Juan Goytisolo tancava Señas de identidad, el 1966, amb un adeu a Espanya i la seva gent contundent, radical, demolidor, amarg, dur com una lletania o com una imprecació: “aléjate de tu grey tu desvío te honra / cuanto te separa de ellos cultívalo / lo que les molesta en ti glorifícalo / negación estricta absoluta de su orden eres tú”. I, amb això, dibuixava un programa de vida, un projecte literari al que romandria fidel: “separémonos como buenos amigos puesto que aún es tiempo / nada nos une ya sino tu bella lengua mancillada hoy por sofismas mentiras hipótesis angélicas aparentes verdades / frases vacías cáscaras huecas / alambicados silogismos / buenas palabras”.

Era la seva resposta a la reacció que havia tingut el seu desafiament, el que havia perpetrat, sense contemplacions, a Campos de Níjar (1959) i La Chanca (1962), que obrien una ferida insuportable per al franquisme però també, com Goytisolo escrivia, en unes paraules mai desmentides, per a “cualquiera que sea el Régimen que exista en nuestra patria a partir de la Reforma para acá”. Señas de identidad, en realitat, arrencava amb la seva paròdia a aquella reacció que es va produir a Espanya davant el seu desafiament, quan va posar paraules noves a totes les pestes que van dir d’ell, i que han continuat dient o callant durant dècades: “al fin y al cabo no serás el primer español que ha desamado a su patria pero entonces para qué volver mejor te quedas fuera y renuncias de modo definitivo a nosotros reflexiona aún estás a tiempo nuestra firmeza es inconmovible y ningún esfuerzo de los tuyos logrará socavarla piedra somos y piedra permaneceremos por qué buscas ciegamente el desastre olvídate de nosotros y te olvidaremos tu nacimiento fue un error repáralo”.

Señas de identidad no va ser una febre, un brot lúcid de ràbia provisional. El 1970 tornava al mateix to, però més madur encara, definitiu, amb Reivindicación del conde don Julián, que arrencava amb un cop de porta: “tierra ingrata, entre todas espuria y mezquina, jamás volveré a ti”. La porta quedava tancada. Del tot. Sense laments: “ninguna pena, pues, ningún remordimiento”. Sense ni tan sols la porta entreoberta que va deixar Picasso quan va dir que no volia que el Guernica tornés a Espanya fins que es restaurés la República. Per això el Guernica no va tornar: el van portar, arrossegant-lo, menyspreant la voluntat de l’artista. Però Juan Goytisolo no: encara que va viatjar sovint a Espanya, no va tornar mai. “Jamás volveré a ti”: “adiós, Madrastra inmunda, país de siervos y de señores: adiós, tricornios de charol, y tú, pueblo que los soportas”.

El 1986 va repetir aquestes mateixes paraules, de nou, incloent-les al final d’En los reinos de Taifa i prologant-les així: “saltará la liebre veloz del refrán en forma de unos versos que se impondrán con evidencia avasalladora: adiós, Madrastra inmunda, país de siervos y de señores / adiós, tricornios de charol, y tú, pueblo que los soportas”. Tres lustres després, en ple regnat del PSOE i amb Franco sota una llosa, no es penedeix, al contrari, repeteix les mateixes paraules gairebé assaborint-les “con evidencia avasalladora”, i “un alborozo y emoción nuevos se adueñan al punto de él, le disparan a la embriaguez de quien da por resuelto el enigma”.

