Joan Francesc Mira i Casterà (València,1939) no és un escriptor que done titulars de premsa, sinó més aviat reflexions i amplificacions, una rere l’altra, com correspon a un autor (a més d’obres de narrativa i de traduccions de clàssics) de nombrosos estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la interpretació de les cultures i la matèria de les nacions. Molts d'aquests llibres radiografien el poble valencià.
Mira és un observador rigorós de la realitat i trenca tòpics. Assegura que el món, ara, en molts aspectes quantificables (salut, educació, etc.) va millor que mai. Que ens queixem perquè assimilem les notícies negatives i que s’ha d’observar la realitat allunyats d’una ideologia prèvia. Recomana que abans de decidir, hauríem de pensar i difondre un conjunt d’idees bàsiques.
Este intel·lectual, que ha rebut les més altes distincions de les lletres catalanes o també la Medalla d’Or de la ciutat de Florència, defensa que la llengua nacional dels valencians és la llengua pròpia, i que el valencià només se salvarà si la gent que el parla, ho vol conscientment. Soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i president de l’entitat Acció Cultural del País Valencià.
Professor Mira, pocs dies abans de la data del 9 d’Octubre, hi ha una certa preocupació de com es comportarà la ultradreta. Un demòcrata ha d’acceptar que una gent vulga manifestar les seues idees i uns altres pretenguen rebentar eixa manifestació?
No. Acceptar la violència no té res a veure amb la democràcia. Que uns altres vulguen fer la seua manifestació ho he d’acceptar, però que vinguen a hòsties a rebentar la meua, no. Perquè jo no els ho faria a ells. Jo faig la meua, tu fas la teua; i ací pau i allà glòria. Però si tu vens amb un pal a rebentar la meua mani, això ja no és democràcia; és violència. Aquí ja estem parlant de coses diferents. Els conceptes són molt importants. El dret a l’expressió és una cosa, i el dret al garrot n'és una altra.
Per què hi continua havent eixe rum-rum de fons i no evolucionem?
Eixe rum-rum existeix ací, a Barcelona o a Itàlia, on hi ha un fons de violència infinitament superior al que hi puga haver ací. Existeix a Alemanya i, sobretot, als antics països comunistes. On més fatxes hi ha i neonazis és a l'Alemanya Oriental. I on més reaccionarisme hi ha és a Hongria i a Polònia. Però, el gran capo del reaccionarisme mundial és el senyor Vladímir Putin, amic i protector del senyor Orbán d’Hongria i admirat per Marine Le Pen i per l’italià Salvini. Eixos sí que són enemics de la democràcia. A Itàlia hi ha molta violència i moltíssimes agressions a immigrants que ací no hi ha. I, a França, hi ha molta més segregació que fa que la gent visca en barris separats. La base del senyor Le Pen i la seua filla és la gent que abans votava comunista.
No es pot tenir una apreciació superficial i anecdòtica dels fenòmens. Has de buscar les transformacions històriques i sociològiques que se transmeten com a transformacions ideològiques.
Es pot actualitzar l’entorn en què estem?
No pots. Tu pots actualitzar els criteris amb els quals percebràs i et faràs un judici sobre eixe entorn. Però, l’entorn és independent de tu.
Estem rodejats de frases apocalíptiques que són mentida
Sí, però jo vull entendre el que està passant al meu voltant, com va el món...
Jo fa cinquanta anys que tracte d’entendre la realitat social i encara no ho he aconseguit i hi he dedicat milers i milers d’hores i pàgines. En èpoques de transformacions accelerades, i de l’ordre internacional, que cada vegada és més important, perquè el món està més intercomunicat, l’exemple són els mitjans de comunicació, i sobretot, les televisions que t’ensenyen el que està passant a cada moment. Li donen més importància a les notícies negatives que a les positives.
El món, ara, va millor que mai. Estem rodejats de frases apocalíptiques. “Cada vegada estem pitjor”; mentida: cada vegada estem millor. “Dia a dia hi ha més diferència entre pobres i rics”, mentida. Hi ha més diferència de capital teòric. Però, de manera de viure, la gent no es recorda com vivien els pobres i els rics fa cent o huitanta anys. Els obrers vivien en la puta misèria i els rics en uns palaus amb desenes de criats.
El senyor Roig de Mercadona diuen que té un capital de 9.000 milions d’euros, i què? Què fa amb ell, se’l menja? Està vivint en un pis normal. Fa cent anys, un obrer vivia sense aigua, llum ni accés a la sanitat ni l’educació.
Segons vostè, per què ens queixem?
Ens queixem perquè s’assimilen molt ràpidament les notícies negatives. I quan una persona accepta eixa visió negativa del món, creus que eres més progre, més guay i més d’esquerra. La diferència important està en les possibilitats de la vida, la manera de viure. La major eclosió i explotació capitalista de la història s’està donant a la Xina, dirigida pel partit comunista. És brutal. Si Marx alçara el cap, no entendria res. Es parla molt de les injustícies dels EUA, on jo he viscut, i és cert, però compara-ho amb el procés més gran d’explotació dirigit per un partit comunista, a més totalitari, ningú obre la boca...
