En 1997 Manuel Fraga aconseguia, amb 42 diputats i un 51% dels vots, la quarta majoria absoluta consecutiva en les eleccions al Parlament de Galícia, mentre el BNG, que presentava com a candidat Xosé Manuel Beiras, n’obtenia 18 i la coalició del PSdeG amb Esquerda Unida i Os Verdes, liderada per Abel Caballero (avui hegemònic alcalde de Vigo i oncle de l'actual líder i candidat, Gonzalo Caballero) n’obtenia 15.
23 anys després, després del canvi de segle, la crisi de país de Nunca Máis (2002-2003), el parèntesi esperançador del govern de coalició PSdeG-BNG (2005-2009), una recessió implacable, la pèrdua del subsistema financer gallec (Banco Gallego, Banco Etcheverría, Banco Pastor, Caixa Galicia i Caixanova), el 15-M del 2011 i l'època de l'èxit electoral de les Marees (eleccions locals del 2015, on van obtenir les alcaldies de la Corunya, Santiago de Compostel·la i Ferrol, generals del 2015 i 2016 i, en bona part, les autonòmiques del 2016), tornem a la casella de sortida. Feijóo revalida els 41 diputats del 2016, el BNG d'Ana Pontón bat el rècord històric de 1997 i n’obté 19 i el PSdeG de Caballero empata el segon pitjor resultat històric del seu partit, precisament l'obtingut pel seu oncle Abel (sota la dependència orgànica del llavors alcalde de la Corunya Paco Vázquez) en el llunyà 1997.
Triomf personal de Núñez Feijóo
El triomf de Feijóo (47,98% dels vots —menys de tres dècimes més que el 2016—) és evident i s'ha de reconèixer sense cap mena de restricció. Sí que és veritat que la seva base electoral és més rural que urbana, integrada en gran manera per moltes més persones d'edat que per persones joves. Sí que és veritat que el retrocés econòmic de Galícia en els onze anys de mandat és una realitat reconeguda per tots els economistes, que el major PIB per càpita és conseqüència només de la menor població de dret, resultat al seu torn de l'emigració de les generacions més preparades de la història de Galícia, la qual cosa alhora genera les condicions demogràfiques adients perquè Feijóo pugui mantenir aquest 48% a partir només de 620.000 vots (un 28% del cens, 12.000 vots per sobre de la suma de vots de nacionalistes, socialistes i comuns). Però tots els vots són iguals. Aquesta és una regla de primer de democràcia i només el simplista “roturismo” dels comuns pot jugar amb principis tan essencials en democràcia.
No és cert que Feijóo sigui un galleguista en el sentit polític del terme. Tampoc un espanyolista en l'ideològic. Es tracta d'una personalitat utilitarista, gairebé fins al límit del cinisme polític
També és veritat que Feijóo va tapar absolutament les sigles del PP aquesta campanya per substituir-les pel segon cognom pel qual és conegut (que significa mongeta en català, l'ingredient essencial de la feijoeira típica brasilera) i l'apel·lació al país: “Galícia, Galícia, Galícia”.
No és cert que el president gallec sigui un galleguista en el sentit polític del terme. Tampoc un espanyolista en l'ideològic. Es tracta d'una personalitat utilitarista —fins a gairebé el límit del cinisme polític— que tant parla a Barcelona de la condició objectiva de nació sense estat de Galícia, que rebutja una tarifa elèctrica gallega pròpia essencial per a la industrialització del seu país, que sobreprodueix una electricitat que es ven més cara als consumidors i empreses que en qualsevol altre lloc de l'Estat. Com deia l'actor gallec Manquiña el 1997 en el seu personatge d’Airbag, “lo mismo te digo una cosa te digo la otra”. I és que la transversalitat del vot a Feijóo, que agrega centristes, galleguistes molt temperats, espanyolistes mig light i dretans diversos té a veure amb aquest continu ball que altres prefereixen dir-ne equilibri.
L'agenda de Feijóo el 2009 era recentralitzadora. I l'ha aplicat en gran part. Però és veritat, també, que el seu propi electorat, amb el temps, l'ha anat situant en les seves actuals posicions, molt més indefinides i eclèctiques.
