Entre 1985 i 1987, TV3 va emetre el programa Vostè jutja, dirigit i presentat per Joaquim Maria Puyal. Aquell en què el Rafeques, interpretat per Carles Canut, deia la frase “li garanteixo un judici com cal”. Perquè sí, el programa barrejava concurs, ficció d'actualitat, exercici de llengua catalana i un simulacre de judici i servia per saber que pensava l'opinió pública sobre temes socials controvertits. El cas és que s'enfrontaven dos concursants al voltant d'un cas fictici que plantejava un dilema ètic i un d'ells erael defensor i l'altre l'acusador. L’interès, pel que ens ocupa, és que crec recordar que als concursants els tocava, a vegades, defensar postures en les quals no creien. Que, imagino, deu ser el que passa a molts advocats. I el que passa a molta gent a la vida, per exemple als partits polítics, a vegades en funció del context que toca. Cosa que no em sembla malament perquè demostra que la raó absoluta no existeix. I està bé canviar d’opinió.
El missatge de Carles Puigdemont era el de la restitució per tornar triomfant a Catalunya i ser investit president, però davant d’aquesta circumstància històrica no ha estat el més votat
Ara bé, una cosa és ser capaç de defensar una postura i la contraria com un bon tertulià i l’altra la falta de coherència, rumb i previsibilitat. Allò del vent i Sèneca i ja tal. Ho dic pels dos casos que ens han ocupat aquesta setmana i que mereixerien una mena de Vostè jutja. A Can Barça hem vist com un entrenador deia que marxava a final de temporada. Com després l’entrenador i el president deien que es quedava, cosa que ja posava en dubte la seriositat de la paraula donada roda de premsa rere roda de premsa. I, pocs dies després, com el mateix president que deia que el millor era que seguís l’entrenador, tornava a canviar de criteri. La coherència diria que Xavi hauria d’haver complert la seva paraula. Ara els ha caigut un xàfec difícil de suportar, més enllà que encara persisteix una mena de mania del guardiolisme cap al de Terrassa que als que no som entorn, ens costa d’entendre. Però, en fi, això és una altra cosa.
L’altre tema és el de les eleccions catalanes. Clar que el que es vota és la composició d’un parlament i no un president i que qui més vots o escons té no es guanya la presidència. D’això en vam tenir una lliçó pràctica amb els tripartits. I, després, de manera més estrambòtica, a l’Ajuntament de Barcelona. Però, a vegades, com a Can Barça, està bé tenir una mica de previsibilitat. I saber llegir els resultats també. Si el PSC ha guanyat les eleccions folgadament i els independentistes han perdut la majoria que feia una dècada que sumaven, això és un missatge. Si, precisament, el missatge de Carles Puigdemont era el de la restitució per tornar triomfant a Catalunya per ser investit president, però davant d’aquesta circumstància històrica no ha estat el més votat, buscar ara una suma que no té ni majoria absoluta seria per a ell un retorn com a president purament autonòmic, que no quadra amb la promesa —encara que no fos real— de tornar per acabar no sé què.
Estan molt bé les giragonses, la creativitat, les astúcies i tot el que vulgueu. Són legals, legítimes i, fins i tot, a vegades necessàries. I divertides. Però diria que tant a Can Barça com al Parlament els convé una mica, només una mica, de previsibilitat, vista la navegació complicada i propera al naufragi que han viscut els últims anys. Però, en fi, no es pot matar tot el que és gras, oi?