L'esperit de l'1 d'Octubre va ser trepitjat sense cap mena d'escrúpol al passeig Lluís Companys. Cinc anys després, una efemèride històrica, un patrimoni col·lectiu, va viure un procés de centrifugació a cel obert.
La persona que va assumir la declaració d’independència del 27 d'octubre va ser increpada, xiulada i vexada sense treva. Per contra el que no es va atrevir a llegir-la, el mateix que la va suspendre primer i que després va ordenar no publicar-la al DOG, va ser ovacionat acríticament.
També va ser xiulada la persona que va liderar l’1 d’Octubre després del 20 de setembre. I això que ni tan sols era a l’acte. Fa cinc anys que viu a l’exili. Precisament pel seu paper determinant l’1 d’Octubre de 2017. Val a dir que tampoc no hi va ser convidada.
És el resum d’una jornada ideada per Waterloo que accentua l’abisme al si de l’independentisme. Xavier Antich, president d’Òmnium, ho va patir en silenci. A ell també el van xiular. Encara que, de moment, no tant com a la Carme i la Marta. Tot arribarà, ja s’apunten tendències. Antich va intentar asserenar els ànims, en va. Gairebé ni l’escoltaven. Podia haver lamentat l’escridassada contra dues persones que ell valora i aprecia. Potser es va voler estalviar més insults i crits.
Els cinc anys de l’1 d’Octubre van ser celebrats arremetent contra dues de les persones més imprescindibles, dues de les seves ànimes. Quina paradoxa i que injust i trist. Una ho ha pagat amb més de 1.000 dies de presó. L’altra, segueix a l’exili.
No van ser pocs els que van decidir tocar el dos en veure la deriva cabdillista i excloent que va prendre un acte que en lloc de sumar va centrifugar i restar. Un espectacle penós, per oblidar, que va cloure amb una intervenció del gust de bona part dels congregats: amb un to agre i autoritari, des del principi fins al final.
L'acte a Lluís Companys —cal imaginar que és el nom d’un altre traïdor— va empetitir una fita històrica fins a desdibuixar-la. Una puntada de peu a les urnes de l’1 d’Octubre sense contemplacions.
Dissabte Negre, 1 d’Octubre de 2022, va ser també el llançament explícit —després ja veurem si es concreta— de la candidatura del quart espai que no tirarà endavant si el líder suprem del tercer espai no la beneeix. També va ser una andanada de lectura interna en l'avantsala de la consulta de Junts per quedar-se o sortir del Govern. Andanada contra aquells que defensen mantenir-se al Govern i que van quedar estabornits davant la Qüestió de Confiança ordida per Puigdemont i que un Turull resignat es va empassar amb llàgrimes als ulls. Waterloo és jutge i part i es reivindica com el Legítim. La resta, a creure i callar.
Si aquest és el camí per culminar la independència, ja podem calçar-nos.
La bona notícia és que la minoria sorollosa —per molt que intimidi— no arrossegarà pel pedregar el gruix d’una societat que mai havia sumat tantes voluntats i tanta bona gent que respecta i estima aquelles que van ser xiulades.
L’1 d’Octubre batega en molts cors, tants com gent va anar a votar aquell dia. Més que mai i —potser— menys que demà.