La filòsofa Marcia Tiburi acaba de passar per Barcelona i Madrid per presentar el seu llibre ¿Cómo conversar con un fascista? Reflexiones sobre el autoritarismo de la vida cotidiana (Akal). Primera línia: “Per desgràcia, el feixisme està novament entre nosaltres”. I això, diu, és un fenomen global. Ho sabem també aquí, després de la irrupció de Vox i la seva entrada a les Corts espanyoles i al Parlament europeu. Una presència que no pot qualificar-se de residual o marginal, sinó que compta amb un suport electoral inquietantment preocupant.

El llibre de Tiburi ve a sumar-se a un fenomen editorial prou significatiu per pensar, si algú encara no era conscient de la dimensió de la seva presència, que el feixisme constitueix un molt seriós problema actual. En poc temps, han aparegut alguns llibres entre nosaltres que han provat d’analitzar el fenomen i d’alertar-nos dels seus perills: Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, de Bob Riemen (Arcàdia); Com combatre el feixisme i vèncer, de Clara Zetkin (un text de 1923 publicat per Tigre de Paper); Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia (Empúries); Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida, de Jason Stanley (Blackie Books); i Fascismo. Una advertencia, de Madeleine Albright (Paidós). Tots aquests llibres són essencials. I el llibre de Marcia Tiburi, al meu entendre imprescindible per la seva lucidesa, fa algunes aportacions fonamentals a aquest debat des del punt de vista filosòfic. És una veu que també aquí hauria de ser escoltada amb molta atenció.

Marcia Tiburi és una filòsofa brasilera de referència. Tot i la seva joventut (és nascuda el 1970), és autora d’una obra important, que es mou en l’àmbit de la defensa activista dels drets humans, del feminisme i del pensament crític. Propera ideològicament al Partit dels Treballadors, a Lula i a Rousseff, va patir l’assetjament, la persecució i fins i tot amenaces de mort per part dels cadells de Brasil Livre, el partit-moviment de Bolsonaro. Amb la seva victòria en les eleccions del Brasil, Tiburi va haver-se d’exiliar per seguretat, primer als Estats Units i després a París, on actualment viu i on treballa a la universitat, a París 8, la universitat de Foucault i Deleuze. Des d’allí, amb la distància imposada per l’exili, no ha deixat de reflexionar sobre el feixisme al Brasil i sobre el ressorgiment global del feixisme, provant de descobrir-ne els mecanismes de funcionament i alhora la forma més efectiva de combatre’l, adreçant-se més a les causes que als efectes. Abans que sigui massa tard.

Tiburi considera que el feixisme no és una opció política entre d’altres, sinó pròpiament, la forma consumada de l’antipolítica

La tesi primordial de Marcia Tiburi és que allò que identifica el feixisme és el discurs de l’odi: “D’Europa a les Amèriques, de Nord a Sud, creix l’odi contra el diferent i les persones marcades com a socialment indesitjables, i desapareix el respecte per allò singular que va caracteritzar la perspectiva democràtica, sempre fràgil i mai no suficientment consolidada”. En aquest sentit, la seva anàlisi coincideix amb una altra de les veus més lúcides en el panorama de la filosofia europea, Carolin Emcke, que ha analitzat els mecanismes de l’odi en un dels seus darrers llibres, Contra el odio (Taurus). Una de les aportacions de Tiburi consisteix a provar d’entendre els mecanismes d’aquest odi contra la diferència i els seus efectes en la vida social i política. En la mesura que el feixisme atempta d’arrel, per aquest odi, contra qualsevol mena de diferència, contra els principis de la democràcia, que es basen en el pluralisme innegociable, Tiburi considera que el feixisme no és, en contra del que s’acostuma a pensar, una opció política entre d’altres, sinó, pròpiament, la forma consumada de l’antipolítica: la destrucció d’allò comú que permet establir el nexe primordial en què es fonamenta la possibilitat d’una convivència entre ciutadans i ciutadanes diversos i plurals. El feixisme, així, no és una opció política, sinó, justament, la destrucció de la política.

D’altra banda, Tiburi considera que no es neix feixista, de la mateixa manera que no es neix com una persona “odiosa”, que odia perquè la seva naturalesa l’impulsa a fer-ho, sinó que tant el feixisme com l’odi són mecanismes que es promouen, es divulguen, s’enforteixen en la seva circulació, poden acabar arrelant en les persones i apoderar-se d’un cert sentit comú, com a mecanisme d’al·lèrgia enfront de la diversitat. L’odi és una construcció, que s’escampa a través de les paraules, els llenguatges, els discursos i els estereotips. I pot acabar assumint-se amb una certa naturalitat, com una mena de verí inoculat en les actituds, comportaments i formes de pensar fins i tot de gent que mai no es reconeixeria a si mateixa com a feixista. Dit d’una altra manera, el feixisme no és una ideologia, sinó una actitud que determina comportaments en la nostra vida quotidiana, i davant de la qual ni estem vacunats ni hi som immunes.

En el seu llibre, Tiburi s’entreté a analitzar el que considera com a formes quotidianes del feixisme, començant pel menyspreu per l’altre, la indiferència per aquells que no són com nosaltres, i acabant per la violència i l’agressivitat verbal, el gust per l’insult i la desqualificació de l’adversari o, fins i tot, la seva demonització. L’era de Twitter, que propaga amb una facilitat esfereïdora les desqualificacions, els insults i els anatemes, no afavoreix, precisament, la calma necessària per fer-hi front de manera efectiva.

