No és normal que la majoria de la gent sigui mileurista (essent generosos i optimistes) i que el lloguer de l’habitatge se’ls emporti més de tres quartes parts del sou. I no us penseu pas que, per aquest preu, visquin en un pis de cinc estrelles amb majordom, servei de neteja i balneari; més aviat el contrari. Com pot sobreviure tota aquesta gent? Els únics que veig capaços d’aconseguir-ho són els autònoms, que ja fa anys que caminen per la corda fluixa i han après a sobreviure amb quatre rals i sense estirar més el braç que la màniga (parlo dels autònoms honrats, és clar). Un autònom paga més del que ingressa i per avançat. Un autònom és capaç d’arribar a final de mes en números vermells i amb un somriure a la cara. Per això serà l’única espècie que sobreviurà la Tercera Guerra Mundial que ja tenim a sobre. Però tornem on érem, que, quan parlo dels autònoms, m’engresco i m’oblido de tot. Com pot sobreviure una persona que cobra mil euros al mes i ha de destinar més de set-cents euros a pagar l’habitatge? No pot; viu miserablement.
L’única explicació lògica que veig a tot aquest despropòsit és que l’Estat vol fomentar el diner negre i la discòrdia entre els ciutadans; si no, no ho entenc. Vivim en un statu quo ridícul, esperpèntic i absolutament pervers que només beneficia quatre gats. La majoria dels sous estan congelats des del Plistocè i el preu de l’habitatge està a punt de traspassar l’estratosfera. Els «experts» diuen que la causa principal d’aquest desequilibri és que falten habitatges. I n’hi ha que fins i tot s’atreveixen a afirmar que el que falta realment són habitatges socials. I jo em pregunto, per què hi ha d’haver habitatges socials? El que hi ha d’haver són sous dignes per a tothom i preus d’habitatges que siguin raonables. Per què els propietaris lloguen o venen els habitatges a aquests preus tan elevats? Suposo que per diferents motius. Vegem-ne uns quants.
Catalunya és un país d’acollida, de sangria i de paela mentre els catalans fem mans i mànigues per arribar a final de mes i tenir un lloc on viure dignament
Un motiu podria ser que el propietari de l’habitatge sigui una rata de claveguera (en el mal sentit de la paraula) i vulgui enriquir-se explotant el llogater o el comprador. És legítim, té tot el dret a fer-ho; no li podem dir res, és casa seva. Un altre tema és que l’Estat s’hi fiqui pel mig i reguli el preu dels lloguers; però com que l’Estat només es mira el melic, millor no comptar-hi. Un altre motiu podria ser que un propietari honrat hagi llogat un habitatge a un preu que està per sota de la mitjana del preu del mercat perquè no vol explotar ningú i a canvi s’hagi trobat unes rates de claveguera (continua sent en el mal sentit de la paraula) que li destrossen l’habitatge o que no li paguen el lloguer perquè prefereixen comprar-se un cotxe de gamma alta o fumar marihuana. De llogaters així també n’hi ha, i segur que van a totes les manifestacions per reclamar un lloguer digne. I què fa aquest propietari després d’anys de maltractaments? Doncs, o bé deixa de llogar l’habitatge i el tapia; o bé el ven, o bé el posa en mans d’una immobiliària perquè se n’ocupi. Pel que fa a la immobiliària, ja podeu pujar-hi de peus, posarà l’habitatge a lloguer o a la venda a un preu desorbitat, perquè el mercat immobiliari està molt malament i aquestes coses. Ja s’assegurarà de fer les fotos promocionals amb un gran angular perquè en comptes d’una barraca sembli una mansió.
Un altre motiu podria ser que hi ha pocs habitatges i hi ha molta gent que busca una llar on viure. Com es resol aquest oxímoron? A qui es lloga o es ven l’habitatge? No a la persona que més ho necessita i a un preu assequible, no; no em sigueu sentimentals. Es ven o lloga al millor postor, a qui té una casa a la costa i una altra al costat de la pista d’esquí, a qui desembutxaca més calés i més de pressa. Oi que no hi ha cap llei que digui el contrari? Doncs tirem pel dret. I per què hi ha tan pocs habitatges? Bàsicament perquè ens hem venut al turisme i hem preferit que els turistes puguin dormir i descansar en un bon pis abans que assegurar-nos que tots els catalans tinguem una llar on viure. D’altra banda, a Catalunya tenim les portes obertes de bat a bat perquè tothom qui vulgui hi vingui viure. No passa res si nosaltres fa anys que vivim escanyats i miserablement; si la sanitat i els serveis socials fan aigües; si el sistema educatiu ja ha passat a millor vida… «Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú…», com diu en Jaume Sisa. Sembla una broma tot plegat, però el més trist és que no ho és, la societat del benestar a la qual estàvem habituats ha passat a millor vida per a la majoria. Catalunya és un país d’acollida, de sangria i de paela mentre els catalans fem mans i mànigues per arribar a final de mes i tenir un lloc on viure dignament.