A més, Feijóo va enfonsar Vox i Cs (que van obtenir respectivament el 2% i 0,74% de vots) i va capgirar la clara victòria del centreesquerra gallec en les dues eleccions generals del 2019 i en les municipals del mateix any. Ple total.
El suspens del PSdeG que relata la seva inexistència de fet a Galícia
També és veritat que el PSdeG va obtenir un diputat més que el seu pitjor resultat, curiosament l'obtingut el 2016, quan va empatar a 14 amb En Marea, que el va superar en vots. Però (ai!) el 2016 no era president del Govern de l'Estat Pedro Sánchez ni havia obtingut el PSdeG el seu primer triomf en unes eleccions estatals a Galícia (abril del 2019) ni un empat tècnic posterior amb el PP en la reedició d'aquestes eleccions (novembre del 2019).
Els resultats del PSdeG són absolutament desiguals. Mentre a Vigo, feu del seu alcalde Abel Caballero, van obtenir el 32%, a la Corunya es van desplomar al 18% —un nivell semblant al del 2016— malgrat que comptaven amb l'alcaldia. Però també comptaven amb les diputacions de la Corunya i Lugo i amb les alcaldies de Lugo, Santiago de Compostel·la, Ferrol, Monforte de Lemos, Burela, Foz o Vilalba. Si en les circumscripcions de Pontevedra (sobretot) i una mica a Ourense el PSdeG va millorar, en les dues del nord de Galícia va fracassar. Potser la falta de participació de les organitzacions locals del nord en l'elaboració de les candidatures del 12-J (imposades pel candidat Caballero) explica part d'aquest despropòsit electoral.
També és veritat que Sánchez Pérez-Castejón no va poder acudir a Vigo a tancar la campanya de les eleccions nacionals gallegues per una imprevista i greu avaria d'una roda de l'avió que l'havia de transportar. Aquest lamentable accident va abonar la història urbana que el PSdeG sabia de l'imminent sorpasso del BNG i no volia contribuir a una majoria alternativa a Feijóo. Només faltaria que els gallecs també volguessin bilateralitat o, fins i tot, més coses. En qualsevol cas, un no és conspiranoic i no admetrà tal teoria. Encara que ja saben, “as meigas, habelas hailas”.
Els comuns desapareixen
Al maig del 2015 les Marees locals gallegues van obtenir un bon nombre d'alcaldies, incloses la corunyesa, la compostel·lana i la ferrolana. És veritat que Podemos havia quedat molt al marge dels principals llocs de responsabilitat d'aquells governs locals i que molts dels principals quadres de les Marees gallegues tenien un passat de militància o col·laboració nacionalista. Teòricament, les Marees es venien com a confluències del confederalisme i de l'independentisme i apostaven inequívocament pel dret a decidir de Galícia.
Al juny del 2016 els comuns gallecs es van constituir en un partit de majoria sobiranista (En Marea), amb un candidat de passat galleguista, Luis Villares, que va obtenir el segon lloc entre les candidatures de les eleccions gallegues de setembre del 2016, encara que va empatar a 14 diputats amb el PSdeG. A partir d'aquí, Podemos va desplegar tota classe de filibusterismes contra En Marea fins que van trencar el grup parlamentari. Els resultats van ser eloqüents: Podemos, amb Esquerda Unida, el partit beirista Anova i les marees de la Corunya (Marea Atlàntica) i Santiago (Compostela Aberta) van obtenir el 12-J menys del 4% i cap diputat, ja que des de les eleccions de 1993 el llindar mínim per obtenir representació en les eleccions gallegues és del 5%.
Resultat: més de 50.000 vots alternatius sense representació. Si haguessin obtingut uns quants vots més, és possible que el resultat del PP hauria baixat a 38-39. No arribaria per privar-lo de la majoria absoluta, però sí que representaria millor el mapa que va dissenyar aquest diumenge l'electorat gallec.
