23 de juliol del 2009. Quan mig país estava a les portes de marxar de vacances i quan cremava Horta de Sant Joan descontroladament. Quan al Govern de la Generalitat hi havia un tripartit amb José Montilla de president i José Luis Rodríguez Zapatero governava l'estat espanyol. Quan encara no s'havia retallat l'Estatut, punt de partida del procés independentista, i quan els casos de corrupció no esquitxaven Catalunya i el 3% s'havia tapat. Quan l'oasi català encara semblava real, esclata el cas Palau.
Jordi Basté, El Món a RAC1. 23 de juliol del 2009
El 23 de juliol a les 10 hores, els Mossos d'Esquadra entren al Palau de la Música. El cop al Palau va ser-ho en tots els sentits. Cop a la institució pel saqueig a les seves arques. Cop als fonaments de la burgesia catalana. Cop a la societat i la cultura catalanes. El cop a l'oasi català va ser irreversible. I l'impacte mediàtic, brutal.
La sentència, 8 anys més tard, condemnava i confirmava el frau: Fèlix Millet i Jordi Montull condemnats a 9 anys i 8 mesos de presó, i 7 anys i 6 mesos de presó, respectivament. A més, multa per a Millet de 4.120.540 euros per blanqueig de capitals i delicte contra la Hisenda pública. I Montull, 2.998.284 euros. A més de la multa, Millet i Montull han de retornar els diners que es van quedar al Consorci del Palau de la Música, l'associació Orfeó Català i a la fundació Orfeó Català-Palau de la Música, en total 23 milions d'euros. També han de pagar a Hisenda 677.904 euros. I CDC va ser condemnada a pagar els guanys que va obtenir de tota l'espoliació, que estan valorats en 6.676.105 euros. El seu extresorer Daniel Osàcar ha estat condemnat a 4 anys i 5 mesos de presó i a una multa de 3.796.555 euros.
En el record queda la imatge de Fèlix Millet sortint del Palau de la Música en ple escorcoll escortat pels Mossos i amb un paraigua blau marí. Paraigua a ple estiu per tapar-se dels flaixos i les càmeres. Després, van començar les filtracions que donaven tots els detalls d'un cas que comença a la taula de la fiscalia gràcies a dos anònims que alertaven de l'espoli. Quatre dies després, Millet dimiteix, i el Palau trontolla. El Palau de la Música i el país sencer, perquè el cas destapa una trama de corrupció que esquitxa l'antic govern de Jordi Pujol. Encara no se sabia. Però els implicats van veure a venir el desastre. Si Fèlix Millet cantava, tot se n'anava en orris.
I Fèlix Millet va cantar. Després de l'estiu més calent de la seva vida, es va presentar al despatx de l'advocat Pau Molins. Allà Molins i Jordi Pina van sentir per primer cop la confessió del president del Palau de la Música i van decidir donar-li forma d'escrit inculpatori i carta, que el 17 de setembre va publicar La Vanguardia.
Millet confessa un frau de 3,3 milions d'euros. Però la investigació enfila la xifra fins als 35.
Queia l'oasi català. I amb ell una part de la burgesia catalana, dels pilars de Catalunya i de Convergència, que començava el declivi polític que ni ha salvat el procés independentista.
'La traviata'
L'any 2017, amb el judici, tot ressorgeix. El mateix any que uns convergents reconvertits en PDeCAT impulsen, dins Junts pel Sí amb ERC, el referèndum de l'1 d'octubre, Fèlix Millet i Jordi Montull tornen. I ho fan amb l'amenaça de cantar La traviata sencera.
I justament, 24 hores abans de l'estrena de La traviata al Palau de la Música l'any 2017...
... Fèlix Millet declara com a acusat al judici.
Fèlix Millet confirma que l'empresa Ferrovial feia donacions a Convergència a canvi d’obra pública. "No ho vaig dir a la meva confessió, però era veritat. Ferrovial em donava els diners i jo els passava a CDC. Jo el detall de les obres el desconec. Les obres que feien era un tema entre CDC i Ferrovial", va confessar el mateix Millet en el judici.
L'expresident del Palau va entrar en el detall de la trama sense problemes engegant el ventilador en un judici que es televisava en directe: "La quantitat a pagar la pactaven Ferrovial i Convergència. Les comissions eren d'un 4%: el 2,5% per a CDC, l’1% per a mi i el 0,5% per a Montull". I va anar més enllà: "Intentar donar cobertura legal als diners extra que cobràvem cada any també va ser un error".
Millet va engegar el ventilador direcció als seus còmplices, també: "Els temes fiscals els portaven Jordi i Gemma Montull sota el control de Mariona Carulla". "La reunió de l'11 abril del 2005, en la qual hi havia els senyors [Jaume] Camps, [Germà] Gordó, [Jordi] Montull i jo, no estava relacionada amb aquest tema".
Apunta directament al tresorer de CDC: "El ‘Daniel’ que figura en les anotacions és l’extresorer de CDC Daniel Osàcar".
