Si l'Estat hagués guanyat el plet de l'1 d'octubre, el PSOE no estaria a la Moncloa. Les esquerres viuen d'explotar les ferides i les derrotes dels països, igual que les dretes abusen de la seva autoestima i dels seus atacs d'orgull. Abans de Pedro Sánchez, l'últim president d'esquerres havia estat Zapatero. A més d'endeutar l'Estat regalant diners i subvencions, Zapatero va donar veu a les víctimes de Franco i de la guerra civil després que Aznar prengués mal intentant expulsar CiU del sistema de la Transició.

A Catalunya, el partit que està més a la dreta és el PSC. L'unionisme ha guanyat els votants de l'1 d'octubre amb l'ajut de la policia, dels jutges i les bases de Ciutadans. Però l'unionisme català no és ben bé espanyolista, com ho són VOX i el PP; està fet, més aviat, d'una barreja de catalanisme i d'imperialisme hispànic, que és tota una altra cosa. Les elits de Barcelona sempre menysprearan Madrid i enyoraran el segle de Carles V, per això el català i Catalunya han ressuscitat sempre els seus il·lusos enterradors.

Només cal veure el tracte condescendent que La Vanguardia dona al president de València per entendre la mentalitat de l'unionisme català. El PSC menysprea, més que Pedro Sánchez, la dreta madrilenya, per antieuropea, anticatalana i antimediterrània. El PSC creu que Europa aniria millor si Catalunya liderés l'Estat, i Barcelona fos la capital moral d'Espanya. Per això flirteja amb el republicanisme i els Borbons a la vegada. Al PSC només li falla el poble català, igual que li va fallar a la Lliga de Cambó, o a l'aristocràcia que es va vendre la llengua i el país pensant que així dominaria l'imperi hispànic.

El PSC no té bases populars; però de moment pot aprofitar l'auge de l'autoritarisme igual que durant la Transició va aprofitar el 23-F i els tics franquistes de la immigració. Mentre la democràcia vagi de baixa, el PSC en tindrà prou de teixir aliances amb les elits de la perifèria i, sobretot, amb les de Mallorca i de València. Amb Salvador Illa, La Caixa tendirà convertir-se en el braç executor de la Generalitat i en l'agent polític més important de la nova unitat espanyola. Després d'haver patit els processistes, Isidre Fainé està condemnat a patir els neoimperialistes. Si manté els equilibris amb Madrid, potser el faran Sant.

La impaciència de les elits de l'altiplà i la impaciència del poble català sempre acaben produint daltabaixos èpics, a Espanya. Els nous immigrants del Tercer Món haurien de servir d'amortidor i ajudar a crear unes bases electorals més dòcils, que permetin a les dretes de Madrid i Barcelona repartir-se la península

Tard o d'hora, l'Estat es refarà i produirà prou anticossos per tornar a encimbellar la dreta castissa. El xoc entre l'autoritarisme català i castellà està garantit, per això Iván Redondo té por que guanyi Donald Trump i que els temps de la política espanyola es descontrolin. La impaciència de les elits de l'altiplà i la impaciència del poble català sempre acaben produint daltabaixos èpics a Espanya. Els nous immigrants del Tercer Món, establerts a Catalunya, haurien de servir d'amortidor i ajudar a crear unes bases electorals més dòcils, que permetin a les dretes de Madrid i Barcelona repartir-se la península amb el permís arbitral del País Basc.

El PSC és noucentista i creu que la cultura d'un país es modela des de dalt. Redondo no està tranquil perquè sap que les consultes populars que van obrir el procés van sortir de les bases de CiU que ara estan a l'abstenció, és a dir, del mateix grup que va mantenir la llengua durant la dictadura quan els riquets de Barcelona la donaven per perduda. Ara passa el mateix amb la política. L'independentisme està en mans de líders tacats per mentides i navegacions catastròfiques. Fins i tot Jordi Graupera ve d'aquella Casa Gran del Catalanisme que s'havia de menjar el PSC abraçant els seus principis. Però tant se val.

Igual que CiU va acabar basculant cap al socialisme, el PSC es tornarà porós a l'independentisme, a mesura que la relació amb Madrid se li compliqui i les pretensions imperialistes facin figa. Serà el que els castellans anomenen el Parto de los Montes, i dependrà de si l'espai que lideren Junts i ERC arriba a ser prou consistent, més enllà del rol folklòric i fragmentat que se li reserva. Fins que el PP no recuperi la Moncloa no veurem realment quin ha estat l'abast de l'1 d'octubre, i fins a quin punt l'hem deixat enrere. El PSC es pensa que ha guanyat i se sent fort, com els catalans que van donar suport a Franco i després van veure que la seva sort estava més lligada al país del que es pensaven.

La qüestió, doncs, és tenir paciència i saber explicar als joves no sols que és important manar a casa teva, sinó quin és el preu de buscar excuses per figurar sense fer la feina. Amb exemples com els d'Íñigo Errejón —o Ada Colau—, cada dia serà més fàcil tornar el prestigi als valors conservadors del nacionalisme.