Els informes tècnics i universitaris relacionats amb la dinàmica del sector cultural assenyalen que ”des de fa anys, el País Valencià es troba emmarcat en una lògica estatal que concentra, per raons estructurals, la creació i producció a Madrid i Barcelona, i que el situa com la tercera àrea metropolitana d’Espanya però a una distància molt considerable d’aquells territoris”. Els experts econòmics també han mostrat la debilitat d’indústries culturals com el sector editorial i l’audiovisual, deixant en evidència la inexistència de cap especialització relativa destacable. En els darrers anys, les polítiques culturals de les institucions públiques valencianes han intentat reactivar el sector amb apostes que s’han trobat amb dificultats de sostenibilitat financera, unes, i d’eficàcia, altres, a més de les retallades pressupostàries econòmiques derivades de la crisi econòmica.
El Consell Valencià de Cultura, institució consultiva de la Generalitat, fa anys que mostra la seua preocupació per aquesta realitat. No obstant això, malgrat el panorama, ha obert debats socials i de reflexió amb la convicció que el capital humà d’aquest País amb les infraestructures del coneixement i la formació que ofereix la diversitat d’art, la creativitat i la innovació són els elements sobre els que es pot construir un nou model productiu basat en la Cultura i la Ciència.
Amb aquest diagnòstic previ, Sonia Alejo, actriu; Paqui Méndez, artista visual, Claudia Montero, compositora; Ana López, investigadora de la Universitat de València i Marisol Salanova, crítica d’art, donen, a El Nacional, la seua opinió professional respecte al binomi dones i cultura i quins canvis haurien de produir-se per tal d’aconseguir que la cultura es converteixi en un nou model productiu al País Valencià.
El problema està al sistema educatiu. La dona ha de contemplar-se com a subjecte protagonista. (Ana López, investigadora)
“Et conteste des de una perspectiva de gènere, la cultura representa una eina especial per tota la qüestió del món laboral, de l’enriquiment del desenvolupament social”...diu Ana López, investigadora de la Universitat de València que porta anys posant-li xifres a la invisibilitat de la dona en el camp de les arts, la ciència i la política. “Part de la culpa que no siga un motor econòmic tan fort com hauria de ser és, per la falta d’aprofitament del talent. El sistema educatiu no ho desaprofita”.
“El cas més clar és, per exemple, la relació de les dones amb les tecnologies. Hem d’entendre el sistema educatiu com a transmissor de cultura que permeta cada persona desenvolupar-.se i que es considere a la dona com a un subjecte protagonista o si no, el que estem fent, és perdre possibilitats de tindre talent que arrive a llocs on farien falta que estiga. Les dones sempre estan en una posició més innovadora. Per a que les dones creadores pugen fer de la cultura un motor econòmic, en principi, ha de donar-se que elles siguen subjectes de la història, del desenvolupament social, tecnològic i cultural.. Això no més es pot donar des del sistema educatiu”.
Hem de potenciar el treballs híbrids amb finançament públic i privat. (Marisol Salanova, crítica d’art)
Marisol Salanova, és crítica d’art i comissaria d’exposicions culturals. “Jo crec que la cultura, cada vegada més, al País Valencià es dirigeix cap a un model econòmic com agent productor. En eixe sentit, hem sigut molt llepafils a l’hora de buscar i trobar suport econòmic; hem pensat que això no estava ben vist. Però es un estereotip que està trencant-se. Cada vegada treballem més amb productes híbrids, al menys jo, com a comissaria d’exposicions. Són projectes que tenen càrrega de finançament privat i públic. Aquesta és l’aposta quan parle de projectes híbrids viables”
Els projectes culturals han d’estar baix la tutela dels creadors per a que ningú els manipule. (Claudia Montero, compositora)
“Jo vinc d’un altra cultural”, comenta Claudia Montero compositora Argentina, resident a València i guanyadora de dos premis Grammy. “Estic convençuda que la cultura pot crear riquesa i, sobre tot, moltíssims llocs de treball. La qüestió és que el control d’eixa producció estiga emparada per la part creativa original amb un suport social i polític per a que això no es puga manipular. Si s’inverteix en polítiques culturals, hi ha un retorn a la societat com a riquesa, treball i com a espai”. I Claudia Montero afegeix: “L’àmbit de la música genera molts lloc de treball. Per exemple, un creador ó compositor escriu una òpera, però darrere d’eixe treball hi haurà gent que s’ocuparà de dissenyar l’escenografia, el vestuari, la producció, la difusió i promoció de l’esdeveniment.. Això amb continuïtat en el temps, genera una permanència dels llocs de treball que reporta a la societat i torna als propis treballadors”.
La cultura és un motor econòmic, social i sociopolític. (Sònia Alejo, actriu)
“De fet la cultura és un model productiu, diu Sònia Alejo, actriu, però mai s’ha posat la mirada sobre la cultura perquè no ha sigut una prioritat per als governs”. “Les arts escèniques moguen diners perquè per a qualsevol muntatge necessites músics, fusters, vehicles... I ha una sèrie de despeses que nodreixen altres sectors de serveis. Es mira molt les subvencions que es dona a la cultura però no aquelles que es donen a fons perdut a moltes empreses que són també deficitàries i sobre les que mai s’ha posat el focus. La cultura, a més de ser un motor econòmic, ho de ser també social, sociopolític, i fins i tot, ha de moure als ciutadans per a que siguen persones lliures. La cultura fa eixe paper. El que passa és que un Estat com el nostre, mai l’ha considerat una prioritat com a França”.
El cinema és una industria subvencionada. (Paqui Gómez, directora de curtmetratges)
“El cas del cinema, diu la directora Paqui Méndez, és prou complicat; aquesta és una industria molt subvencionada; els audiovisuals i la televisió són un altre tema. Jo em preocupe més en fer una tasca educativa, faig un producte d’encàrrec per una institució, per a transmetre valors i sensibilitzar els estudiants en temes socials. I encara que, a partir de ahi, sí gènere equips de treball, la rendibilitat és social i no econòmica”.
Un informe recent del Consell Valencià de Cultura recomana mobilitzar la creativitat i associar-la a l’empreniment, convèncer els inversos públics i privats que arrisquen en estes noves activitats i que informen a l’opinió pública de la importància de les seues aportacions per a millorar la qualitat de vida amb l’objectiu de dirigir la competitivat del país cap a la unió entre la creació, la innovació i la producció. Com ha declarat a El Nacional Jesús Huguet, secretari exectiu del CVC: ” la cultura no només representa un tant per cent elevant dins del país si no que és qui més pot obrir-se com a generadora de llocs de treball; més que cap altre sector econòmic. És el sector en el que els professionals, no cobrant més que un altre, estan més a gust i contents. És el sector que més solidifica la identitat i el orgull de país i el que més proposa la internacionalització. La cultura del segle XXI no és un passatemps, és una cultura de producte i de rendibilitat”.