Després del conflicte entre Israel i Palestina, que ocupa el primer lloc de manera destacadíssima en el rànquing de les grans discussions entre catalans, la política nord-americana —sobretot si hi ha eleccions— es va consolidant al segon lloc. Tant per a una cosa com per a l’altra no hi ha matisos, com sempre a casa nostra, les coses han de ser blanques o negres. Així es pot etiquetar amb l’estereotip que toqui aquell que defensa una posició o l’altra, per, després, poder-lo insultar. El contingut del debat sempre té més passió que coneixement i més opinió que informació. Ingredients fantàstics perquè al cap de dos minuts de fer xup-xup tinguem el país ple d’assassins o terroristes, masclistes o feminazis, comunistes o feixistes. El drama és gran, ja que un cop s’han establert les trinxeres de l’ego, cavades amb la pala dels tòpics, és impossible aprendre res de nou. Preguntant-me per què passa això, he arribat a una conclusió: en el fons, parlem de Catalunya.

M’explico. Per com som els catalans, és molt més senzill dir que hi ha una classe mitjana americana que veu el seu somni en risc i que ha dit que d’aquest color ja n’hi ha prou, que dir que la classe mitjana catalana està tipa de pagar segons què. És més agradable, per la nostra manera de fer, analitzar el 20% d’homes negres que han votat el Partit Republicà per atrevir-nos a dir obvietats que s’escapen del pensament políticament correcte que tot ho impregna i empetiteix. Com, per exemple, que el color de la pell no hauria de determinar, d’entrada, el partit que has de votar, o que pel fet de ser negre, no et puguis dirigir al col·legi electoral mogut per altres inquietuds que et configuren com a home, com a persona. Per exemple l’economia, o la seguretat, o la identificació amb un lideratge que defensa la teva nació, o —per mi el més important— la necessitat de desmarcar-te del paternalisme que has de suportar de tots els que fan ideologia sobre tu pel fet de ser part d’una minoria. Sense que ells en formin part i que no tinguin ni la més mínima idea de la teva realitat. Perquè, sincerament, no els interesses com a persona, sinó com a dada estadística d’algun espai acadèmic ben remunerat.

És molt més senzill dir que hi ha una classe mitjana americana que ha dit que d’aquest color ja n’hi ha prou, que dir que la classe mitjana catalana està tipa de pagar segons què

Sense entrar a fons en el país, que no el conec prou, quedant-me només en la proposta electoral d’uns i altres, hem vist els republicans defensar un projecte de país fonamentat en dues o tres idees; i els demòcrates defensar els drets de les minories, acompanyant-ho amb tres o quatre eslògans representatius de grans mobilitzacions civils dels darrers anys. Amb tots els matisos que vulguin, l’oferta de cada partit als americans era aquesta. Per guanyar, una és millor que l’altra. Té molta més capacitat d’adhesió una proposta que engloba —on, tot i no compartir el cent per cent del que diu, no hi trobes res que te n’exclogui— que una que segmenta per causes —ja que, en enumerar-les, pot ser que vegis que cap no parla ben bé de tu—. Perdó per fer-ne caricatura: no sabem si aquell 20% d’homes negres, a més de ser negres són feministes, ecologistes, defensen la immigració il·legal (no hi ha res que perjudiqui més els no-blancs legals) o són propalestina. Alguns d’ells potser són policies i el Black lives matter l’entenen diferent. Però, en canvi, segur que tots se senten americans, tenen un somni de vida digne per a ells i un per a la vida dels seus fills i han notat que algú ha entès les seves pors.

No oblido ni menystinc el fet que la vicepresidenta Kamala Harris va haver d’entrar en campanya tard i malament, ni el final de legislatura del president Joe Biden. Ja que totes dues coses han influït negativament en les opcions dels demòcrates. Però com que em sembla que parlem de Catalunya (i d’Europa), em centro en l’element ideològic i no el conjuntural. Atenció al centreesquerra! Calen idees i programes per a la gent; no els eslògans i la superioritat moral de l’extrema esquerra. Atenció al centredreta! Cal desacomplexament i propostes per als debats reals que afecten el dia a dia de la gent; no el marc del políticament correcte ni renunciar als valors que us configuren. I ràpid, que ve l’extrema dreta.