Acaba de publicar-se un llibre de Hannah Arendt que hauria de ser prescrit pels metges de capçalera com una vacuna obligatòria per a qualsevol major d’edat: Verdad y mentira en la política (Página Indómita). Inclou dos textos que, en l’actual situació política local i global, haurien de ser llegits amb el llapis a la mà. El primer, Veritat i política, va ser publicat per primer cop en alemany l’any 1964, arran de la controvèrsia originada per la publicació d’Eichmann a Jerusalem, el llibre més polèmic d’Arendt. El segon, La mentida en política, publicat originàriament en anglès el 1971, aborda les infraestructures bàsiques de l’enorme mentida d’Estat amb què el govern nord-americà va enganyar tothom sobre el seu paper a Indoxina des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1968, a partir de l’anàlisi dels anomenats Documents del Pentàgon, publicats per The New York Times.

És especialment aquest segon text el que avui m’interessa convocar, degut a l’esborronadora facilitat amb què, en l’Estat espanyol, s’ha estès la pràctica de la mentida política. I em refereixo, en primera instància, a les mentides individuals de personatges que, emparats en la credibilitat que els atorga, sembla que de manera automàtica, la seva responsabilitat pública, s’han dedicat a pràctiques il·legals, al·legals o directament delictives, des d’alguns membres de la Casa Reial fins a l’actual fiscal en cap anticorrupció del Regne d’Espanya o l’expresident del Barça, mentre que les seves paraules i declaracions públiques mentien sobre l’autèntica naturalesa dels seus actes.

Però, en segon lloc, em refereixo sobretot a un fet que, per la seva gravetat, desborda la responsabilitat individual del mentider concret per contaminar de mentida les estructures i institucions de l’Estat: és aquesta pràctica a la que s’hi han esmerçat, amb autèntica professionalitat, com cada dia comencem a conèixer amb més detall, membres de la cúpula governamental d’alguns ministeris, escamots informals de la policia i la judicatura, i alguns mitjans de comunicació servils. La quantitat i magnitud dels exemples coneguts, des de fa mesos, fan innecessari esmentar-ne exemples, si no és per fer-ne la llista completa i no deixar-nos-en cap, cosa que desbordaria l’espai d’aquest article.

Cal ignorar què és un “cop d’Estat” per qualificar d’aquesta manera la voluntat de portar a terme un referèndum com el que Escòcia va realitzar el 2014

És en aquest context que s’han produït, difós i repetit no només mentides que falten a la veritat dels esdeveniments, sinó, i això és el que és especialment greu, mentides que són utilitzades com a armes polítiques per destruir l’adversari o per amenaçar tota una part de la població. La darrera d’aquesta sèrie és tan burda, desmesurada i hiperbòlica, a més de difamatòria, que no mereixeria cap consideració si no fos perquè, des del moment que va ser pronunciada en l’esfera pública per ministres del govern espanyol, està sent repetida, indiscriminadament, per polítics, tertulians i suposats analistes, per terra, mar i aire: segons aquest disbarat, a Catalunya s’està preparant un cop d’Estat. Cal ignorar què és un “cop d’Estat” per qualificar d’aquesta manera la voluntat de portar a terme un referèndum com el que Escòcia va realitzar el 2014 gràcies a l’historial democràtic del parlamentarisme britànic. Però els qui han posat en marxa aquesta barbaritat saben molt bé el que és un cop d’Estat i, encara que el que està passant a Catalunya no sigui això, ni remotament hi tingui a veure, potser estan preparant l’opinió pública per, més endavant, mobilitzar les accions penals que, en l’extrem del deliri, podrien invocar-se cas que la mentida aconsegueixi imposar-se com un relat versemblant dels fets.

Hanna Arendt es va entretenir a analitzar amb detall, en el text que esmentàvem al principi, “la infraestructura de gairebé una dècada de política exterior i interior dels Estats Units”, basada, com va escriure, en “l’engany, és a dir, la deliberada falsedat y la pura mentida com a mitjans legítims per a l’assoliment d’objectius polítics”, un procediment, d’altra banda, com ella mateixa va reconèixer, de llarga trajectòria històrica. Arendt es va entretenir a veure com les mentides deliberades, amb objectius polítics, van preparar curosament el seu relat per al consum públic, esforçant-se per fer-lo creïble, amb la “intenció de desempallegar-se dels fets”. I com, amb això, van pretendre, inútilment, conquerir el pensament dels ciutadans (“un fet nou en el gran arsenal de les estupideses humanes registrades per la història”). Inútilment, val a dir, perquè no van calibrar amb justícia els límits de la manipulació: al contrari, van pensar que “la manipulació regeix els pensaments del poble i que, en conseqüència, és l’autèntica mestressa i senyora del mon”.

Quina és la gran lliçó que van llegar els Documents del Pentàgon a la política contemporània? Hannah Arendt no en té cap dubte: el perill a què aboca el menyspreu de la realitat. L’error, bàsic i fonamental, de pretendre que un “relat” (ara que torna a estar estranyament de moda l’expressió) pot substituir la realitat dels fets i dels esdeveniments. Per això, el que aquella manipulació històrica va mostrar, a judici d’Arendt, és que només es pot comprendre “la dimensió del desastre y del nostre fracàs al llarg d’aquests anys” si s’arriba a descobrir la divergència total que es va produir entre els fets i els esdeveniments, d’una banda, i, d’una altra, els relats a partir dels quals es van prendre les decisions.

Hannah Arendt, de regal, ens deixa dues consideracions, amb la seva lucidesa habitual, que faríem bé de tenir en compte, en el context actual marcat per l’exercici sistemàtic de la mentida deliberada i hiperbòlica sobre la situació a Catalunya.

La primera: “L’inconvenient de la mentida i de l’engany és que la seva eficàcia es basa completament en què el mentider tingui una noció clara de la veritat que vol ocultar”. Però ja se sap que qui menteix sempre acaba per no saber, en allò que diu, què és veritat i què mentida, perquè, al capdavall, acaba barrejant-ho tot. “En aquest sentit, la veritat, fins i tot si no preval en públic, posseeix una inerradicable primacia sobre totes les falsedats”.

I la segona: “En els Documents del Pentàgon”, i només cal canviar l’ocasió per la que ve al cas, “ens trobem amb homes que van fer tot el possible per conquerir la ment de les persones, és a dir, per manipular-les. Ara bé, degut a què treballaven en un país lliure, on es disposa de tota mena d’informació, mai no van arribar a triomfar del tot”. Quan el menyspreu de la realitat és inherent a una forma d’entendre la política, només cal esperar que els fets, tossuts, acabin per imposar, més d’hora que tard, la seva veritat.

Arendt, la vacuna.