Ahir vaig veure a la televisió una entrevista a una xiqueta de Palestina que li va donar una bufetada a un soldat. Em pareix una cabronada que per això la tanquen set mesos a la presó. Però a un cantant mallorquí, que li diuen Valtònyc, l’han condemnat a tres anys per insultar el Rei en una cançó. I això ha passat ací, per la democràcia espanyola, no han estat els israelians o els americans, i no li donem cap importància. Et pregunte: objectivament, què és més gros, que a un cantant per ofendre el Rei el condemnen a tres anys o que a una xica palestina per pegar una bufetada a un militar la condemnen a set mesos? Ah, però estem parlant de “Palestins bons i israelians dolents”. Molts intelectualillos encara pensen el món en termes de “bons i dolents”. Com viu la gent a Veneçuela que està morint-se de gana? Un país riquíssim, i mentrestant, Maduro cridant contra el capitalisme i l’imperialisme. A mi, m’importa la gent, no la retòrica. Hi ha dos estereotips i es tracta de veure quin s’ajusta més a la realitat.
El tòpic més estès és el negativisme
Com ens podem alliberar d’eixos tòpics i maneres de jutjar?
Primer, t’has de molestar a observar la realitat. Quan observes la realitat des d’una doctrina, des d’una ideologia prèvia amb un prejudici i per a entendre la realitat apliques eixa doctrina, i resulta que la realitat no encaixa, pitjor per a la realitat: o te negues acceptar-la o la margines perquè el que has de fer és salvar la doctrina. És com la religió catòlica, tu tens una fe, has de creure en els miracles, observes i et preguntes: això és possible? Ah, la fe... L’important no és el que passa en el meu entorn sinó la fe. Per tant, jo a allò que no encaixa en la meua fe no li done importància. Quan una persona aplica la seua fe ideològica a la realitat, veurà només la realitat que li interessa veure.
Un dels tòpics que més s’està estenent és el negativisme. Ho veus en tots els debats i articles de premsa cada dia. I davant això, torne a recordar: vostès saben com vivia la gent fa cent anys?
Un altre tòpic: “cada vegada es llegeix menys”. I jo pregunte: en comparació de quan, de fa tres anys o de fa huitanta? Ara hi ha infinitament més editorials que mai, més autors, més llibres publicats i venuts. En català, se n’editen una animalada, dotze o tretze mil a l’any i a Espanya setanta mil. I el tòpic és “que cada vegada es llegeix menys”.
Després de més de cinquanta anys observant la realitat i escrivint i desmentint tòpics i prejudicis, voldria conèixer la seua opinió sobre el concepte nació, nacionalisme...
He escrit set o huit llibres i centenars d’articles sobre eixos temes, i la gent continua dient el mateix. Pensar és pesat. La majoria de les persones tenen una teoria, l’apliquen a la realitat i tracten d’encaixar la realitat en la seua teoria i si no, que es fota la realitat.
I això com li senta a vostè
Fatal. Però jo soc, com deia Franco, “inasequible al desaliento”. Em cabrege molt, però conserve molts bons amics. Si haguera hagut de deixar-me anar per tantes frustracions, fa quaranta anys que no faria res. Estaria jugant al xamelo, viatjant o escoltant música i llegint literatura.
Fuster sabia que en alguna qüestió de fons s’havia equivocat
Però vostè ha mantingut un discurs coherent i té seguidors.
Te reconec que he tractat de mantenir un discurs coherent. I això no vol dir que no haja canviat d’idea. Quan tenia 25 anys, tots érem molt més de tot, més socialistes, més marxistes que ningú... Però, després, comences a pensar i et preguntes: això funciona?
El tema de la catalanitat dels valencians de manera radical, jo m’ho creia. Però, comences a intentar estendre-ho captant persones d’una en una, o en papers i discursos, i veus que provoca un efecte reactiu que multiplica els adversaris a allò que tu pretens. La realitat valenciana és la que és. Jo era molt amic de Fuster (ara, este país està ple de gent que era amiguíssima de Fuster). I puc assegurar-te que si alçara el cap i veiera el que alguns estan fent amb els seus escrits, els correria a hòsties a tots. Tu no pots dir “tal com deia Fuster...”: no és la Sagrada Escriptura. A mi em consta que Fuster, passats els anys, sabia que en alguna qüestió de fons s’havia equivocat, que potser algunes teories no encaixaven amb la realitat. Ell va assumir una idea, un concepte. Deia: “jo soc un català de Sueca”. D'acord, i què fem amb els altres 24.999 veïns? Tota la ideologia de Fuster en eixe sentit és una frase: ”ser valencians és la nostra manera de ser catalans”. N’estàs segur de què vol dir “ser”?, has fet una enquesta, un estudi o apliques el teu propi concepte o creença al conjunt de la societat?
