Repeteixen els entesos que Churchill va dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. Però quan una ja no sap si viu en l’oxímoron d’una democràcia plena de clavegueres estatals i fins i tot es qüestiona si serà lícit seguir emprant el concepte democràcia per designar un sistema en tanta fallida que ja no pot aspirar a cap solvència, sorgeix el dilema que els comentaristes més castissos en dirien “d’un nou repte i una nova oportunitat”. En definitiva, repensar les estratègies que ens treguin de l’atzucac millor. Pot ser que la contradicció hagi arribat tan lluny que l’abstenció militant hagi arribat a ser la millor manera de defensar la democràcia? En aquest sentit, escrivia ahir Bernat Dedéu: “Si t’importa el sistema democràtic, no pots continuar fent costat a una gent que, d’una manera prou visible, prefereix no mirar-te als ulls i continuar parlant sola”. Així acabava el seu text dedicat a la política sense votants del que en comparteixo algunes coses i n’hi afegiria altres. Per dir-ne només una, crec que s’hi podria fer encabir entre els arguments que donava la pobresa de contingut dels soliloquis. I en un sentit més estètic que ètic, també vull retreure la vergonya aliena que ens fan sentir uns quants candidats: des de la ciutadana condescendent amb rictus de fàstic, que sembla passejar-se de puntetes per sobre del bé i del mal, fins als que volen “recuperar” una Barcelona que mai ha estat seva, i llancen al món el seu eslògan de campanya sortint de casa molt de pressa, amb les claus a la mà, com si anessin a recuperar amb molta rapidesa i suposada eficàcia el cotxe que se’ls ha endut la grua.
La Maria Costa no vol demanar ni permís ni perdó per parlar català al seu consistori, a la seva terra, i espera que el seu gest sigui cada vegada més compartit i valent
Pensant i repensant, he pres una decisió. Vull votar Maria Costa, la batllessa dels Banys i Palaldà del Vallespir, a la Catalunya Nord, que té un posat que enamora i sols enterboleix el gest amable quan deixa molt clar que no es vol disculpar per parlar la seva llengua. Diu coses poc falagueres de les conseqüències de la Revolució Francesa, però el seu tremp i la seva determinació fan tremolar de nou la Bastilla. Maria Costa creix en dignitat quan explica que en el primer ple municipal des de la publicació de la sentència del Tribunal Administratiu de Montpeller contra l’ús del català, ha seguit parlant en el seu idioma i també en francès, afegint-hi, a més, unes frases en anglès… “a veure si també el prohibeixen”. Si cap tribunal protesta per l’ús de l’anglès, serà encara més clara la discriminació contra el català de les autoritats jacobines i bonapartistes, com en diu Costa, i “un nou argument per dur la causa al Tribunal Europeu de Drets Humans”. La desobediència il·lumina el rostre de la batllessa perquè està convençuda que també l’estat francès maltracta les llengües minoritzades... i sap que les dones encara tenim comptes pendents amb una Revolució Francesa incompleta. La Maria Costa no vol demanar ni permís ni perdó per parlar català al seu consistori, a la seva terra. I espera que el seu gest, en el qual l’acompanyen altres alcaldes del Vallespir, el Conflent i el Rosselló, sigui cada vegada més compartit i valent: “Volem que ens segueixin els bascs, els bretons i els corsos. Si nosaltres agafem el mateix camí que han agafat els altres, d’aquí a vint anys no quedarà ningú que parli català a Catalunya Nord”, assegura. “No estic d’acord a fer passar el català per sota del francès, és senzillament això”. I així també es creix en llibertat, igualtat i fraternitat. I es creix en República.
En aquest orgull més que legítim de la Maria Costa per la seva cultura, la seva història i la seva llengua, hi ha la llavor de l’esperança intel·ligent. Qualsevol bri de futur ha de néixer d’aquest empoderament de la gent dels municipis. Des de la desobediència i l’autoestima per recuperar la democràcia. I, mentrestant, mentre es va sembrant, arrancar les males herbes. Com deia fa pocs dies l’exconsellera i eurodiputada Clara Ponsatí a Arenys de Mar: “No podem continuar permetent que s’estengui el cinisme, perquè és corrosiu, és una malaltia. Acabaríem el país. Si el cinisme es continua escampant i no el contrarestem amb l’esperança intel·ligent, deixarem d’existir”.