De vegades una té la sensació que el món dels premis literaris al nostre país funciona com una gran xarxa clientelar. Iniciant la columna amb aquesta sentència, el lector de seguida la farà sonar com una referència a la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural. Sí i no. Va ser aquella posada en escena que m’hi va fer pensar, però aquest text no vol ser-ne una esmena a la totalitat. La part més important dels premis literaris és la que no es veu. Ni se sent. Cada vegada que s'atorguen premis, allò que un ha de sortir a buscar si vol entendre del tot què passa al món de les lletres, són els silencis. No és que hi hagi sempre dues converses —una d’oficial i una de privada en què es fa una crítica més fidel a la veritat—. És que els silencis també formen part de la conversa oficial. De fet, molts callen per poder continuar habitant certs espais, certes discussions, continuar rebent certes ofertes i continuar fent girar la roda dels premis, a veure si algun dia els toca.
Que tot plegat funciona com una xarxa clientelar ho escric perquè la Nit de Santa Llúcia m’hi va fer pensar, però aquesta desconfiança latent amb tot el que suposi un reconeixement públic de les lletres ve de lluny. Ve, de fet, d’haver vist com els silencis de la conversa pública oficial es tornaven crítiques descarnades als entorns privats. O d’haver endevinat com més o menys tothom acceptava prou cínicament que al jurat de tal premi hi havia l’editor —editora— del llibre premiat. O d’haver viscut com la tònica era dir meravelles d’una obra que, en realitat, la majoria sabia que no l’havia escrit sencera qui la signava. O d’haver sentit que a certs jurats s’havien vetat textos per motius estrictament personals. I pels mateixos motius se n’havien premiat. Com a qualsevol sector econòmic, els diners generen interessos que treballen sols.
Costa molt no tenir la sensació que tot plegat està especialment pervertit
Ni el bé, ni la bellesa, ni la veritat són el vector únic que fa que els engranatges del sistema es moguin, i entenc que seria injust de demanar que això, només per a aquest món literari que ens hem dat entre tots, fos així. De totes maneres, essent un país "petit", essent més fàcil que en entorns reduïts s’adobin certes envegetes —i, per tant, més fàcil ser titllat d’envejós—, i funcionant la crítica literària com un pacte de silenci que ningú acaba d’assenyalar del tot per por de semblar boig, costa molt no tenir la sensació que tot plegat està especialment pervertit. Bàsicament, perquè costa massa d’assenyalar les "perversions" més evidents, fins i tot aquelles que podríem considerar "necessàries" per no convertir el món literari en un voluntariat.
L’únic problema de fons d’aquest enviliment és que fent veure que no existeix, tapant-lo perquè continuï girant, formant-ne part per poder-ne arreplegar quatre engrunetes quan toqui, és impossible que el nivell de la literatura que premiem no se n’acabi ressentint. I és impossible que no esdevingui un escenari mort d’aplaudiments programats i protocols ideats perquè la tramoia no es desmunti. Fins i tot els autors agraeixen de tant en tant una mica d’honestedat per refrescar-se les idees. Els premis no tenen només la funció de repartir calés; per al català mitjà que es compra un parell de llibres l’any en funció d’allò que ha sentit a la ràdio i ha vist a la televisió, els premis són la brúixola del seu hàbit lector. I sense una conversa ventilada diligentment —fins i tot per admetre’ns i acceptar-nos obertament que el món de la literatura funciona tan interessadament com qualsevol altre—, es fa força difícil destriar un llibre consensuadament bo d’un editor sorneguer com una guilla. O el mal pinso d’una bona estratègia de màrqueting. Ara que ja hi ha prou programes i pòdcasts de llibres, potser convindria començar a xarbotar la literatura per aquí.