No és que sigui nou, ni en ell ni en el partit que representa, però les darreres declaracions de José Luis Rodríguez Zapatero, president socialista del govern espanyol del 2004 al 2011, mereixen, si més no, una contesta. No sé pas si dir des del sentit comú —en tot cas, sense necessitat de pujar al nivell de la reflexió ideològica marxista—, però sí amb un mínim de reflexió. En una entrevista al diari La Razón, Zapatero —intermediari del govern actual a la Moncloa amb el president a l’exili, Carles Puigdemont— ha declarat que no és partidari del referèndum "perquè normalment crea més problemes que resol i sempre divideix la societat". Es refereix al referèndum sobre el dret a decidir i/o la independència de Catalunya; no podia ser d’altra manera, perquè ell, de referèndums, ja n’ha fet. Sempre, si és català —a Espanya, o per als espanyols i espanyoles, que és el mateix—,  mereix un tracte a part; una consideració diferent de l’habitual.

L’expresident s’ha esplaiat sobre diversos temes en relació amb Catalunya i el seu autogovern, i moltes són les rèpliques que mereix tot plegat, però l’afirmació sobre “dividir  la societat” és el que m’ha fet riure, no perquè la situació em faci gràcia, sinó perquè el grau d’estupidesa de les seves paraules passa a ser  superlatiu. Per moltes raons, la primera perquè la societat ja és diversa, ja està dividida i ja expressa la seva diferència d’opinions habitualment; no només sobre el tema de la independència de Catalunya, sinó sobre qualsevol tema. I perquè en democràcia es vota sobre les coses, per no haver de resoldre-les d’altres maneres, atès que ja es parteix de la base de l’existència de la divisió i la diferència de tria de la ciutadania; si no, no caldria cap mena de votació, tampoc la de la tria de governs, com la que el va portar a ell a ser president del govern espanyol. Pensar que plantejar un referèndum és el que divideix, s’ha de fer des de la més absoluta ignorància supina de com és la societat, més encara després d’anys del procés català; per tant, només queda pensar que es fa per pura consigna política absurda, però funcional, en un món de populisme rampant i de zero reflexió crítica sobre tot i res.

Fer veure que el procés català no ha existit és una necessitat grossa del PSOE

Ara bé, potser he descartat la primera opció amb massa lleugeresa. També és cert que fer veure que el procés català no ha existit és una necessitat grossa del PSOE; no per coherència, això no saben ni que és, sinó per poder difuminar el màxim possible el paper antidemocràtic que han jugat reiteradament al costat de Vox, del PP i de Societat Civil Catalana i de qualsevol altre que hagi alçat la veu contra Catalunya i el català. Sense anar gaire lluny, Salvador Illa, actual president de la Generalitat de Catalunya, i Mario Vargas Llosa, junts en un escenari, no fa pas gaire temps i no parlant, precisament, de literatura.

Des del primer moment, el tema de la divisió —del país, de la ciutadania, de les famílies...— s’ha jugat molt fort en el partit sobre la independència de Catalunya, posant-lo fins i tot a on no existia i tenyint-lo, especialment, de desgràcia social. I obviant sempre, per exemple, com és de sana la divisió i com és de perillosa la uniformitat —per naixement, per desenvolupament i per desenllaç—; només cal mirar què ha passat en la història de la humanitat.  Això sense ni mirar el que ens fa estar vius i vives: sense divisió cel·lular, ningú de nosaltres seria aquí, ni unionistes, ni independentistes.  Difícilment, tampoc sense l’existència de dos sexes, dones i homes. I podria continuar amb un reguitzell gairebé infinit d’exemples bons de la divisió; però tampoc té cap sentit perquè el tema aquí és no permetre de cap de les maneres que Espanya sigui una altra que la que és i que Catalunya decideixi què vol ser.

Ara bé, en tot el procés català, hi ha una constatació unívoca: res ha tingut sentit racional en la batalla unionista contra la independència; més encara, entre el socialisme nacionalista per no poder, o no atrevir-se a confessar, que són per sobre de tot i de tothom espanyols i que no volen que siguem, ni democràticament, catalans. I n’hi ha que hi tornen: no cal dividir, podem ser les dues coses. Compte, però, els que es pensen que sí que es pot ser català i espanyol alhora, només cal que mirin, per dir alguna cosa, l’execució dels pressupostos per comunitats autònomes: no hi ha dubte, si saps comptar.