Són les 7.30 hores del matí d'un dijous 11 de març del 2004. Milers de madrilenys es dirigeixen a l'estació d'Atocha de Madrid com ho fan gairebé els 365 dies de l'any per, en la seva gran majoria, anar a treballar o estudiar. És hora punta, quan més gent coincideix als vagons i estacions de tren de la capital espanyola. El que no saben aquells passatgers és que són a sis minuts de ser víctimes del segon atemptat més mortífer de la història d'Europa, que provocaria 192 víctimes mortals i 2.057 ferits (193 amb la mort d'un dels policies, durant la detenció dels setmanes més tard). Se situaria només per sota de l'atemptat de Lockerbie, dut a terme per dos ciutadans de la Líbia de Moammar al-Gaddafi i que van matar 270 passatgers d'un avió que sortia de Londres amb direcció Nova York l'any 1988.
L'atemptat de l'11 de març del 2004 es va dur a terme entre les 7.36 i 7.39 hores del matí, mitjançant dotze motxilles bomba amb dinamita plàstica que provocarien fins a deu explosions a quatre trens. Set de les bombes van explotar a Atocha, tres de les quals en un tren que venia de Guadalajara i quatre en un que venia d'Alcalá de Henares. Una altra bomba va explotar a l'estació de Santa Eugenia, en un tren que venia d'Alcalá de Henares; finalment, dues d'elles ho van fer a l'estació d'El Pozo del Tío Raimundo, en un altre tren que venia d'Alcalá. Més tard, la policia va aconseguir detonar de forma controlada dos artefactes més, mentre que un tercer el van aconseguir desactivar. L'objectiu dels terroristes era fer esclatar les bombes dins de l'estació d'Atocha plena, a aquelles hores, de treballadors i estudiants. Aquesta última motxilla no detonada va permetre iniciar la investigació que conduiria a la identificació dels autors.
L'atemptat de l'11-M, resposta d'Al-Qaeda a la cimera de les Açores
Els atemptats es van dur a terme en un context d'escalada mundial de guerra entre Occident i el món islamista radical. La gran inflexió van ser els atemptats a les Torres Bessones l'onze de setembre del 2001, executats pel grup fonamentalista islàmic Al-Qaeda com a resposta a les intervencions dels Estats Units al món islàmic. A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, ordenats per Ossama bin Laden, Occident es va mobilitzar contra l'islamisme radical. Els Estats Units, liderats pel republicà George W. Bush; el Regne Unit, governat pel laborista Tony Blair, i Espanya, amb el popular José María Aznar al capdavant; van dur a terme la cimera de les Açores, juntament amb l'aleshores primer ministre de Portugal José Manuel Durao Barroso, un 16 de març del 2003, justament un any abans de l'11-M.
La cimera va acabar desembocant en la invasió de l'Iraq per part d'aquests quatre estats amb l'argument que el règim de Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva, fet que, posteriorment, es va acabar demostrant com la gran mentida d'aquesta cimera. A la cimera de les Açores, es va vincular el sàtrapa iraquià amb el denominat eix del mal. La famosa fotografia del trio de les Açores (Aznar, Blair i Bush) va escenificar l'aliança transatlàntica contra el terrorisme global. Aquest posicionament va situar l'estat espanyol al mig de la geopolítica mundial, amb un important protagonisme d'Aznar i l'impuls de l'enfortiment de les relacions amb els Estats Units.
La guerra a l'Iraq, però, va acabar sent estèril, amb milers de soldats morts i un conflicte que es va estancar fins que el 2009 el president dels Estats Units Barack Obama va ordenar la retirada de tropes nord-americanes. L'atemptat a Atocha, per tant, va ser una clara i contundent resposta a la invasió d'Occident a l'Iraq, tal com afirmava el comunicat de l'organització Al-Qaeda: "El cop forma part d'una antiga revenja que estava pendent amb l'Espanya croada, l'aliada d'Amèrica en la guerra contra l'islam", subratllaven els terroristes.
L'autoria de l'atemptat: d'ETA a Al-Qaeda
Al-Qaeda va reivindicar l'atemptat d'Atocha, malgrat que inicialment no es va atribuir l'autoria a l'organització gihadista. El Ministeri de l'Interior espanyol, liderat pel popular Ángel Acebes, va atribuir la massacre a ETA durant tot el dia de l'11-M. Batasuna, l'aleshores considerat braç polític d'ETA, en va negar l'autoria insistentment. Un dels elements destacables és que, habitualment, ETA avisava de l'atemptat abans que s'executés. A més, es tractava d'una operació molt complexa per a una organització, que, aleshores, ja estava molt debilitada en el context global de preocupació per la seguretat obert pels atemptats de l'11-S del 2001. També es van trobar versos de l'Alcorà, juntament amb detonadors, en una furgoneta a Alcalá de Henares. Una pista clau que, a les 8 del vespre, va obligar el ministre de l'Interior a posar sobre la taula la segona hipòtesi, secundària, d'un atemptat islamista. Només una hora més tard, Al-Qaeda va reivindicar l'atemptat a través d'un diari àrab.