L’autèntic feixisme “democràtic” està present en les actituds i comportaments quotidians fins i tot en gent que no es reconeix com a feixista

L’autèntic feixisme “democràtic” no és la presència de feixistes, amb més o menys escàndol, en les institucions democràtiques. No és que estigui al Parlament o als tribunals, cosa que ja per si sola constitueix una anomalia preocupant. L’autèntic feixisme “democràtic” està present en les actituds i comportaments quotidians fins i tot en gent que no es reconeix com a feixista, i que comparteixen amb el feixisme l’agenda que el feixisme marca, el discurs de l’odi que el feixisme promou, la lògica perversa de la desqualificació de l’altre i el menyspreu per la diferència. Aquest és el més gran risc que la normalització institucional i mediàtica del feixisme promou: que ho acaba podrint tot, no només pel que fa a l’àmbit dels temes de debat, sinó fins i tot pel que fa a les formes, als llenguatges i discursos, i a les paraules. La seva toxicitat és expansiva, més enllà dels cercles dels que el defensen explícitament.

A banda del discurs de l’odi, Marcia Tiburi encerta lúcidament a diagnosticar la columna medul·lar del feixisme: la seva aversió i incapacitat a qualsevol mena de diàleg. Especialment el diàleg amb els que pensen de manera diferent. El feixisme se sustenta en la pretensió de disposar d’una veritat que no admet rèplica i que no permet de ser confrontada en l’espai democràtic del pluralisme. La prova del cotó: qui es nega al diàleg comparteix el fonament substancial del feixisme, encara que no es reconegui en el feixisme com a opció ideològica. Aquest és el feixisme, també “democràtic”, en el sentit que ha acabat per contaminar de tics profundament autoritaris institucions que almenys formalment podríem considerar com a pròpiament democràtiques. La paradoxa fa tremolar.

És intolerable que, des de les institucions suposadament democràtiques, no s’articulin els dispositius necessaris per promoure el diàleg

Tiburi reconeix que el diàleg “és un acte lingüístic complex” i que “el diàleg és una pràctica de no violència”, de manera que “la violència sorgeix quan el diàleg no entra en escena”. I és que, en realitat, “és a l’altre a qui el feixista no pot reconèixer com a subjecte de drets”, ja que considera l’altre com un ésser negat, amb qui no es pot conversar perquè no se’l pot reconèixer. Per això és intolerable que, des de les institucions suposadament democràtiques, no s’articulin els dispositius necessaris per promoure el diàleg sinó que, fins i tot, en un extrem pervers, s’impedeixin i bloquegin. Que un president del govern, ni que sigui en funcions, faci bromes dient que no agafa el telèfon d’un president democràticament elegit i que s’enorgulleixi de no parlar amb representants electes dels partits majoritaris en un parlament democràtic és d’una gravetat extrema. Com ho és el fet de sostenir que només està disposat a dialogar amb adversaris polítics si aquests renuncien a parlar d’aquells principis fonamentals pels quals han estat democràticament elegits. De què està disposat a parlar un governant com aquest, del color dels taxis? Si això, a més, va acompanyat de l’estratègia i els dispositius per perseguir i criminalitzar policialment i judicialment qualsevol forma de manifestació de la dissidència, simple expressió de l’exercici de drets fonamentals emparats per tots els tractats internacionals d’obligat compliment fins i tot en un Estat tan poc respectuós amb els drets i les llibertats com l’espanyol, és fàcil reconèixer que el panorama de l’antipolítica i l’autoritarisme acaba contaminant els més bàsics principis democràtics que haurien de regir en un estat de dret.

Enfront d’aquesta actitud profundament antidemocràtica i, segons Tiburi, antipolítica, cal oposar, amb determinació innegociable, la demanda legítima, si no l’exigència, del diàleg com a forma nuclear de resolució de les diferències en l’àmbit de la política. I no només demanar-lo i exigir-lo, sinó practicar-lo i intensificar-lo. En tots els fronts i en tots els àmbits. Sense limitacions. Fins a fer-lo inevitable. No costa d’entendre, en aquest sentit, quan Tiburi afirma que “el diàleg és resistència”: resistència a deixar-se anul·lar. Resistència a deixar-se convertir en un no-res més o menys molest.

Contra el feixisme quotidià cal oposar la democràcia quotidiana, basada en el diàleg com a requisit i com a exigència, com a pràctica i com a hàbit

Per això, cal recordar, com afirma Tiburi, que “la democràcia és un règim polític i una pràctica de govern, però és també un ritual diari —com estar de festa en el món amb les coses més senzilles—, un ritual que cal practicar en família i en el treball, a casa, al carrer i al món virtual”. Contra el feixisme quotidià, que és el feixisme “democràtic” més perillós, perquè contamina de feixisme fins i tot opcions polítiques que en teoria el denuncien, cal oposar la democràcia quotidiana, basada, fonamentalment, en el diàleg com a requisit i com a exigència, com a pràctica i com a hàbit. Sense oblidar, per sobre de qualsevol altra cosa, que “la democràcia és una forma política la característica de la qual és l’alegria”. Alegria contra l’abatiment, contra la temptació de la nostàlgia, contra la claudicació. Alegria imprescindible per treballar per la democràcia, aquesta “utopia possible”. Vaja, per dir-ho amb una expressió que li agrada repetir a Jordi Cuixart, “que no ens prenguin el somriure”.