Goytisolo, potser, continua sent, a dreta (franquista) i a esquerra (còmplice), inassumible, perquè el seu diagnòstic i el seu anatema continuen sent tan demolidors com el 1966 i, a més, perquè no els va desmentir mai ni mai es va penedir de les seves paraules

I va tornar-hi encara a Juan sin Tierra (1975): “si en lo futuro escribes, será en otra lengua: no en la que has repudiado y de la que hoy te despides tras haberla revuelto, transtornado, infringido: empresa de sedición interior”. Aquesta obra acaba amb un castellà delirant, a través del qual Goytisolo porta al seu extrem radical el que anuncia a l’última pàgina: “desacostúmbrate desde ahora a su lengua”. La seva llengua: la d’ells. I llavors comença a escriure-la “conforme a meras intuiciones fonéticas”: “orbidándote poco a poco de to cuanto tenseñaron en un lúsido i boluntario ejersisio danalfabetim-mo que te yebará ma talde a renunsial una traj otra a la parabla delidioma i a  remplasal·la por tém-mino desa lugha al arabya”. Les últimes paraules de Juan sin Tierra són: la-kum dinu-kum ua-li-ya din”. Com escriu el propi Goytisolo, poc abans: “el mal está hecho: progenitura infame”.

Cal dir-lo, clar i nítid: Juan Goytisolo, en l’hora de la seva mort, ha tingut, a Espanya, un comiat de tercera, absolutament injust. Però és que Goytisolo, potser, continua sent, per a molts, a dreta (franquista) i a esquerra (còmplice), inassumible, perquè el seu diagnòstic i el seu anatema continuen sent tan demolidors com el 1966 i, a més, perquè no els va desmentir mai ni mai es va penedir de les seves paraules. I paraula escrita és paraula viva. No el van perdonar mai. Uns, per haver mostrat al món el que ells havien acabat fent amb el seu país; altres, per no haver volgut mai ser dels seus, per recordar-los promeses, compromisos; per haver avortat, havent pogut escometre-la, la regeneració pendent que Espanya no ha estat capaç de fer des del segle XIX. “Mejor te quedas fuera”. “Olvídate de nosotros y te olvidaremos”. I vaja, si se’n van oblidar. N’hi ha prou amb llegir algunes coses publicades aquests dies.

Però poc importa ja ara. Com importen poc, també, totes les barbaritats que, durant dècades, i fins avui mateix, van dir d’ell els guardians de les essències d’Espanya, “esa entidad ajena, fragmentaria, incompleta, a veces obtusa y terca, otras brutal y tiránica” (Coto vedado, 1985). Importa més, molt més, les paraules que va merèixer de gent com Susan Sontag o com, per exemple, Zygmunt Bauman, que, ni més ni menys que a Modernitat líquida, la seva obra major, va escriure l’any 2000, referint-se a ell com “probablement l’escriptor més gran espanyol viu” i posant en relleu la seva condició d’exiliat (“algú tècnicament exiliat”), així com recordant de passada una entrevista, llavors recent, de Goytisolo a Le Monde, on havia assenyalat, segons paraules de Bauman, que “quan Espanya va acceptar, en nom de la pietat catòlica i sota la influència de la Inquisició, una idea molt restrictiva de la identitat nacional, el país es va convertir, a finals del segle XVI, en un desert cultural”.

I vaja, si se’n van oblidar. Però els seus lectors no ho oblidem. No oblidarem Juan Goytisolo. En el meu cas, li dec hores i hores de felicitat com a lector, des del 1980, quan vaig entrar al seu món, per no sortir-ne, per la porta de Duelo en el paraíso, i li dec també el que, des de la lucidesa dels seus textos, hagi aconseguit, venint de fora, passar a l’altre costat de la pell, ben endins. Com un personatge (no importa quin) li diu a un altre (que tampoc ara no importa) a Telón de boca (2003): “La intensidad compensa lo efímero. Seres hay cuyos días son instantes y nos deslumbran no obstante con el fulgor de su llama”.

Així s’ha quedat, com va escriure a Makbara (1980): “cerrar los ojos, descansar, dormir, soy yo, no miran”. Però ja ho havia anticipat en El sitio de los sitios (1995): “Del yo al yo / la distancia es inmensa. / Cuerda sobre el vacío”. Aquí va estar ell sempre, i aquí ens hi va portar: a aquesta corda de trajecte immens tensada sobre el buit.