Enllesteixo aquest article unes hores abans del 20 de setembre del 2018. Un any després que milers de persones sortissin als carrers de Barcelona, a primera hora, de seguida que van conèixer la notícia que la policia espanyola estava entrant en les seus d’algunes conselleries de la Generalitat, per mostrar el seu estupor i la seva oposició a aquesta intromissió intolerable, orquestrada per l’aparell político-jurídic del govern espanyol, que tenia la voluntat de fiscalitzar, intimidar i, si era possible, impedir l’acció del Govern legítim de Catalunya en compliment de les instruccions rebudes pel Parlament de Catalunya. Van ser concentracions absolutament pacífiques que, en un exercici de sobirania i en expressió del dret fonamental a manifestar-se, reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans de Nacions Unides, no van pretendre, ni per suposat van aconseguir, obstaculitzar ni impedir l’acció judicial de les investigacions aleshores en curs. L’exercici del dret a manifestació va ser escrupolosament pacífic i no violent fins i tot davant de la seu de la CUP, on la policia, saltant-se tots els protocols de les garanties fonamentals i en un acte de provocació absolutament insòlit, va pretendre, sense cap ordre judicial, entrar en la seu d’un partit polític, sense que, tanmateix, a ningú se li hagin demanat ni explicacions per una aberració injustificable i incomprensible d’aquest calibre.

Ara fa un any, exactament, que van passar aquelles coses, que van culminar en la concentració davant la seu de la Conselleria d’Economia fins a mitjanit. Tot i que no va passar res delictiu, gairebé un mes després, el 16 d’octubre, entraven en presó Jordi Cuixart, aleshores i ara president d’Òmnium, i Jordi Sànchez, en aquella època president de l’ANC. Aviat farà un any del seu empresonament per no res, quan ja és evident, per a qualsevol persona decent, el caràcter absolutament arbitrari i injust d’aquests empresonaments polítics. Perquè cap dels dos no eren “polítics” i, per tant, no són “polítics presos”, sinó presos per motius polítics, com és prou evident a qualsevol anàlisi mínimament objectiva i racional.

Ja és evident, per a qualsevol persona decent, el caràcter absolutament arbitrari i injust d’aquests empresonaments polítics

Després vindrien nous empresonaments. Els més immediats, i que encara són a presó, el de Joaquim Forn i Oriol Junqueras, que ja porten 322 dies ininterromputs en presó. I, després, amb una breu interrupció, l’empresonament de Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Carme Forcadell. És prou conegut: els set, per motius diferents de Cuixart i Sànchez, però tots empresonats per motius polítics sense que mai pugui haver-se provat empíricament, ni pugui fer-se mai, perquè mai no va existir la violència imprescindible com a condició dels càrrecs, les gravíssimes acusacions de sedició i rebel·lió per les que se’ls manté a tots plegats en presó.

En aquest context, aquesta setmana arriba a les llibreries els Escrits de presó de Joaquim Forn, editats per Enciclopèdia Catalana, en el que és el primer llibre amb què recupera explícitament l’històric segell editorial i es renova el seu compromís amb el país i les llibertats. És un llibre molt important. Molt. No només perquè és el primer llibre escrit íntegrament a la presó per un dels nou presos polítics catalans. No només perquè és un prodigi de contenció i sinceritat, en què el conseller Forn prova de fer un exercici de descripció allunyat de qualsevol patetisme i sentimentalisme. No només perquè ofereix per primera vegada un intent de registrar i explicar la vida quotidiana a la presó d’Estremera, des de la nit del 2 de novembre del 2017, quan hi va ingressar, fins al 9 de juliol, quan hi surt, en direcció a la presó de Lledoners. No només perquè, com a bon lector que és el seu autor, està admirablement escrit. No només perquè explica coses que no sabem i que, d’alguna manera, ens afecten profundament a tots. No només perquè, en ell, el conseller Forn prova d’articular i de consignar, de manera precisa i continguda, les seves reflexions sobre aquests mesos convulsos que ha viscut molta gent de Catalunya, sotmesa a un embat repressiu sense comparació, per la seva magnitud, en el període democràtic post-franquista. No és només per tot això que aquest llibre és molt important. Aquest llibre és molt important, al meu entendre, sobretot perquè constitueix, des de la presó, un acte d’autèntica llibertat i de confiança en la paraula: és a dir, un acte de voluntat política per alliberar una veu, en forma de paraula escrita, que l’Estat espanyol ha volgut silenciar, emmudir i apartar de la vida pública de la seva comunitat. Això el converteix, a hores d’ara, no només en un acte d’integritat ètica i moral, sinó sobretot en un acte d’afirmació i, com dèiem, d’alliberament d’una veu que el sistema político-jurídic espanyol ha pretès silenciar.