Tot i aquestes evidències, els populars van insistir a atribuir l'autoria de l'atemptat a ETA en un context en el qual només quedaven tres dies per les eleccions generals, amb unes enquestes que donaven uns resultats prou ajustats entre el PP d'Aznar, amb el seu segon, Mariano Rajoy, com a candidat, i el PSOE de José Luís Rodrígiez Zapatero, que acabaria guanyant els comicis, finalment no suspesos. Per al govern popular, tot el que no anava en la línia de culpar ETA era titllat de "miserable" i "d'intoxicacions malintencionades". De fet, el mateix Aznar va trucar els grans diaris de tot l'Estat per insistir en el seu relat de culpar a ETA. En una edició especial matinal, diaris com El País van apuntar directament en portada a l'organització terrorista basca, malgrat que, ja cap a la nit, aquests mitjans van recular i van obrir la porta a les dues tesis. I és que amb les eleccions espanyoles a tocar, l'autoria d'un grup radical islamista perjudicava el Partit Popular en haver involucrat l'Estat espanyol en les guerres de l'Iraq i l'Afganistan. Almenys, és el que reflexionava internament el Partit Popular, tal com va confessar posteriorment en un llibre l'exministre d'Exteriors del PP, José Manuel García-Margallo.
Inicialment, els grups de l'oposició també van apuntar-se a la tesi que apuntava a ETA, però, a mesura que van aparèixer indicis que indicaven la culpabilitat d'Al-Qaeda, van anar reculant. Des de l'aleshores líder del PSOE, José Luis Zapatero, al cap de files de CIU a Madrid, Josep Antoni Durant i Lleida. Tanmateix, l'únic que va acabar defensant i insistint a assenyalar ETA seria el govern del PP de José María Aznar. Van anar apareixent proves, com les amenaces directes de Bin Laden a l'estat espanyol publicades per El Mundo. També l'avís del director del CNI en una reunió dels caps d'intel·ligència militar de l'OTAN. Indicis als quals investigacions posteriors han demostrat que no es va fer prou atenció per part dels serveis d'intel·ligència espanyols.
La insistència dels populars va continuar, tot i el xoc amb la realitat. Mariano Rajoy, aleshores candidat dels populars a les eleccions que se celebraven al cap de tres dies, va insistir que tenia la "convicció moral que havia estat ETA". El mateix ministre de l'Interior, Ángel Acebes, es va reunir amb el cap d'informació de la Guàrdia Civil, que el va informa que es disposava a detenir uns quants marroquins i que les proves ja no apuntaven a ETA. Tot i això, minuts més tard, en roda de premsa, va reiterar l'acusació de culpabilitat etarra i amb Zapatero indignant-se públicament. També es va poder localitzar un vídeo, gràcies a una trucada dels gihadistes a Telemadrid, en el qual Al-Qaeda reivindicava l'atemptat. L'oposició va començar a acusar el govern espanyol de manipulació i d'ocultar informació. El portaveu del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va elevar el to i va assegurar que els espanyols es mereixien un govern que no els mentís.
Mobilitzacions de rebuig i contra la mentida d'Estat: "¿Quién ha sido?"
Els atemptats van provocar mostres de rebuig arreu d'Europa. A Espanya, el mateix 11 de març, es van convocar manifestacions espontànies en solidaritat amb les víctimes. L'endemà de l'atemptat, més d'onze milions de persones es van manifestar per tot l'estat espanyol. A Barcelona, es van mobilitzar més d'un milió i mig de persones amb el lema: 'Catalunya, amb les víctimes de Madrid. Contra el terrorisme. Per la democràcia i la Constitució'. Moltes pancartes condemnaven el terrorisme, així com la guerra de l'Iraq. A Madrid, hi va haver una manifestació de més de 2,3 milions de persones amb la presència de representants polítics d'arreu d'Europa. Aznar va rebre crítiques durant tota la jornada amb crits de "¿Quién ha sido?".
De fet, l'endemà, milers de persones es van manifestar carregant contra el govern espanyol i exigint saber la veritat sobre l'autoria dels atemptats en un clima de tensió creixent a les portes de les eleccions. Unes 5.000 persones es van concentrar davant la seu madrilenya del PP a Madrid, mentre que a Barcelona van fer el mateix en diverses manifestacions. També hi va haver cassolades rebutjant l'actitud dels populars.
Moltes d'aquestes manifestacions es van organitzar de manera espontània. Van ser les primeres mobilitzacions que es van dur a terme gràcies al mòbil, fent evident la gran capacitat de mobilització que tenia l'aleshores encara nova tecnologia. La ciutadania es va autoconvocar a través de l'SMS, amb els clàssics mòbils de la marca Nokia que tenien una petita pantalla superior i un teclat a sota. Un exemple dels missatges que es passava la ciutadania era aquest:“¿Aznar de rositas? ¿Lo llaman jornada de reflexión y Urdaci trabajando? Hoy 13M, a las 18h. Sede PP, c/Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. ¡Pásalo!". Aquesta metodologia va suposar un abans i un després en la convocatòria de manifestacions i en la manera de comunicar-se. Els primers missatges els van llançar grups d'activistes d'esquerres, que ja eren actius des de les protestes multitudinàries, especialment a Barcelona, contra la participació espanyola en la invasió aliada de l'Iraq.