I admet tot el profit personal que va treure del Palau tant ell com Jordi Montull: "Ens vam beneficiar dels fons del Palau per a qüestions personals. No recordo si jo rebia 800.000 euros a l'any en bonus i el senyor Montull, 200.000. Existia la figura del col·laborador del Palau, que cobrava en efectiu perquè eren jubilats i no podíem posar-los en nòmina. Alguns dels viatges que vaig fer amb la meva família també els va sufragar el Palau, però n’hi ha un que se cita en l'acusació [a Mèxic] que sí que va ser per feina. Tots aquests viatges els organitzava Jordi Montull i no sé com es finançaven".
Els empresaris que van comparèixer en el judici també van confirmar que havien arribat a falsificar factures per a Convergència.
La dimensió desconeguda
El cas Palau, o el cas Millet, va agafar una dimensió desconeguda des de la primera setmana. A les xifres del frau i al fet que fos el mateix Fèlix Millet que amb la seva mà dreta, Jordi Montull, estiguessin mercadejant amb la institució, juntament amb alts càrrecs de CDC, el despropòsit d'actuar amb total immunitat cada cop es va fer més gran.
Millet va casar les filles al Palau, i no només no va pagar res, sinó que va cobrar al consogre part de la despesa. Millet es va fer una rèplica de l'auditori a la casa de l'Ametlla del Vallès. Tot pagat per les arques del Palau, és clar. Millet va fer desaparèixer diners i documentació mentre els Mossos escorcollaven l'edifici i mentre les càmeres el gravaven. Millet va fer comprar a un conserge del Palau lingots d'or. I així fins a un munt d'històries i un desfalc de 35 milions d'euros, dels quals molts no s'han pogut arribar a localitzar, ni es localitzaran mai.
Millet tot ho justificava pensant en el bé del Palau: "Sí, les bodes de les meves filles es van pagar amb fons del Palau. Ho vaig fer malament i em vaig equivocar, però hi havia un motiu. Necessitàvem publicitat per al Palau de la Música i que la gent sabés que allà també es podien celebrar bodes. Després de les meves filles se'n van celebrar 5 més". I ho justifica encara en aquesta entrevista en exclusiva per a ElNacional.cat.
Però al marge de les excentricitats del personatge i la història rocambolesca, el cas Palau destapa una trama de comissions a canvi d'obra pública que esquitxa de ple el Govern de la Generalitat de Jordi Pujol. I aquest és el punt d'inflexió que marca l'abans i el després i que anys més tard tanca el cercle amb la carta, també a La Vanguardia de Jordi Pujol, confessant el frau de la deixa.
El jutge cargol i el fiscal incombustible
El culebrot interminable s'allarga gràcies a un jutge que semblava no tenir pressa. El que per una banda feia allargar l'agonia, per una altra feia guanyar temps als principals acusats de l'espoli, Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull i Daniel Osàcar, extresorer de CDC. Però com també passa a les pel·lícules, la pitjor part se l'anaven emportant els morts. Els extresorers de CDC són inculpats pels testimonis.
Juli Solaz, el titular del jutjat d'instrucció 30 de Barcelona, mai va veure necessari tancar Millet i Montull a la presó. El que encara va fer més gran la indignació de la societat davant un frau confés que esquitxava la Generalitat. El jutge triga 3 anys a escorcollar la casa de Fèlix Millet a l'Ametlla del Vallès i la de Jordi Montull a Teià. Temps suficient per fer desaparèixer proves i diners.
Després de la confessió de Fèlix Millet, la tardor del 2009, la fiscalia demana presó preventiva per evitar que fugi i que destrueixi proves, però el jutge cargol fa com si res i els deixa en llibertat. Per primer cop la fiscalia convoca els mitjans de comunicació. La tardor del 2009, la fiscal en cap Teresa Compte es presenta davant la premsa amb tot el seu equip, entre ells, Emilio Sánchez Ulled, el fiscal anticorrupció que lidera la investigació del cas a partir dels anònims que li arriben. Sánchez Ulled va traient les capes de la ceba fins a arribar al nucli i acaba presentant tota la trama.
Fèlix Millet i Jordi Montull van trepitjar la presó en dues ocasions.
El primer cop, pel cas de l'hotel del Palau, una trama en paral·lel que es va obrir i per la qual la jutgessa Míriam de Rosa Palacio va enviar a can Brians Millet i Montull durant 15 dies. La sortida de la presó va ser un dels moments més mediàtics del cas.
I l'altre moment és quan es coneix la sentència. La fiscalia demana l'ingrés immediat a la presó i la magistrada Montserrat Comas dicta l'entrada a la presó. Millet surt en ambulància de l'Audiència de Barcelona i aquella mateixa nit entra a can Brians. Però l'ingrés dura només 18 dies. Millet paga una fiança de 400.000 euros i juntament amb Jordi Montull, Daniel Osàcar i CDC recorren al Tribunal Suprem la sentència que els absolgui dels seus pecats.
I els fets confirmen en bona part la impunitat dels culpables, que exhibien i que acabarà sent real. Perquè entre els anys que han passat i la seva edat, potser mai acaben entrant a la presó per complir la condemna.
Del cas Palau se n'han fet llibres, musicals i gags brillants al Polònia. Ara només falta la pel·lícula...