En la primera seqüència de Nebraska (2013), el film d’Alexander Payne, veiem un home gran, interpretat per Bruce Dern, caminant per la vorera d’una carretera nord-americana amb una gran determinació i deixant enrere el límit urbà de Billing. Quan un policia el veu, atura el seu cotxe i li pregunta d’on ve. Ell contesta, sense paraules, assenyalant amb el polze de la mà cap enrere. I, quan el policia li pregunta, gairebé ja sabent la resposta, cap a on va, el vell, amb l’índex de la mà, apunta cap endavant. El policia se l’emporta i avisa els seus familiars perquè el vinguin a buscar. És fàcil imaginar-se l’escena, encara que no haguem vist la pel·lícula. Com és fàcil imaginar-se, també, vista la determinació del personatge, que, a poc que pugui, s’escaparà i tornarà a iniciar el seu camí. El que impressiona, ara i durant tot el metratge, és un personatge rotund i decidit, que ha pres una opció que endevinem indeturable.

En les següents escenes, sabrem que aquest vell es diu Woody Grant i que ha rebut una carta de publicitat que li anuncia, amb lletres grosses, que ha guanyat un milió de dòlars. De seguida endevinem que la lletra petita, tanmateix, a la que l’home no ha prestat cap importància, deu desmentir aquest generós premi amb les clàusules habituals. Perquè la carta, com immediatament reconeix qualsevol espectador, és una de les milers de còpies que una empresa sense escrúpols deu haver enviat indiscriminadament. El vell, però, quan l’ha rebut, s’ha posat en marxa, des de Montana, on viu amb la seva dona, cap a Nebraska, on suposadament hauria de recollir el regal anunciat. Un viatge que durarà dies. De res no serveixen les queixes de la seva dona, que endevina l’enganyifa, ni les deu seu fill, que prova de convèncer-lo que l’estan enredant. Grant ha pensat que el premi és l’ocasió per comprar-se, per fi!, la furgoneta que tant desitja i el compressor que tanta falta li fa, i que un amic seu poca-vergonya li va demanar fa dècades i que no li va tornar.

Des del començament és clar que aquest personatge és un il·lús o un bonifaci, o totes dues coses alhora, i per això, malgrat el seu caràcter amarg i malhumorat, és difícil no sentir per ell una estranya empatia i complicitat, com li passa al seu propi fill, que acaba agafant el cotxe per portar-lo fins a Nebraska. Quan passa per la ciutat on va néixer, la notícia s’escampa com la pólvora i és tractat com una celebritat. Tot i els inconvenients i les dificultats, Grant continua amb determinació i tenacitat, sense que res pugui apartar-lo del seu objectiu, volent arribar a Nebraska per recollir el premi que pensa que ha obtingut.

La perseverança és una virtut d’una inquietant noblesa, perquè indica sempre la prossecució continuada en quelcom que s’ha començat, a través d’una persistència en la decisió presa

Perquè això és el que determina tot el que a partir d’aleshores fa. La perseverança, aquesta estranya virtut, tan estranya que hom pot sentir-se empès a qualificar-la de virtut menor. I, tot i així, la perseverança és una virtut d’una inquietant noblesa, perquè indica sempre la prossecució continuada en quelcom que s’ha començat, a través d’una persistència en la decisió presa.

El cinema americà ha fet històries memorables sobre personatges marcats per la perseverança. Només cal pensar en Una història de debò (The straight story, 1999), de David Lynch, un film en què Alvin Straight, de 73 anys, quan se n’assabenta que el seu germà Lyle ha tingut un atac, decideix anar-lo a veure, tot i que fa deu anys que no es parlen perquè es van barallar de manera violenta. Amb el seu tallagespa i un remolc, aquest vell es posa en ruta, des de Laurens, a Iowa, fins a Mount Zion, a Wisconsin. Gairebé 600 quilòmetres. I tampoc a ell res no pot deturar-lo. Però no és només el cinema. Hi ha històries, d’entre els relats verídics que Paul Auster va recollir al seu llibre Vaig creure que el meu pare era Déu, que il·lustren d’actituds semblants.

En realitat, la perseverança és una virtut orientada al futur, que provoca la mobilització de totes les facultats en la prossecució d’alguna esperança, amb tanta força que cap impediment és mai suficient per aturar-les o per provocar l’abandó de l’objectiu. Sovint, des d’una perspectiva banal, la perseverança pot confondre’s amb la tossuderia. Però, més enllà de l’aparença, no hi tenen res a veure. Mentre que la perseverança està sempre orientada a un futur que es persegueix amb tenacitat, voluntarisme, insistència i decisió, la tossuderia, al contrari, està determinada pel passat, la rigidesa i el sotmetiment a un prejudici: en sentit literal, aquella presa de posició que queda fixada, d’una vegada per totes, amb independència de la racionalitat del judici.

La perseverança és sempre motor de la història; la tossuderia, la seva paràlisi

En la perseverança, el que més importa, com ha assenyalat Salvatore Natoli en un llibre lúcid i estimulant (Perserverancia, Comanegra), hi ha en joc una cosa realment important i significativa: “només persevera qui creu fermament no tant en la realització de les esperances”, que també, “sinó en l’obligació moral de treballar per elles, perquè les considera justes”. En el fons, qui persevera en allò que s’ha fixat està lluitant per una idea que considera justa: per alguna cosa que, al principi, abans de ser realitat, és només una idea. I sabem que només les idees mouen el món. La tossuderia, al contrari, ens fixa al passat, al que ja existeix, al que s’ha donat per bo i que, per una mena de mandra metafísica, no es vol que canviï. La perseverança és sempre motor de la història; la tossuderia, la seva paràlisi.

No és impertinent reflexionar al voltant de l’actual conflicte que oposa el Govern de la Generalitat i la majoria del Parlament de Catalunya amb el govern espanyol i bona part dels aparells de l’Estat en aquests mateixos termes. D’una banda, la perseverança d’una voluntat col·lectiva expressada en les urnes, determinada a portar a terme una iniciativa política que es pretén que pugui decidir el futur del país; d’una altra, la tossuderia d’un govern, de les Corts espanyoles i de l’Estat, que s’empara en l’statu quo jurídic per legitimar el seu immobilisme i per tancar i barrar qualsevol possibilitat de canvi.

Al final de Nebraska, Woody Grant no obté el seu milió de dòlars. Però, tot i així, se’n torna a casa amb la furgoneta i amb el seu compressor, que eren el motor de la seva perseverança. Tota una metàfora política. I és que, quan la perseverança determina l’acció, sobretot si és col·lectiva, és literalment indeturable. Però això, potser, només ho saben els perseverants. I això, precisament, és la seva millor arma.