"Wow", piulava Elon Musk a la seva piuladora, responent a la informació que afirmava que un 91,67% de la gent empresonada per violació a Catalunya són estrangers. A això, el president Illa va limitar-se a dir que el seu govern "no permetrà" que s’utilitzi el nom de Catalunya per escampar discursos d’odi i que el moment actual "demostra la fragilitat de les democràcies: la democràcia és de la ciutadania i no podem permetre que caiguin en mans de multimilionaris de la tecnologia, aliats de la ultradreta". Illa va perdre una ocasió d’or per desmentir les afirmacions de Musk, per elogiar el sistema penitenciari català i sobretot per treure pit del sistema de "convivència, concòrdia, diversitat i democràcia exemplar" a Catalunya. No ho fa perquè no ho pot fer, i perquè la situació sociopolítica a Catalunya demana molts més "Wows" per part d’Elon Musk o de qualsevol observador internacional. Incloent-hi els de Suïssa.

"Wow", encara hi ha un president català a l’exili. I hi és després de la persecució judicial i policial a tot un govern sencer per raons polítiques (com el mateix Consell d’Europa va demostrar a la seva assemblea). Això no ha succeït mai a la pèrfida Rússia, per exemple, o a la Itàlia de Meloni, o en uns Estats Units quan governava Trump. No ha succeït enlloc més del món, que una votació democràtica acabi amb més de 1.000 ferits per porres, amb centenars de casos judicials oberts, amb tota una maquinària de l’Estat forçant la llei, saltant-se el Codi Penal, inventant violències atmosfèriques, fent informes policials falsos, assenyalant terroristes i traïcions inexistents, conxorxant-se amb la premsa per escampar comptes corrents falsos o pactes fantasiosos amb la màfia russa, promovent ordres d’extradició il·legals, embargant propietats discrecionalment amb tribunals administratius no independents, suspenent l’autonomia amb el 155 per poder accentuar la persecució i castigar el territori díscol, espiant polítics i periodistes i activistes amb eines informàtiques molt més perilloses i malèfiques que qualsevol tuit a la plataforma X. "Wow", Elon. "Wow", president Illa: què va fer, vostè, durant aquests anys? A quin costat estava? Al de la "concòrdia" i la "democràcia"? A quina manifestació estava, i quins partits hi van participar?

"Wow", president Illa: què va fer, vostè, durant aquests anys? A quin costat estava? Al de la "concòrdia" i la "democràcia"?

El mateix per al flamant nou president del CIDOB, Josep Borrell. "Wow", el desinfectador. El ministre d’Exteriors espanyol que s’aixecava de les entrevistes a les televisions alemanyes quan li preguntaven sobre Catalunya, incapaç de trobar respostes de mínima qualitat democràtica. El que ara ve a les ràdios catalanes a denunciar la deriva autoritària a escala mundial, però que va mirar cap a una altra banda davant els abusos judicials contra independentistes. Ara ens diu que la democràcia mundial està en perill, després d’haver estat alt representant de la UE per a Afers Exteriors en una Europa on l’extrema dreta creix imparable i que no pot donar lliçons de moderació als Estats Units ni a Rússia. De fet, no és culpa seva només: Europa es va desentendre del cas català d’una manera tan vergonyosa que va semblar gairebé un vaticini de l’actual col·lapse de les democràcies que la componen. Europa tenia l’oportunitat de respondre a la demanda d’un poble, i va decidir respondre amb el silenci. No és estrany que les taules actuals de negociació, més o menys eficaces, es trobin fora del territori de la UE.

"Wow", Trump vol Groenlàndia. Però hi afegim que en tot cas això ho haurien de decidir els groenlandesos, com també alguns encara ens preguntem si una part d’Ucraïna no hauria de poder votar si vol formar part de Rússia o no, en lloc de ser objecte de disputa bèl·lica entre dues potències. Ens parlen de diàleg i de concòrdia, però el vot dels habitants és el que menys compta: compta l’interès geoestratègic i militar. Si això és així, potser els catalans haurem de fer jugar la nostra posició i el nostre interès per poder-nos fer valer davant de Trump i de Putin, a banda de fer-ho valer també per a Europa mateixa. El món ha entrat en subhasta i és una nova oportunitat per a Europa de fixar-se atentament en les regions que reclamen la seva autodeterminació: Escòcia i Catalunya, principalment, que no tenen un interès geoestratègic menor. La via catalana proposava la decisió pacífica, popular, en votació. No se li va fer cas, es va permetre la reconquesta espanyola per la força i ara tothom s’alarma per les derives autoritàries a Orient i a Occident. Que no s’estranyin, doncs, si Catalunya acaba també abandonant l’estratègia del lliri a la mà del vot popular: nosaltres també sabem negociar amb el millor postor. Pot ser l’Orient, pot ser Occident o pot ser Europa mateix. Tot és possible. Perquè el que segur que no està apostant fort per guanyar-se el nostre respecte, des de fa molts anys, és Espanya.