Fa uns dies Ruben Wagensberg considerava “inhumà i boig que ningú del PSC no li hagués enviat cap missatge de suport” d’ençà del seu exili. Es referia a Ferran Pedret, amb qui ha compartit pràcticament cada jornada laboral els últims tres anys, però també a Salvador Illa, amb qui han estat companys al Parlament. De seguida em van venir al cap Oriol Junqueras i el seu “a veure com m’aguanten la mirada els còmplices d’aquesta injustícia” des de la presó. Aquests intents d’extorsió sentimental de Junqueras o la sorpresa —em sembla que una mica forçada— de Wagensberg fan palesa una veritat: en el terreny sentimental, tots els xantatges del PSC i del PSOE funcionen perquè ERC els mostri suport públic, mentre que l’empatia que ERC demana al PSC per la presó i els exilis que encara suporten no arriba mai. La setmana passada, amb la carta ensucrada i carrinclona del president del govern espanyol, encara es va fer més evident: als socialistes no se’ls pot coaccionar des de les emocions, perquè et tornen la jugada amb molta més força i molta menys vergonya.
A Catalunya, els últims anys, els sentiments s’han fet servir de bàlsam perquè els ciutadans acceptessin consignes que, racionalment, els haurien semblat inacceptables
Tot plegat ha arrencat un debat sobre les emocions en política que, permeteu-me la condescendència, a Catalunya ja tenim una mica paït arran de l’empresonament i l’exili del Govern del referèndum i l’ús electoralista que se’n va fer i que encara se’n fa. Només cal observar com Junts vesteix les campanyes amb l’exili de Puigdemont, sabent que a l’antic votant convergent tot aquest segrest emocional el fa sentir còmode. En qualsevol context polític, els sentiments són una eina més o menys legítima per escurçar la distància entre elector i electe. El que ha passat a Catalunya els últims anys, però, amb el vistiplau i la participació dels poders espanyols, és que els sentiments s’han fet servir de bàlsam perquè els ciutadans acceptessin consignes que, racionalment, els haurien semblat inacceptables.
Quan parlem de xantatge emocional parlem de l’abús dels sentiments —de la pena i de la culpa, sobretot— que els partits fan passar per sobre del debat polític aterrat. Al nostre país, en general, es manipula per tapar incoherències ideològiques, mancances polítiques o, directament, mentides que no podrien emmascarar-se en el terreny netament intel·lectual. És així com el sistema de partits català va contenir les conseqüències electorals de totes les renúncies fetes des del 2017. És així com s’encarrega de fer pinça amb el PSOE sempre que cal, i de presentar-ho com si féssim gambades cap a la independència. És així com fermen els catalans a les seves estratègies, convencent-los que, com a mínim, són dels nostres.
Es manipula per tapar incoherències ideològiques, mancances polítiques o mentides que no podrien emmascarar-se en el terreny intel·lectual
És força impopular parlar de l’estratègia del sistema de partits en aquests termes, perquè pressuposa un menysteniment a qui es deixa enganyar: és de mal gust i poc agraït que als votants que encara queden als partits independentistes se’ls doni el nom de segrestats. És dir-los que la seva bona fe s’enfila per sobre del seu intel·lecte i que no són capaços de desmuntar des de la raó allò que la classe política els reclama des dels sentiments. L’alternativa és pensar que compren els discursos sentimentals perquè assumeixen que juguen a favor de l’opció política que ja els convé racionalment. Si això és així, si amb coneixement de causa volen jugar a la política de les emocions, també és just que algú els digui que, mentre hi ha sentiments pel mig, ara mateix hi surt guanyant el PSOE. Els sentiments, en política, només serveixen per afavorir les dinàmiques de poder establertes. La carta de Pedro Sánchez n’és una mostra: qui té el poder a l’Estat absorbeix els partits que podrien qüestionar-lo des de l’empatia. Que el xantatge dels partits independentistes servís per estalviar-se la fiscalització de les renúncies n’és una altra mostra: essent els partits eina cabdal per assolir la independència, la seva contenció va forçar la resignació dels ciutadans a la reculada. També n’és exemple l’estratègia dels Comuns, que collen l’esquerra catalana per a fer-los creure que, si són massa catalans, seran menys d’esquerres. O dels indults d’ERC i l’amnistia de Junts, que volent servir de compensació per passar comptes amb l’Estat i per restablir el dolor que la repressió va causar als catalans, només blanquegen el PSOE i duen Illa a acaronar la presidència de la Generalitat.
Catalunya necessita una cultura política millor que aquesta si vol deixar de jugar les batalles del PSOE i tenir alguna possibilitat real d’alliberar-se
La passa del sentimentalisme al populisme és molt curta. És una estratègia que esmorteeix el raonament polític del ciutadà i converteix les concrecions que el país necessita per a resoldre els seus problemes en una mera qüestió de pell. Embruta el debat i converteix la confrontació d’idees en l’¡Hola! Tampoc cal atiar una revolució contrasentimental a la política catalana: els sentiments hi són i hi seran perquè, sovint, un aprèn a justificar políticament la defensa d’allò que estima. Però cal acabar amb aquesta dinàmica deshonesta en què tot està preparat perquè el ciutadà es vinculi al polític únicament des dels sentiments i ja no li calgui pensar. És un menyspreu als catalans, que són capaços, i és un deix autoritari, perquè haurien de ser lliures per demostrar-ho. Catalunya necessita una cultura política millor que aquesta si vol deixar de jugar les batalles del PSOE i tenir alguna possibilitat real d’alliberar-se.