La nit de l'1 d'abril de 1999 era nit freda per ser abril i faltaven nou mesos per a la fi del món. Per cortesia de Catalunya Ràdio, dues parelles fornicaven a les seves respectives suites del Ritz, a Barcelona, després d'haver guanyat un concurs que tenia com a objectiu últim l'engendrament del primer català del mil·lenni. A l'hora de la veritat, totes dues parelles van fer més llufa que Ferran Torres rematant a porta buida, per això l'única cosa que esperaven nou mesos després, la nit de Cap d'Any, era no morir. En realitat era normal, ja que la nit del 31 de desembre de 1999 tothom tenia por d'extingir-se. Segons el telenotícies, nou mesos enrere hi havia hagut parelles amb més punteria que la dels fornicadors del Ritz, per això aquell darrer dia d'any cent cinquanta dones, enmig de la paüra general, també tenien l'esperança de parir. Per fer-ho com cal i també per cortesia de la ràdio pública, tots els qui esperaven ser els primers pares catalans del mil·lenni havien rebut ja un pa de quilo, un soldadet de plom i un transistor, a part d'un pitet on es llegia "Sóc el primer nadó del 2000?".

A part del milionari dissenyador Paco Rabanne, una de les persones més convençudes que tot se n'aniria a prendre pel sac era el no tan milionari però igual de genial Xavier Graset. Seva era la culpa que milers de catalans portessin mesos follant com conills amb l'excusa que El món s'acaba, títol del programa que des de feia tres anys presentava i ens anava preparant a tots, també als nens que no teníem ni deu anys aleshores, per a la fi. Arribat el dia clau, les campanades d'aquell any van ser un homenatge a Orson Welles amb Xavier Graset recitant fragments de La guerra dels mons de tal manera que a casa meva, només de veure-ho, la meva àvia va dir "ai, mare!" i va aferrar-se a un rosari que sempre tenia penjat al capçal del llit. Jo, que era un nen, vaig decidir celebrar el Cap d'Any amb la samarreta del centenari del Barça, encara amb el 7 de Figo a l'esquena. Si havia de venir la fi del món, com a mínim que m'enxampés vestit amb els colors que més estimo, vaig pensar, ja que per la resta ja tenia assumit que assistiria a l'apocalipsi sense haver après a dividir amb més de tres xifres, sense descobrir si realment el Doraemon era un somni del Nobita o sense haver fet mai cap petó a una noia.

Per a un infant feliçment criat en aquell tardopujolisme que tant agrada potinejar a David Trueba, tenir un senyor a la ràdio com Graset que cada dos per tres deia "folleu, que el món s'acaba!" és un record inesborrable

Passades les dotze, sorprenentment i per alegria de tothom, el món no va acabar-se. Des de la plaça Major d'Igualada, on algú de TV3 va decidir no irònicament celebrar les que podien ser les últimes campanades de la història, Xavier Graset va donar la benvinguda al nou mil·lenni i immediatament va activar una central de dades connectada amb tots els paritoris del país per tal de caçar el primer català del segle XXI. L'endemà de tota aquesta boutade daliniana, el TN Migdia va mostrar les imatges d'aquells primers nadons, ploraners però feliços, que a més tenien Jordi Pujol com a padrí. Sincerament, crec que aquella va ser la primera vegada a la vida que vaig sentir curiositat per la paternitat; una curiositat infantil, és clar, el que passa és que anys més tard, quan vaig entrar a l'edat realista de ser pare, era més o menys l'època del segon tripartit i evidentment l'última cosa que volia a la vida era que el meu fill fos fillol de José Montilla. Després d'allò, ni Montilla ha tornat a ser president ni jo, per A o per B, he tornat a tenir mai la més mínima curiositat per ser pare. De tot plegat, l'únic que en conservo d'aquell record infantil que se'm desbloqueja automàticament cada desembre quan ens apropem a Cap d'Any és que sempre que veig Xavier Graset, cada nit al Més 324, penso a fer l'amor. No de fer-lo amb ell, eh, sinó gràcies a ell.

