George Orwell va escriure, encertadament, que “en aquests temps d'impostura universal, dir la veritat és un acte revolucionari”. I és ben veritat que és així. Si hom vol pensar pel seu compte i no formar part del ramat que toca en aquell moment precís, ha d’assimilar que dir la veritat s’ha convertit en un acte revolucionari.

Els ramats tenen vocació de control. Malament rai aquell que gosi sortir del ramat, abandonar el gregarisme i decidir per ell mateix. Que vagi amb compte, perquè els nous guardians d’essències, autodefinides com a les correctes, no permetran que pugui expressar la seva veritat lliurement. Es vol negar el dret a la dissidència, respecte del ramat, per la força dels brams, i, si no n’hi ha prou, per l’elaboració d’un decret de mort civil, intel·lectual o social, per part dels nous clergues del políticament correcte i del pensament únic.

Això es fa molt evident en l’anàlisi del conflicte entre l’estat d’Israel i l’organització terrorista Hamàs. Els fets són clars, per molt que es vulguin retòrcer. El 7 d’octubre del 2023, membres proclamats d’aquesta organització terrorista i d’altres grups palestins van llançar un atac contra Israel, que provocà aproximadament 1.200 morts (el pogrom més gran des de l'Holocaust). La majoria dels assassinats eren civils, i també van capturar més de 240 ostatges (101 encara en mans de Hamàs). Per tant, hi ha uns agressors i uns agredits, i es tracta d’una agressió que va costar la vida a molts d’ells. Evidentment, no hi va haver avís previ ni es van respectar cap dels drets humans d’aquestes víctimes. Fins al punt que es va fer escarni de la seva detenció i mort, exhibint unes imatges que repugnen, o que haurien de repugnar, a qualsevol ésser humà. Alguns van arribar a celebrar aquesta salvatjada, perquè hi ha partidaris del totalitarisme que continuen creient que la fi justifica els mitjans.

Certament, en aquests temps d’impostura universal, de gregarisme irreflexiu, de consigna i esgarips, dir la veritat és un acte revolucionari

Aquest és un debat permanent de la nostra civilització. N’hi ha, com Albert Camus, que consideren que la llibertat i la integritat de la persona humana no ha de ser oferta en holocaust a l’altar d’una hipotètica i futura redempció de la Humanitat, mentre que altres, com Jean-Paul Sartre, consideren que el brillant futur de la Humanitat lliure, sota l’ègida del comunisme, mereix que la llibertat i la dignitat individuals siguin ofertes com a penyora d’un futur comunitari esplendorós. Aquesta manera d’entendre el progrés i el futur acabarà donant lloc al suport de Sartre a autòcrates sanguinaris com ara Khomeini o Pol Pot, pel simple fet que s’oposaven a Occident.

Estem ara en la mateixa tessitura. N’hi ha, que per fer avançar les seves idees de domini, voldrien que Israel no es defensés, i que són capaços d’arribar, en la seva permanent fugida endavant, a invertir la càrrega dels fets, de manera que l’agressor és la víctima i l’agredit el botxí. Si s’ha d’anar a favor del sentit de la Història i el progrés de la Humanitat, què importa la veritat? Què importen unes poques vides? Què val la vida d’un boc expiatori? Aquesta inversió de la càrrega de la prova troba un terreny fèrtil d’expressió en els ramats humans que, creient ser molts, consideren que a força de crits i d’intimidacions (verbals o físiques), hom acaba tenint la raó. Ni els crits, ni les intimidacions, ni la vocació de ramat, donen o treuen raons. La raó la cerquen aquells que analitzen els fets, els situen en el seu context, descriuen les conseqüències de determinades accions i tenen nocions de geopolítica, d’història i de dret. És massa fàcil dirimir les situacions complexes jugant a bons i dolents, amb el benentès que els qui llancen les fàtues són sempre els bons. O, si més no, així es consideren.

Però tot empitjora quan qui juga a bons i dolents, com si fos un espagueti western, són els “periodistes”, els mitjans de comunicació, públics o privats. Uns mitjans de comunicació que, massa sovint, tenen vocació de ramat o que no volen apartar-se dels clams del ramat, sigui quina sigui la veritat entesa com a acte revolucionari. Quan mitjans de comunicació, siguin públics o privats, titulen incorrectament una notícia, fins al punt que mereix que els lectors hi hagin d’afegir context (que vol dir que s’ha fet una falta professionalment greu), representa fins a quin punt no han estat al servei de la veritat objectiva, sinó que han treballat a favor del subjectivisme que dona l’esquena a la realitat. Vol dir que no s’ha exercit cap mena d’esperit crític, que ha d’estar a la base de qualsevol informació veraç i contrastada.

Certament, en aquests temps d’impostura universal, de gregarisme irreflexiu, de consigna i esgarips, dir la veritat és un acte revolucionari. Contra la vocació de ramat, estic a favor de la llibertat individual de reflexionar sobre la realitat dels fets i a favor de la recerca de la veritat.