreses estan dirigides per persones que han fet cursos d’autoajuda per motivar els seus treballadors; molts pares viuen sotmesos a fills tirànics i narcisistes, perquè no els van posar cap mena de límit quan tocava, i han de sortir als TikToks dels seus fills perquè és la tendència del moment (no és que vulguin passar més temps amb ells, no ens confonguem, és que han perdut absolutament el control dels seus fills i fan el que poden i el que aquests els ordenen); vas a la universitat i tens la sensació d’estar a una classe de P3 (només els falta jugar a cuit i amagar); a molts joves els costa fer frases subordinades, entendre les ironies i conjugar els verbs en temps verbals que no siguin el present d’indicatiu... I això només és la punta de l’iceberg.

Un altre canvi que he notat és que ara la gent no es compromet. Mai. Abans, si pactaves una cosa, si quedaves amb algú; la gent complia la seva paraula. Ara, et diuen una cosa i al cap de cinc minuts ja han canviat d’idea. Suposo que el fet de tenir mòbil ho fa tot més volàtil.

A parer meu, aquest declivi intel·lectual va començar a engendrar-se a finals dels anys noranta del segle passat, quan es va implantar l’ESO a l’Estat espanyol. A partir d’aquí, el nivell cultural va començar a baixar en picat fins a arribar al punt d’estupidesa i infantilització actuals. El pas del BUP a l’ESO va significar una pèrdua de coneixement colossal. Conec persones, que tenen graus i màsters, que escriuen el català amb unes faltes d’ortografia que, si fos fa uns anys, no els haurien deixat passar de l’educació primària (escriuen haver amb be alta, confonen el pronom feble em amb l’auxiliar verbal hem, et deixen anar un n’hi ha persones...). Aviat no sabrem ni d’on surt la llet i, molt menys, com es fa una casa; però no passa res, sempre podrem viure sota un pont i donar Coca-cola als nounats. Amb això no estic pas dient que abans tot fos molt millor —ara no sabria dir-vos exactament quines coses han millorat, però segur que n’hi ha moltes—, de fet, la intel·ligència humana tampoc ho és tot, hi ha coses molt més importants.