En sentit nacional, ser és un fet de consciència: què és això que tu penses que eres. Què és el que la immensa majoria de la gent d’este país pensa que és. Pregunta a la gent del País Valencià si està a favor de fer un referèndum i formar part d’una entitat políticonacional que es dirà Països Catalans. Què te contestarà el 99% de la població...? I, continuar predicant això, quin efecte té? Parle en el sentit de “nació política”; història, llengua i cultura, evidentment, són un altre tema.
Ací, al País Valencià, tots són molt sabuts
Per què hi continua havent intel·lectuals valencians que mantenen eixe discurs?
Per la fe, la doctrina. Quan vaig escriure Sobre la nació dels valencians, molts van interpretar malament la frase: “Al País Valencià, el més rigorós catalanisme polític pertany al camp de la utopia”, més o menys. Ho tragueren del context, i fins i tot em tractaren de blavero. El “més rigorós catalanisme polític” té alguna viabilitat en este territori, en este lloc? Ni una. Per tant, correspon a la utopia.
Vostè es considera que està aïllat?
Dels radicals, en eixe sentit, que no han volgut canviar la doctrina a pesar que la realitat no correspon, en queden pocs. Ells sí que estan aïllats. Com més he insistit en la meua caracterització valenciana, des del punt de vista polític, curiosament més cas m’han fet a Catalunya. Ací, al País Valencià, tots són molt sabuts. No cal que els expliques res.
Els valencians a la seua llengua li han dit 'valencià' tota la vida
Els valencians tenim alguna cosa a decidir?
Abans de decidir alguna cosa, hauríem de pensar i difondre un conjunt d’idees bàsiques. Jo tracte d’impulsar un cert sentit de consciència de tipus nacional, d’identitat pròpia, de saber que té valor allò que eres. L’actual espai polític valencià depèn històricament de la creació primera d’un espai previ. No existia un espai etnocultural nacional valencià abans que Jaume I creara el Regne de València. I això es va formant molt a poc a poc.
Quan al segle XIV comença a fixar-se el nom de la llengua, ací des del primer dia es digué generalment valencià, perquè el regne propi, l’espai polític valencià, ja existia. No perquè negaren que fora català, però els valencians a la seua llengua li han dit valencià tota la vida. I quan ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reivindica que utilitzem el nom de valencià, com a denominació equivalent a català, és perquè és el real i històric. I funciona.
Cal algun tipus de reconciliació entre valencians?
Entre els cinc milions? Això és impossible, perquè mai s’han plantejat eixe tipus de problema. Podria plantejar-se el problema un sector tipus blavero, encara que cada vegada són més residuals i histèrics. També el sector més “catalanista”, que inclouria del catalanisme més radical fins als valencianistes més moderats; no només del Bloc sinó també alguns del PSOE. Hauríem de crear una nova especialitat que fora la psiquiatria política, per tractar tots eixos símptomes...
El que no fan les nostres autoritats és insistir en el concepte de llengua pròpia
El fet que el 50% de la població no parle el valencià, encara que l’entenga, dificulta poder crear eixa consciència de tipus nacional?
El “Tio Canya” no pot continuar tenint el sentit que tenia fa setanta o cent anys. Ara el que parla valencià no és analfabet com ell ho era. Però tal com s’està intensificant la consideració del nivell i coneixement de la llengua, també està creixent l’ús del castellà com a llengua habitual. Al mateix temps que ara hi ha molts xiquets i joves que tenen un alt coneixement de la llengua i de la literatura, que fa cinquanta anys era impensable, ara resulta que com a llengua familiar comença a retrocedir ràpidament.
Si un no vol parlar valencià, que no el parle. Però jo sí que puc insistir que tinc dret a parlar la meua llengua en el meu país. A la gent se li ha de ficar en el cap que té una llengua pròpia. I pròpia no n'hi ha més que una. L’altra és sobrevinguda, respectable, l’hem incorporat, forma part d’esta societat i, encara que volguérem (que no volem), no la podríem eliminar en tota la vida. Per tant, han de coexistir. Però el que no fan les nostres autoritats és insistir en el concepte de llengua pròpia, simplement proclamar: “La llengua nacional dels valencians és el valencià”. Una llengua en les condicions que està la nostra, només se salvarà si la gent que la parla ho vol. I per a voler, has de pensar primer.
Una última pregunta, si es fera una gran enquesta científica i donés com a resultat que els valencians som espanyols que parlem valencià, li causaria molta frustració?
No. Només reflectiria en gran part la realitat. És la realitat. Tampoc és casualitat que la major part de la població valencianoparlant haja votat durant vint anys el PP. Si vols predicar alguna cosa, has de partir de la realitat. No d’acceptar-la, però sí partir amb quatre idees clares. Si el cercle de lleialtat al castellà s’eixampla molt més profundament que l’altre cercle, a la llarga, en dues generacions, s’ha acabat el cafetí. És un miracle que hàgim aguantat fins ara, perquè no hem tingut la tradició ideològica i les conviccions nacionals de Catalunya o del País Basc. És a dir, sense una lleialtat conscient, sòlida i extensa, ho tindrem molt complicat. I a aquesta lleialtat hem dedicat alguns la vida.