Que ningú es pensi que parlo per mi, perquè des d'ara mateix afirmo que soc l'última persona amb dret a sentir-se ofesa, però l'al·lusió que ha fet el govern espanyol i alguna altra que també hi va ser en aquesta responsabilitat, referint-se a les universitats privades com a xiringuitos, no només és injusta i demagògica, és també un torpede en la línia de flotació de la credibilitat de tants centres de docència i investigació universitaris que cada dia s'esforcen per complir tots els estàndards de qualitat i rigor que el legislador, l'Administració pública i aquest mateix Govern que així parla els imposa.

Treballo des de fa gairebé trenta anys a UIC Barcelona, ​​una universitat amb nul ànim de lucre, que per aquesta raó així que va poder es va transformar en fundació. Ha anat sumant, gràcies a la confiança que l'any 1997 es va plasmar a la seva llei de creació, moltes diverses titulacions de grau i de màster. Entre elles, la molt cobejada de medicina (gràcies, consellera Geli i per això, President Montilla!), que més d'una vegada ha estat l'única amb tots els seus titulats aprovant els exàmens del MIR d'aquell any respecte de la resta de facultats de medicina d'Espanya. La Facultat d'Odontologia va ser des del principi un clúster d'excel·lència, reconegut en tots els rànquings internacionals, i s'hi han sumat després les punteres i decisives per a l'esdevenir de la indústria catalana de Biomedicina i Bioenginyeria. La resta de les titulacions, arrossegades per aquesta llum, han competit a dreta llei en un mercat ampli, complex i difícil, becant les millors candidatures fins on li ha estat possible i, sobretot, entossudint-se any rere any en l'assessorament individualitzat d'uns estudiants que, entre la covid i les pantalles, arriben a les aules cada cop amb més ansietat, depressió i carència de les habilitats bàsiques. No fem miracles, però intentem posar-ho fàcil perquè qui sí que pot els faci si ho creu necessari.

Crec que seria millor que la ministra es preguntés per què una part important de l'èxit professional ja no passa per les universitats

De vegades el sistema universitari ha obligat la institució a tensionar el seu ideari, l'humanisme cristià, per complir tots els requisits imposats a titulacions, professorat, ràtios de doctors. Gent valuosa que va haver de marxar perquè no va aconseguir aquell article indexat a temps, o professors associats que generaven vocacions en la seva manera de fer docència, però que no podien fer una tesi doctoral i no treballaven en cap altre lloc... L'objectiu és massa gran per sacrificar-lo el cas concret, una opció que es pot discutir, però no deixar d'elogiar: servir la societat aportant bons professionals que encara siguin millors persones. I aquest equilibri difícil cal fer-lo sense comptar mai amb els recursos de què disposa la universitat pública, on jo personalment he assistit a maniobres no massa netes, abandonament voluntari de funcions, places el destinatari de les quals se sabia per endavant, recursos aplicats a projectes ineficients o directament espuris; en fi, no explico res que no se sàpiga i es toleri a tota l'Administració pública (també succeeix al sector privat, sí, però aquesta festa, si és possible o es produeix, la paguen amb els seus propis diners). En fi, no hi ha alguna cosa d'hipòcrita en un govern que té diversos dels seus membres titulats d'universitats privades i que fa el mateix amb els seus fills i els col·legis als quals els envien?

Per ser sincers, el qualificatiu de xiringuitos no va ser aplicat de manera general a totes les universitats privades, però ja ha col·locat el marc mental per distingir les universitats públiques, on, segons el missatge implícit, aquestes coses no succeeixen, i les altres. No ens enganyem, la intenció del debat que planteja el govern espanyol és ideològica: el seu objectiu és el PP allà on governa i està autoritzant la posada en marxa de noves universitats privades en nombre creixent. Ja s'espavilaran els parlaments autonòmics, que són els que els han de donar llum verda, amb el que decideixin! Al final tot és una qüestió de competència, com bé saben Harvard o Yale, i els més interessats en què ningú les consideri un mer centre expenedor de títols haurien de ser els seus propis estudiants, de manera que ningú no volgués matricular-s'hi. No es pot descartar que alguna sigui un projecte merament mercantil de tercers aliens al món universitari, ja que els caçadors de nínxols de negoci estan atents i per tot. Però en aquest cas no seran capaços de complir els rigorosos requisits que pel que fa a recerca acreditada i objectius de gestió i continguts es requereixen en qualsevol.

Que caiguin les que hagin de caure. Però crec discriminatori i inconstitucional exigir, com sembla que es pretén, a les privades més que a les públiques per crear-se o mantenir-se. En tot cas, la manera com la ministra d'universitats descriu el panorama comparteix marc mental amb el que la ministra María Jesús Montero va intentar vendre el cap de setmana passat al voltant del cas Dani Alves: les joves valentes s'enfronten als rics i poderosos que són culpables de violació, encara que les sentències diguin que no; i aquest govern, afegeixen ara, lluitarà contra aquesta col·lecció de ganduls que, perquè tenen diners, obtindran un títol que a la pública no serien capaços d'aconseguir.

Crec que seria millor que la ministra es preguntés per què una part important de l'èxit professional ja no passa per les universitats i com s'hi ha permès, per curtedat de mires governamental, una inflació de titulacions que potser no haurien de tenir aquest rang. A això s'hi afegeix el fet cert que obrir la porta de la universitat a pràcticament qualsevol que ho desitja aboca els titulats a la frustració de pensar que, perquè ho són, ja poden exigir una feina en consonància. I no. La cosa no va de títols, sinó d'esforç, compromís i talent. Acceptarem finalment que no som iguals, que no ens governen els millors, que no sempre decidim amb criteri i que servir és més lloable que trepitjar? Els xiringuitos existeixen, i poden ser públics o privats. Però sospito que el principal xiringuito, el de la barricada, la confrontació social i la demagògia, el tenen instal·lat alguns membres del govern al seu cap.