El raper Josep Miquel Arenas (Valtònyc) va ser condemnat el 2017 per aquest Tribunal d'excepció anomenat “Audiència Nacional” a la pena de tres anys i mig per delictes d'expressió, en concret per injúries greus al llavors Cap de l'Estat (a qui es va referir com a “lladre”) i suposades lloances a ETA, ja desapareguda en aquells dies i amb qui no tenia vinculació directa o indirecta, la qual cosa determinava que les desventurades i insultants paraules de Valtònyc no portessin intrínseca cap amenaça violenta directa ni indirecta, sinó expressions, sí, desafortunades i feridores, però que no serien delicte en cap altre Estat europeu.

Aquesta sentència va ser confirmada pel Tribunal Suprem estatal que presideix Marchena el 2018 i, per això, Valtònyc, fins a aquest moment una bèstia ferotge en les seves paraules i cançons, va fer el que faria qualsevol persona normal que conegués, com sens dubte coneixien els seus advocats, la dinàmica judicial d'aquests anys de repressió i lawfare: marxar al Regne plurinacional de Bèlgica i posar-se sota la protecció de la xarxa jurídica, política i de suport del president Puigdemont i dels consellers i consellera exiliats en l'estat flamenc-valònic. Persones que, per cert, sembla que van ser capaços d'obrir-li les neurones del “sentidiño”, del “seny”, al mallorquí.

Però no estem analitzant les cançons desafortunadament ofensives (encara que mai delictives) d'un noi de 20 anys en el moment dels fets, sinó de la repressió àcida i cruel del Regne d'Espanya, que fa tres anys que intenta aconseguir l'extradició d'aquest home de Flandes, on resideix des de llavors, mitjançant una euroordre que, com les del president Puigdemont, la consellera Ponsatí i del conseller Puig, va camí de ser desestimada pel Tribunal d'Apel·lació de Gaant, que el 23 del mes en curs analitzarà el recurs presentat per la Fiscalia belga que representa al Regne d'Espanya contra la decisió del jutjat d'instància, que va rebutjar complir aquesta euroordre per tractar-se de delictes d'opinió no incriminats en la lliure Bèlgica.

La democràcia espanyola és de baixa qualitat i el cim judicial espanyol dirigeix el Deep State en la història repressiva que pretén la subsistència del projecte oligopolístic, recentralitzador i d'apropiació rapaç de les elits borbòniques

I la raó és doble. D'una banda, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va respondre a una qüestió prejudicial del Tribunal d'Apel·lació de Gaant rebutjant que el delicte d'enaltiment del terrorisme anés de lliurament automàtic en el marc de la legislació de les euroordres, perquè aquesta fixa en tres anys les penes mínimes per a activar-les, quan el Codi Penal espanyol en el moment de cometre's els delictes fixava la pena màxima en dos anys, circumstància oblidada per l'euroordre espanyola, que al·legava la llei penal vigent des de 2015, més rigorosa que la vigent quan Josep Miquel va cometre els fets. Com diria un castellà castís: “pillaos con el carrito de los helaos”.

I, d'altra banda, el delicte d'injúries al Cap de l'Estat, vigent en el Regne de Bèlgica per llei de 1847 i que suposadament acollia també l'euroordre espanyola, va ser declarat inconstitucional pel Tribunal Constitucional del regne plurinacional, que va resoldre en aquest sentit la segona qüestió prejudicial que va remetre l'assenyat Tribunal d'Apel·lació de Gaant que, fent pedagogia per a tota Europa, mostra tenir en compte tant el Dret europeu comú com el Dret Europeu de Drets Humans.

Perquè l'Alta Cort belga va declarar inconstitucional el delicte d'injúries al Rei (penat fins amb tres anys de presó i, per tant, habilitant en principi per a consolidar una euroordre de detenció i lliurament) per la senzilla raó que vulnera la llibertat d'expressió reconeguda en la constitució d'aquell Regne, que segueix el criteri de l'article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans, com ordenen tant la constitució belga com l'espanyola, que coincideixen a secundar-se en el Dret convencional europeu de drets fonamentals en la interpretació que d'ell fa el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.

És a dir, la justícia belga no sols va frustrar l'extradició del raper mallorquí, sinó que també va demostrar la inconstitucionalitat de l'article 491 del Codi Penal, que sanciona les injúries al Rei, perquè el TEDH és la màxima autoritat judicial espanyola en l'àmbit dels drets fonamentals, conforme a l'article 10.2 de la Constitució espanyola que tantes vegades al dia nomenen Felip de Borbó, Casado i Abascal.

L'estratègia catalana de l'exili, sense la qual no es pot entendre el camí recorregut pel raper mallorquí i la seva transformació (per a millor) intel·lectual i humana en aquests últims quatre anys, mostra, més mes a mes que any a any, que la democràcia espanyola és de baixa qualitat i que el cim judicial espanyol dirigeix el Deep State en la història repressiva que pretén la subsistència del projecte oligopolístic, recentralitzador i d'apropiació rapaç de les elits borbòniques representades en la llotja del Bernabeu, aliades amb el populisme espanyolista del “a por ellos”.