Som milions els ciutadans de l'Estat que no ens sentim espanyols i que, potser, en algun moment de les nostres vides, se'ns va poder guanyar per a una convivència plurinacional. Però la veritat és que l'estat espanyol, al llarg dels 43-45 anys transcorreguts des de la Transició, només ha demostrat una única manera de concebre Espanya: la uninacional castellana que és, a més, la que convé a les seves elits extractives, presents en la monarquia borbònica des de primers del segle XVIII, presents ―omnipresents― des de Felip V a Felip VI, passant per Franco i Joan Carles I.
El missatge habitual del 12-O
Un any més, hem assistit a una “festa nacional espanyola” construïda entorn d'una data que commemora una història de conquesta, sotmetiment i colonització, per la qual en nombroses ocasions tant els pobles indígenes americans, com els seus dirigents polítics i socials, des de López Obrador fins a Evo Morales, passant pel papa Francesc i per molts dels millors autors literaris en llengua castellana del segle XX, han exigit unes disculpes mai comunicades per la monarquia borbònica o pels successius governs de l'Estat. És cert que Espanya mai ha demanat tampoc disculpes per l'atroç repressió patida pel País Valencià, Aragó, Catalunya i les Illes (respectivament des de 1707, 1711, 1714 i 1716) ni tampoc per la “doma e castración do reino de Galicia” (des de 1480) o per la repressió basca posterior a les guerres de 1833-1840 i 1872-1876.
Una vegada més, l'Estat no celebra la seva festa civil amb demostracions populars, culturals, recreatives, gastronòmiques, familiars o esportives ni amb celebracions de masses, sinó amb una costosa desfilada militar. L'Espanya del 2021, governada per la coalició de les esquerres estatals PSOE-Unidas Podemos-En Comú Podem-Galícia en Comú, només sap reivindicar-se i mostrar-se al món des de la demostració de la força bruta militar. Llàstima que enguany la Patrulla Àguila (que va envair els cels de Santiago de Compostel·la el passat 25-Xullo amb la seva fumera rojigualda, en clara provocació davant les 25.000 persones de l'habitual manifestació sobiranista del BNG) hagi pintat sorprenentment Madrid amb els colors de la bandera republicana. Mirin, sembla que hi ha persones infiltrades a tot arreu.
La dreta unionista vol guanyar la batalla del relat
Però aquest any hem assistit a missatges des de la dreta extrema del PP i des de l'extrema dreta de Vox que avancen un salt qualitatiu respecte del missatge de sempre.
Des del sobiranisme català, basc, gallec o valencià la reivindicació de la unitat europea, dels valors liberals i democràtics, d'un clar esperit de tolerància i acolliment, han de servir per demostrar que hi ha un altre camí davant el camí supremacista, excloent i extremista que ha triat la dreta unionista espanyola
En les recents convencions del PP i de Vox i en altres esdeveniments immediats, tant Aznar, com Díaz Ayuso, Esperanza Aguirre o Aleix Vidal-Quadras han defensat un relat supremacista i extremista respecte tant de la monarquia i Constitució espanyoles com del procés de conquesta i colonització americanes, equiparant les reivindicacions indigenistes americanes amb els soberanismes català, basc o gallec. Equiparant com a realitats enemigues tant la identitat dels pobles d'Amèrica com la de les nacions successivament sotmeses per la força bruta (1476-80 Galícia, 1707 País Valencià, 1714 Catalunya, 1833-1840 Euskadi i Navarra) i progressivament minoritzades per la monarquia castellana, després borbònica.
L'esquerra espanyola no té relat alternatiu
Desgraciadament, l'esquerra espanyola no té ―ni va tenir― relat alternatiu a l'històric-identitari-territorial de la dreta espanyola. Disculpin, sí que és possible que defensin un relat alternatiu (i fan bé) referent a la colonització americana, perquè sempre han demostrat preocupar-se més per la salut i el futur del quítxua, aimara o suahili que pel del català, basc i gallec. Però el relat que no han confrontat mai en la seva vida és el de la suposada existència d'una nació espanyola de 500 anys de durada o el que nega (com ha explicat molt adequadament en aquestes pàgines d'ElNacional.cat Marc Pons) que Catalunya va constituir el pal de paller de la Corona confederal catalanoaragonesa, conquistant Còrsega, Sardenya, Sicília i part de Grècia, mentre el seu comerç dominava el Mediterrani, amb consolats oberts en tota l'àrea. O el que nega que el regne de Pamplona, fundat per Eneko Aritza, era un regne euskaldun que va constituir la primera potència de la península Ibèrica en la primera meitat del segle XI. O que el regne suevo de Galícia (segle VI) va ser el primer regnum de l'Europa posterior a l'Imperi Romà i que el regne de Galícia i Lleó de Alfons VII, en la primera meitat del segle XII i d'Alfons VIII i Ferran II (1158-1230) tenia el seu nucli central en Compostel·la, sent el Pòrtic de la Glòria la cristal·lització d'aquesta època daurada, que acaba amb la unió personal del Regne de Galícia amb el de Castella sota Ferran III, el 1230.
Enfortir els relats nacionals contra el supremacisme borbònic-unionista
Per això és necessari constatar que la dreta espanyola està ja en “modo guerra cultural” i que plantarà cara a l'escola, a la Universitat, a l'empresa, a les xarxes socials, als mitjans digitals i impresos i a les TV i ràdios. I davant aquest riu de lava tòxica cal enfortir i afinar els relats que expliquin la història de les nostres nacions (catalana, gallega o basca), el caràcter democràtic i no agressiu dels nostres sobiranismes i la seva capacitat per integrar, de manera transversal, gairebé totes les persones, també a aquells per als qui la religió catòlica, l'escola concertada o els valors familiars tradicionals constitueixin una referència de vida. O a aquells que confiïn en reformes econòmiques transformadores que avancin en una convivència molt més igualitària o exigeixin construir una convivència en les quals la igualtat entre homes i dones i la integració de ple dret dels col·lectius LGTBI siguin polítiques transversals rectores de l'acció, tant de govern com d'oposició.
Des del sobiranisme català, basc, gallec o valencià la reivindicació de la unitat europea (potser, gairebé segur, d'una altra unitat europea), dels valors liberals i democràtics, d'un clar esperit de tolerància i acolliment, han de servir per demostrar que hi ha un altre camí davant el camí supremacista, excloent i extremista que ha triat la dreta unionista espanyola i a la qual no és capaç ni de frenar ―ni tan sols de criticar en l'àmbit de les idees― l'esquerra espanyola.