Escriure per protegir-se de la vulnerabilitat i d’un sistema jurídico-penitenciari que vol acabar amb la voluntat política d’aquells que empresona i que compta, en aquesta empresa, amb l’exercici de criminalització pública de la Brunete mediàtic

Impressionen moltes coses, d’aquest admirable llibre, que confesso que he llegit sense poder parar des que el vaig començar. Impressiona la constància i la tenacitat de voler deixar testimoni de tot el que l’autor ha viscut, conscient que no és a la presó a causa de les seves accions individuals, que no defuig en cap moment, sinó d’haver-ho fet en representació legítima de la responsabilitat del seu càrrec. “Tinc la necessitat d’escriure el que visc”, diu, “en vull deixar constància, em ve de gust fer-ho i em fa sentir bé. No vull oblidar segons què”. Tots oblidem les coses molt ràpidament. Massa ràpidament. I l’escriptura, com ja va dir Plató en el seu diàleg Fedre, és un fàrmac contra l’oblit, perquè permet fixar allò que, altrament, només quedaria a disposició, i vulnerable, de la fràgil memòria. Escriure, doncs, contra l’inevitable oblit. Però escriure, també, per protegir-se de la vulnerabilitat i d’un sistema jurídico-penitenciari que, arrabassant drets fonamentals, com les mínimes condicions que han de garantir el dret de defensa, vol acabar amb la voluntat política d’aquells que empresona i que compta, en aquesta empresa, amb l’exercici de criminalització pública de la Brunete mediàtica, esperpènticament ampliada, durant aquests mesos, a la pràctica totalitat de la premsa en paper publicada a l’Estat espanyol: “ens han volgut deshumanitzar”.

Joaquim Forn, vencent el comprensible desànim i la paràlisi a què convida, per definició, la rutina de la vida carcerària, s’ha imposat la disciplina de mantenir-se, a través de l’escriptura, com a subjecte lliure de voluntat. No podem permetre’ns cap frivolitat: en les condicions d’un empresonament de mesos, com el seu, és difícil imaginar l’abast d’aquest esforç de resistència continuat. Amb només uns dies d’experiència a la presó, el 9 de novembre Quim Forn escriu: “Cada dia que soc a la presó és com una condemna a galeres. Ara sí que tinc tota la pressa del món, tota i més. No m’hi voldria estar gaires dies, aquí dins”. Som al setembre, i el conseller Forn porta, dèiem, 322 dies, amb les seves nits, en presó. Simplement, per haver complert amb l’exercici del seu càrrec. I per haver-ho fet, si recordem els dies que van seguir a l’atemptat d’agost del 2017, de manera modèlica i exemplar.

Tots sentim necessitat de comprendre les coses, i alguns tenim la necessitat patològica de buscar en els llibres les claus per entendre el nostre, sempre problemàtic, present

Confesso que, per la brutalitat d’aquests empresonaments, absolutament i objectivament injustos, durant aquests mesos he recuperat lectures que em semblaven d’una altra època. Tots sentim necessitat de comprendre les coses, i alguns tenim la necessitat patològica de buscar en els llibres les claus per entendre el nostre, sempre problemàtic, present. Així, he tornat, recentment, a les estremidores pàgines del professor Victor Klemperer (Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1942-1945, Galaxia Gutenberg) en què explica la seva experiència de, només, vuit dies a les presons alemanyes, en realitat per ser jueu, però jurídicament acusat d’un delicte d’incompliment de les lleis del règim. És cert, explica Klemperer, que “vuit dies no són una eternitat”, però tanmateix, “i així ho sento, ha constituït un dels pitjors moments de la meva vida”. Es pregunta: “Com podia saber jo abans el que és la presó, el que és una cel·la? Només en aquell segon en què es va tancar la porta ho vaig saber amb una angoixa sense nom. En aquest intent, els vuit dies es van transformar en 192 hores, en hores de gàbia, buides. I, des de llavors, ja no em va abandonar”. He tornat a pensar en Klemperer quan he llegit Quim Forn, en l’arrencada fulgurant del seu llibre: “Mai no m’hauria pensat que podia entrar en una presó, i ara ja hi soc. [...] Ben mirat, suposo que perdre la llibertat i acabar tancat entre quatre parets no entra en els plans de ningú. En els meus, segur que no”.

