En Joan Safont acaba de publicar Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic) una interessant biografia del dirigent socialista català, la mort sobtada del qual va canviar el mode i el ritme de la transició política a Catalunya. Del llibre d’en Safont m’agrada destacar una frase atribuïda al líder del Reagrupament Socialista: “La independència de Catalunya hem de tenir-la sempre present però no parlar-ne mai”. La referència em sembla molt oportuna ara que l’ideal independentista se l’han apropiat una colla de bocamolls.

Proclamar als quatre vents com un èxit polític que a partir d’ara a Catalunya arribaran menys immigrants que a la resta de comunitats espanyoles és la millor manera de rebentar l’acord establert per a una distribució territorial equitativa dels fluxos migratoris.

Proclamar a bombo i plateret la gran mentida del traspàs de Rodalies a no sé quants anys vista és la millor manera de convocar la reacció immediata en contra dels ferroviaris, dels poders fàctics de l’Estat i de l’oposició política per posar en evidència l’enèsima presa de pèl als catalans.

Les negociacions d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya amb el PSOE i govern de Pedro Sánchez s’han convertit en un ridícul campionat entre els dos contrincants catalans aviam qui marca més paquet o qui és capaç de penjar-se més medalles, com feia el Màgic Andreu, medalles que acaben sent de llauna i no valen res.

La distribució equitativa de la immigració no hauria de requerir cap pacte polític. Hauria de formar part d’això que s’anomena ara normalitat institucional i si la distribució no ha estat equitativa doncs convé corregir-la. Tanmateix, anunciar això que és quelcom tan lògic i racional amb el titular que diu que a partir d’ara s’enviaran menys immigrants a Catalunya que a la resta de comunitats és el súmmum de l’estultícia i la garantia de posar d’acord totes les comunitats perquè això no passi. Pot ser algun ignorant que dubtava entre continuar votant a Junts o passar-se a Aliança Catalana s’ho repensi, però, ai las!, les victòries que s’apunten els catalans sempre acaben resultant pírriques.

És fins a cert punt comprensible que cada grup vulgui rendibilitzar les contrapartides que aconsegueix a canvi del seu suport al govern de Pedro Sánchez, però hem arribat a un punt que sembla que el més important no és el que s’aconsegueix sinó posar en evidència un que ha aconseguit alguna cosa més que l’altre. Per això necessiten gesticular molt, exagerar el caràcter històric de la transferència, cantar una nova victòria davant Madrid i tot plegat es resumeix en un titular que com a màxim dura 24 hores. Tota la propaganda acaba tenint un efecte contraproduent perquè posa en marxa tots els organismes i els mecanismes disposats a impedir que els catalans se surtin amb la seva.

Les negociacions d’ Esquerra Republicana i Junts per Catalunya amb el PSOE i govern de Pedro Sánchez s’han convertit en un ridícul campionat entre els dos contrincants catalans aviam qui marca més paquet. I per això necessiten gesticular molt i fer molta  propaganda que només és fum i que acaba tenint efectes contraproduents, a més de provocar vergonya aliena

Això ve d’antic. Per exemple, cada vegada que es reformava el sistema de finançament, fos amb Pujol de president, amb Maragall o amb Montilla, sempre era per als catalans “el millor sistema de finançament de la història” i per als espanyols el principi de la fi d’Espanya i a l’hora de la veritat res de res. D’ençà del procés, la cosa ha empitjorat perquè com més presumeixen els catalans, més ràpid es neutralitzen o s’aigualeixen els acords, perquè tots els ressorts de l’Estat estan en alerta i se senten més legitimats. Ara ha passat amb l’acord de la immigració, amb el traspàs de Rodalies, amb si la Renfe serà o no serà, amb els suposats blindatges del català i la immersió lingüística, per no parlar del finançament singular i l’agència tributària catalana...

Les comparacions sempre són odioses, però resulta que mentre Catalunya supera el 25% de població estrangera, una altra regió industrial com el País Basc a penes arriba al 10%. La diferència té molts motius, entre ells el treball discret dels negociadors bascos. Abans de l’enrenou per la delegació a Catalunya de competències en immigració, el PNB ja havia signat el traspàs de la competència sobre permisos de treball a persones estrangeres. Està a punt d’assumir la gestió del règim econòmic de la Seguretat Social; ja tenen un acord sobre Rodalies que no és menor i sembla que més eficaç que el traspàs català, atès que va acompanyat amb diners per invertir; els traspassaran els aeroports i la gestió dels ports i cada tant es van millorant les condicions de la quota establerta al concert econòmic, sense que a ningú se li acudeixi obrir una ampolla de xampany per celebrar-ho en públic. Si és que fins i tot els han tornat un palauet a París que okupa l’institut Cervantes!! 

Poc se’n parla a Madrid, ja ho procuren i sol passar que quan se’n parla ja està tot fet. El mateix fa Bildu, que ja ha aconseguit traslladar pràcticament tots els presos d’ETA al País Basc. Ara propicia alliberaments i una aplicació generosa del tercer grau als presos que queden d’acord amb la consellera de Justícia i Drets Humans, la socialista María Jesús San José. Ningú surt a presumir del seu èxit, perquè l’objectiu són els fets i no la propaganda. En el cas català, entra dins del que és possible sospitar, coneixent les habilitats de Pedro Sánchez i el PSOE, que, atès que no tenen gens d'interès en què prosperin els acords que tanquen amb els grups catalans, hagin pres la mida a ERC i a Junts i els cedeixi el benefici del titular sabent que al final tot quedarà en un foc d’encenalls.

Tot plegat també està tenint conseqüències negatives des d’un punt de vista més general. L’espectacle tavernari que ha imposat al Congrés el diputat Rufián i els continus retrets d’ERC a Junts fan les delícies dels espectadors de la resta de bancades perquè confirma l'escàs nivell d’una representació catalana que provoca vergonya aliena. Això també posa de manifest el poc nivell que exigeixen els catalans per ser representats al poder legislatiu de l’Estat, cosa que no havia passat en altres èpoques, quan la veu de Catalunya era escoltada i respectada. Durant el procés sobiranista, la causa independentista va acumular desprestigi per la guerra bruta de l’Estat, però també pels errors dels seus líders. Ara que de la independència ja no poden parlar, els greuges de tanta frivolitat afecten el prestigi del país sencer.

Les ucronies sobre què hauria passat si Josep Pallach no hagués mort tan prematurament, assenyalen que potser Jordi Pujol no hauria estat president durant 23 anys. Ves a saber. Tanmateix, Pallach i Pujol coincidien a valorar la importància del treball discret, del silenci sobre l’objectiu final. La xarxa va plena d’aquelles frases espontànies del 126è president que, en contra de la seva voluntat, dibuixaven el seu perfil. “Ara no toca”, “Són una colla de ximples”... ara, la més oportuna seria “Voleu fer el favor de callar!?”.