L'èxit del BNG
El BNG va més que triplicar el resultat del 2016 (8,3% vots i 6 diputats) i ha obtingut ara un 23,8% i 19 diputats, xifra que bat el rècord històric de Beiras de 1997. Ana Pontón, la candidata del 2016 i 2020, va rendibilitzar un dur i poc lluït treball d'oposició, una política coherent i seriosa davant les anades i vingudes de socialistes i comuns i un aggiornamento d'estil i missatge que la va fer connectar amb el galleguisme exterior al BNG. L'antic vicepresident Anxo Quintana, l'antic portaveu nacionalista Carlos Aymerich i el passat alcalde de Lalín —fill de l'antic secretari general del PPdeG— Rafael Cuíña van encapçalar un manifest de més de 150 referents del govern bipartit, alcaldes i exalcaldes, portaveus locals i fundadors dels partits En Marea i CompromisoxGalicia (soci de CiU i EAJ-PNB en les europees del 2014) demanant el vot per al BNG i Ana Pontón i cridant a eixamplar la base social del sobiranisme plural en el futur pròxim.
L'hegemonia del BNG a l'oposició hauria de portar una resensibilització amb l'economia real i local i la identitat lingüística i cultural de dotzenes de milers que voten Feijóo i, tot i això, no estan disposats a la liquidació nacional o econòmica del país
Però Ana Pontón i el nou BNG també sumaven molts dels fundadors d’Anova, el partit de Beiras, com Alexandra Fernández, ara diputada electa del BNG i portaveu del subgrup d'En Marea al Congrés estatal fins que va trencar amb la resta de la seva minoria pel vergonyós suport prestat per l'avui ministra Yolanda Díaz, el candidat Gómez-Reino i els restants diputats dels comuns gallecs al projecte de Pressupostos Generals de l'Estat del 2019, que discriminaven greument els interessos gallecs.
Aportava també el BNG un bon fer parlamentari i una gran solvència en la gestió de governança local, amb el seu referent urbanístic europeu de Pontevedra i bon nombre de viles mitjanes ben governades, com Allariz o Carballo, així com cogoverns discrets i eficaços amb el PSdeG en tres de les quatre diputacions gallegues. I, sobretot, una modernitat d'estil i missatge en la seva candidata Ana Pontón, que va combinar la reivindicació feminista inclusiva i una afirmació positiva de la identitat lingüística i cultural amb la defensa dels interessos econòmics propis del país i de les majories socials.
L'èxit del BNG l'obliga a molt. De portes endins ha de pensar més en termes de país, de ciutadania, que del que pensin o sentin els seus incondicionals. I de portes enfora ha d'entendre les circumstàncies d'un país amb molts problemes, en lenta decadència, demogràficament poc viable, complex… però també europeu i amb importants sectors i referents moderns i dinàmics. Una Galícia on més del 70% de la ciutadania viu ja a les ciutats, viles i les seves conurbacions de l'eix atlàntic entre Ferrol i la raia portuguesa.
Pot canviar la línia estratègica de governança del PPdeG?
Molts sabem que constitueix part dels objectius estratègics del PPdeG fer costat a l'empresa ENCE en l'irresponsable foment de l'eucaliptització del medi rural gallec, contribuir a projectes ambientalment insostenibles o a la retallada dels serveis públics sanitaris o socials. Però també hem vist com la societat gallega (fins i tot el mateix electorat de Feijóo) el va obligar històricament, per la pressió ciutadana, a renunciar als projectes miners de Corcoesto o Touro o a mantenir el paritori de l'hospital de Verín.
Sens dubte, l'hegemonia del BNG a l'oposició hauria de portar una resensibilització amb l'economia real i local i la identitat lingüística i cultural de dotzenes de milers que voten Feijóo i, tot i això, no estan disposats a la liquidació nacional o econòmica del meu país. Perquè existir, existeixen.
Quan els sobiranistes gallecs sàpiguen —sapiguem— parlar per a aquestes dotzenes de milers, el PPdeG deixarà de governar Galícia. Ara com ara, sembla un futur incert. El que sí que sembla és que l'esquerra espanyola no constituirà el centre de l'alternativa. Encara que probablement en sorgeix.
El que va demostrar el 12-J, per descomptat, és que Galícia té un sistema (o almenys subsistema) propi de partits. Com deia el creador multimèdia Antón Reixa, Galícia és sitio distinto.