—A veure: però vosaltres què voleu?
—Doncs el que volem…
—Perquè has de saber que ja ho entenem, que tot ha estat molt dur, eh? Som conscients que segurament mereixeu una reparació, abans no ens reparin els tribunals europeus, que ja ens han vingut a veure aquesta setmana per saber què hi ha d’allò nostre. D’acord: molt segurament els jutges i els fiscals no van estar gaire a l’altura. Jo crec que amb reconèixer això, que ja veus com s’està rebent a Madrid i quanta histèria s’ha desfermat (“ambient perillós”, diu en Juliana), podríeu sentir-vos força satisfets. Ah, bé, sí, i després ve el tema. Ja ho sé, ja ho sé, resoldre el gran tema. Perquè a veure, recapitulem: on va començar tot? Amb la sentència de l’Estatut, oi? Més enllà de referències històriques allà és on tot se’ns va començar a tòrcer, i per tant seria bo provar de tornar a aquell punt. I si fem un pacte que torni a ser de consens, entre tots els catalans, i us garantim que des de l’Espanya sensible hi donarem suport i que a més farem que el nou TC no hi posi pegues? I si aquell projecte de concòrdia, d’avenç en l’autogovern, que tenia el suport fins i tot de Zapatero, aquell federalisme estatutari i postolímpic de Maragall resulta que ara té una via d’èxit? Perquè hem de recordar que la destrossa posterior no va ser culpa del PSOE sinó del PP i dels tribunals, eh? Nosaltres sempre hem estat a favor de la plurinacionalitat i de la descentralització, a nosaltres que ens registrin, però és clar, és que els de la caverna i el deep state no ens deixaven. Ara, en canvi, podem tenir via lliure. Què us sembla? Rodalies, va, parlem-ne. Gestionar la xarxa ferroviària, per estratègica que sigui (ho heu d’entendre, hi ha el fantasma d’un eventual bloqueig del transport de mercaderies si us torneu a tornar bojos). Ens arrisquem molt però va, d’acord, us en fem el traspàs. Què més? Llengua i cultura, blindades. No ens hi tornarem a ficar, perquè encara que no sigueu una nació amb totes les lletres (en això potser Ayuso té certa raó) sí que podem admetre que sou una nació cultural. Què us sembla? Va, ara no em vingueu que no sabeu què vol dir, una nació cultural: vol dir un territori amb cultura i llengua i costums, i amb capacitat de desenvolupar-ho tot plegat sense límit, començant per Europa: què us ha semblat, el nostre gest al Consell? Eh? Més gest que això no en trobareu en tota la Pell de Brau. I és que la cultura mou muntanyes, ja ho veieu, per aquest camí sí que ens podem entendre. Trens, cultura, llengua, què més? Finançament, ja seria hora d’actualitzar-lo, no? No sou els únics que ho reclameu, podem provar de trobar un finançament autonòmic més just, només és posar-s’hi. No ens demaneu gaires asimetries, és clar, que ja sabeu com es posen. I tampoc ens demaneu gaires bilateralitats, heu de pensar en els nostres electors i tampoc pretendreu que ens suïcidem… Al cap i a la fi, si com et deia complim amb tot aquell Estatut que es va aprovar a les Corts (aquell al qual Alfonso Guerra ja va dir que se li havia passat el ribot), aquesta solució si t’hi fixes no trenca cap concòrdia ni aixeca cap baixa passió a banda i banda. I com et deia aquest és l’origen del conflicte, no? Si alguna proposta ha sortit votada legalment del conjunt de la ciutadania catalana ha estat la d’aquell text, sense porres ni vaixells al port ni divisió social. Doncs va, som-hi, que aquí fins i tot Salvador Illa s’hi pot sentir còmode i sempre és fonamental que Salvador Illa s’hi senti còmode. Bé, podem incorporar-hi coses, perquè no sembli que fem exactament el mateix que fa deu anys, però no tornem a parlar de referèndums ni de sobiranies que ja veieu com això de votar trenca la convivència. Anem a fer una proposta constructiva. Us sembla? Feu una llista de competències, feu una llista de greuges, feu una llista de reprimits i nosaltres ens encarreguem de vehicular-ho tot. Potser fins i tot us permetem dir la vostra sobre el nom de l’aeroport, si aquest és el problema. Jo és que sincerament crec que més no es pot demanar, no trobareu mai més un interlocutor com nosaltres. Nosaltres us entenem. Nosaltres us estimem. Nosaltres escoltem el que voleu i estem disposats a parlar de tot. Ai, sí, perdona, què deies?
—… és poder marxar en pau.