Diuen que als nens hi ha coses que se'ns queden gravades al cap, i per a un infant feliçment criat en aquell tardopujolisme que tant agrada potinejar a David Trueba, tenir un senyor a la ràdio que cada dos per tres deia "folleu, que el món s'acaba!" és un record inesborrable. L'altra cosa que em passa és que, com que no tinc fills, l'únic verset de Nadal del qual gaudeixo cada any és el del Graset. Si aquelles campanades a Igualada van ser la performance televisiva més surrealista que s'ha vist mai a Catalunya, el verset de Nadal al 3/24 és el moment televisiu més adorable que pot veure's al nostre país, sobretot enguany, ja que entre tant concert de Serrat i tant monòleg de Buenafuente, en els últims dies ha estat l'únic moment màgic de la tele pública que no sembla patrocinat pel PSC. És genial, ja que fer en públic i dignament allò que la majoria només ens atrevim a fer en privat, mig en secret, no és gens fàcil. Jo mateix, per exemple, fa dies que llegeixo la tragicomèdia Amor, firmesa i porfia, de Francesc Fontanella, i em moro de ganes de fotre'm a recitar-ne fragments dalt la cadira mentre ma mare i la meva dona suquen alguna neula dins la copa de cava, però per sort o per desgràcia, tothom sap que Xavier Graset és l'única persona major de 12 anys a Catalunya capaç de pujar a un tamboret i dir un poema el dia de Nadal sense semblar que s'hagi passat de frenada amb el vi dolç.

Tinc la tradició d'enviar sempre a qui més estimo un poema de Joan Vinyoli, Primer d'any, que té aquell vers final on afirma que "beurem alguna cosa junts", ideal per felicitar l'any nou, sobretot tenint en compte que els meus contactes de WhatsApp el reben mentre estan fent-se algun cubata

No sé si és per culpa també d'en Graset, ja ho consultaré amb la meva terapeuta, però el cas és que jo també cada any tinc algunes tradicions quan s'apropen aquests dies, per exemple anar a fer un tomb per Igualada alguna tarda abans de les campanades i palpar en l'ambient si la humanitat, com l’any 1999, té o no té por de finir. Enguany, l'única espècie en extinció que ha desaparegut a l'Anoia és l'estimat cantautor intergalàctic Red Pèrill, mite de la Nova Cansoul, però fins i tot en això, igual que l'any 2000, ha sobreviscut mutant en White Pèrill. També el dia de Nadal, sense pujar a cap tamboret, envio a tothom un fragmentet d'El poema de Nadal de Sagarra, aquell que diu "Però tens el record d'altres dies,/ que els teus ulls eren nets, transparents,/ i tot ple de misteris dormies/ ab el somni enganxat a les dents". Després, el dia de Cap d'Any envio un segon poema, aquest cop de Joan Vinyoli, aquell que parla de que "He pensat que faríem/ alguna cosa junts:/ inventarem un núvol/ de foc?/ Desviarem un riu?/ Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?". Del de Sagarra em posa especialment calent aquella conjunció 'ab' a la manera medieval, i del de Vinyoli m'agrada el vers final, on afirma que "beurem alguna cosa junts", sobretot tenint en compte que els meus contactes de WhatsApp reben el poema mentre estan fent-se algun cubata.

L'última nova tradició que he assumit és fer un sopar de Nadal amb els companys i excompanys de feina que més estimo, la meva segona família. Enguany, de fet, el dia en qüestió va ser divendres 23 i allà mateix, enmig d'un restaurant de fondues al Born, el meu bon amic Joan va proposar posar el 3/24 en directe amb el mòbil només per veure com el Graset desafiava el nostre apocalipsi cultural de nou i salvava un any més de l'extinció una tradició preciosa: la d'apropar-se a la cadira, posar-hi un mocadoret al damunt, pujar-hi sense treure's les sabates i recitar un verset, connectant-nos interiorment a tots amb aquell marrec a qui Sagarra diu "ajup-te fins al temps que eres infant". Així de simple i d'important. Tan senzill i tan bonic. Tan antic i tan modern. Tan absurd i tan necessari. Com fer l'amor. Com llegir poesia. Com valorar el present com si el futur no existís i el passat no importés. Com veure a un adult dalt d'una cadira i tornar a ser nen per uns instants. Com ser nen i recordar que El món s'acaba va ser una lliçó sobre el carpe diem molt abans de saber-ne l'existència oficial gràcies a Horaci, Garcilaso o Goethe. Com regalar a qui estimes uns versos de Vinyoli que parlen de la il·lusió per menjar-se el món i per abraçar la utopia, ja que segurament aquest és el millor propòsit d'any nou: encarar l'any com si fos l'últim i comprendre cada dia com si el món s'acabés el dia següent.