I quan vaig rellegir Klemperer, vaig pensar en Forn, i en els altres vuit presos polítics catalans: “És un honor estar empresonat avui en dia, serà un factor positiu per a un futur certificat de bona conducta. No he fet res dolent, no sóc a la presó pel delicte de no haver obscurit la casa sinó per ser jueu. Res pot humiliar-me de veritat, qualsevol humiliació de veritat. M’ho repeteixo contínuament i això m’ajuda una mica”. I he tornat a pensar en tot això quan, ara, he llegit Forn: “penso que cal insistir que tots aquells que patim aquest embat de l’Estat som exactament el mateix: víctimes [...]. La nostra ja no és només una lluita en favor del dret a l’autodeterminació, a favor d’esdevenir un Estat. La lluita que duem a terme davant dels poders de l’Estat també ho és per la democràcia, la llibertat, la justícia i els drets civils”.

Vaig rellegir, abans de l’estiu, les cartes des de la presó de Rosa Luxemburg, que s’hi va estar entre 1915 i 1918, i ara, llegint el llibre de Quim Forn, hi he tornat, per recordar la importància de què les veus dels injustament empresonats surtin fora de la presó, subvertint la lògica carcerària. Com recordaven els editors alemanys de Luxemburg,  “es pretenia [...] silenciar la seva veu, que despertava les consciències, desemmascarava la mentida i sabia la veritat. Però no ho van aconseguir. Aquella voluntat d’acer no es va ensorrar. Rosa Luxemburg va treballar sense descans durant aquests anys d’empresonament”. La històrica lluitadora, en una carta, deia: “cal seguir la història sense deixar-se confondre sobre la direcció principal”. I, en una altra, escrivia: “Sap vostè, Sònia? Quant més temps dura la guerra, i quant més l’infame i monstruós que passa cada dia supera tots els límits, tant més segura i tranquil·la estic, perquè, enfront d’un element, d’un huracà, d’una inundació, d’un eclipsi de sol, no es poden aplicar criteris ètics, sinó que cal entendre’ls com una cosa donada, com un objecte de la investigació i el coneixement” (Cartas desde la cárcel a Sophie Liebknecht, Adaba). Aquesta mateixa sensació de testimoniar i de voler comprendre és la que he retrobat en el llibre de Forn.

Pàgines de veritat, de molta veritat, i d’una integritat moral, al meu entendre, exemplar

He rellegit, també, durant aquests mesos, les cartes de Mandela, admirablement traduïdes al català (Cartes des de la presó, Angle Editorial). I les de Vàclav Havel (Cartas a Olga, Galaxia Gutenberg), escrites a la seva esposa entre 1979 i 1982. I les cartes i els escrits des de la presó d’Antonio Gramsci, que mai va deixar de reflexionar sobre el present i sobretot el futur des dels murs de les presons infames que van voler abatre un dels talents filosòfics del segle XX. I l’experiència dels deu anys de presó que Evgènia Ginzburg, que hi va entrar amb 32 anys, després de ser expulsada del partit comunista, va convertir en un dels monuments literaris del segle XX, El vértigo (Galaxia Gutenberg), on va expressar el sentit de l’escriptura amb una intuïció que segur que tots ells, empresonats injustament, segur que subscriurien, quan hi reconeix “les temptatives de trobar almenys un fonament raonable al que estava passant”.

I totes aquestes lectures, escrites per persones tan admirables com Klemperer, Luxemburg, Mandela, Havel, Gramsci, se m’han entrecreuat amb les pàgines de Quim Forn mentre m’ha ocupat la seva lectura. Una lectura, ho confesso, tan inoblidable, per a mi, com aquelles altres, per motius òbviament diferents. Llegiu Escrits de presó. Hi trobareu allò que, fins ara, només era imaginable i que, en el llibre, és escrit, en negre sobre blanc, com un testimoni, ara per ara, insubstituïble. Pàgines de veritat, de molta veritat, i d’una integritat moral, al meu entendre, exemplar. Gràcies, conseller.