Que la majoria de les persones té greus problemes de comprensió (no només lectora) és una evidència que no costa gens de constatar. Només cal tenir una conversa al carrer per adonar-se que quasi tothom parla en una sola direcció; és a dir, que o bé no escolten el que els diu l’altre interlocutor o bé només senten el que volen sentir. Ja us podeu imaginar que aquesta situació no pot acabar bé de cap manera; de fet, sovint sol acabar a cops de puny o amb un metrallament d’insults, perquè molts cervells no donen per a més. Val a dir que molts d’aquests insults que emet la persona ofesa solen fer més referència a si mateixa que a la persona a qui no ha escoltat en cap moment.

 

Si nosaltres mateixos no ens entenem, com pretenem entendre els altres?

 

Els problemes de comprensió no només es veuen a les escoles, també es veuen al carrer i en els debats polítics (que semblen més un pati d’una escola d’educació primària que una reunió d’adults entenimentats). Això que us diré ara segurament us sorprendrà (sobretot a aquella gent que viu immersa en la seva neurosi particular i que, sense haver llegit res sobre el tema i basant-se en tòpics, creu —i no pensa, perquè el seu és un acte de fe, més que de raciocini— que la psicoanàlisi és una pseudociència): per solucionar aquest caos interpretatiu és molt important anar un bon psicoanalista (dic bon perquè de curanderos il·luminats n’hi ha a tot arreu) i fer net interiorment. Si no sanem interiorment, mai ens arribarem a entendre entre nosaltres. Si nosaltres mateixos no ens entenem, com pretenem entendre els altres? És obvi i lògic, oi?

Us posaré un exemple d’aquesta incomprensió que impera actualment (de fet ha imperat sempre, però ara som més antisocials i narcisistes que mai) perquè s’entengui tot molt millor (he, he, he, a veure si aconsegueixo que s’entengui i es comprengui). Em trobo una persona pel carrer i li dic, molt sincerament, que està molt guapa avui. Aquesta persona, però, interpreta les meves paraules d’una manera radicalment diferent: es pensa que li estic dient que la resta dels dies no està guapa i s’ofèn, i en comptes de dir-m’ho, s’ho guarda a dins i comença a malparlar de mi amb tots els seus amics. Resultat: hi ha tota una colla de gent ofesa pel que no he dit (o, si més no, no soc conscient d’haver-ho dit o no era la meva intenció que es produís aquesta mala interpretació) i soc incapaç d’entendre’n el motiu (perquè no me l’han transmès), i ja és impossible de desfer l’embolic (bàsicament perquè continuem parlant per canals diferents i ara, a més a més, hi ha l’enuig pel mig).

Com molt bé va dir Sigmund Freud, fent referència a la subjectivitat de les persones: «A vegades un puro és només un puro». Amb aquestes interpretacions esbiaixades de la realitat, és normal que tot sovint es produeixin disputes irracionals i que no s’arribi mai a cap acord plaent per a tots els implicats (uns parlen per un canal i els altres per l’altre, i les paraules d’uns i altres mai arriben a coincidir). S’entén, doncs, que visquem moments de tanta tensió i que —perquè poca gent ha fet un treball sincer d’introspecció i de sanació— s’arribi a les mans i a les travetes. La gent ja no debat, ja no argumenta les posicions que defensa des del respecte i la humilitat; ara, davant la incapacitat de resoldre els problemes amb maduresa mental, la gent només insulta, critica i empra la violència per no afrontar el que realment han d’afrontar: que no se suporten i no saben per què. Si continuem així, aviat desapareixerà el llenguatge verbal i tornarem a l’edat de pedra. Que tampoc dic que sigui res negatiu, potser serem més feliços que mai. Chi lo sa.