Les eleccions, celebrades un 14 de març, van tenir una participació del 77,2%. El PP les va perdre entre crítiques a Aznar mentre votava. El PSOE va obtenir fins a 164 diputats, contra els 148 dels populars, que perdien la majoria absoluta dels darrers quatre anys. Els dos grans partits van assolir el 82% dels vots, en un context de màxima polarització només tres dies després dels brutals atemptats de l'onze de març, enmig de la commoció i el dolor per les víctimes i les seves famílies.
La teoria de la conspiració i el paper d'Aznar
La posició del Partit Popular i de José María Aznar de continuar culpant l'organització terrorista ETA, o d'implicar-la en els fets d'una o altra manera, va tenir continuïtat amb un ventall de teories conspiranoiques. Sobretot, es van forjar i alimentar en mitjans i per part de periodistes vinculats a la dreta popular, com ara el diari El Mundo, Libertad Digital, Intereconomia, esRadio o la COPE. Periodistes destacats com Pedro J. Ramírez, Fernando Múgica o Federico Jiménez Losantos van ser els altaveus de l'ofensiva per mantenir el dubte sobre l'autoria de la massacre gihadista. L'origen d'aquesta teoria rau en un article d'El Mundo publicat 39 dies després de l'atemptat. S'hi qüestionava la veracitat com a prova de la motxilla bomba que no va arribar a esclatar trobada a la comissaria del Puente de Vallecas. La càrrega va ser desactivada pels TEDAX de la policia espanyola, mentre que el telèfon trobat que servia per activar la bomba, es va emprar per localitzar els terroristes. En aquell article, s'apuntava la possibilitat que la instrucció del sumari hagués sigut sabotejada per la policia amb mentides al jutge instructor, Juan del Olmo. De fet, fins i tot es va suïcidar la dona del comissari del Puente de Vallecas per les pressions provocades arran de les notícies dels mitjans afins als populars.
Segons els conspiranoics, l'objectiu dels terroristes no seria cap altre que forçar un canvi en el govern espanyol a favor del PSOE. Per això, encara vinculen ETA amb l'atemptat, i és que consideren que cap dels terroristes morts disposava dels coneixements tècnics necessaris per dur a terme l'atemptat. A més, els propietaris de la botiga de mòbils asseguren que els compradors tenien accent espanyol i que, entre ells, parlaven una altra llengua. El diputat dels populars, Jaime Ignacio del Burgo, va posar sobre la taula la possibilitat que fos l'euskera. A més, també vinculen la possibilitat que alguns dels autors de l'atemptat hagin viscut al País Basc.
Amb tot plegat, també hi vinculen el PSOE, ja que va resultar el gran beneficiat a les eleccions generals, si bé, algunes enquestes ja apuntaven el tomb electoral de Zapatero molt temps abans dels atemptats. Fernando Huarte, militant del PSOE asturià i membre encobert dels serveis d'intel·ligència espanyols, es va entrevistar amb un dels terroristes abans i després de l'11-M, mentre que un dels detinguts es va afiliar al PSOE després dels atemptats, la qual cosa també va servir per alimentar la teoria de la conspiració.
Aznar va perseverar en escampar els dubtes sobre l'atemptats en assegurar en seu parlamentària que els autors intel·lectuals dels atemptats "no són ni a deserts remots, ni a muntanyes llunyanes". De fet, sempre ha insinuat que ETA podria estar involucrat en els atemptats i mai ha admès errors en la gestió de la matança d'ara fa 20 anys. "Vam actuar correctament i de bona fe, amb una feina extraordinària. Van ser els pitjors dies que es poden recordar de l'esquerra a Espanya. Va ser lamentable", va deixar anar l'expresident i encara líder carismàtic de la dreta espanyola fa tres anys en una entrevista a El Español.
La sentència
El judici dels atemptats de l'11-M es va dur a terme entre el 15 de febrer del 2007 i el 2 de juliol del 2007 amb un total de 57 sessions, que es van celebrar a l'Audiència Nacional. Hi van quedar provats els fets duts a terme pel grup gihadista. Durant el procés judicial, hi va haver tres jutges: el president de la Secció Segona de la Sala Penal; Alfonso Guevara, president de la Secció Tercera de la Sala Penal, i Javier Gómez Bermúdez, president i ponent del tribunal. Aquest últim va llegir la sentència el 31 d'octubre del 2017 i, dels 29 acusats, el tribunal en va absoldre vuit.
Tot i que set dels membres es van suïcidar a Leganés el 3 d'abril del 2004, fet que va provocar la mort d'un policia, la sentència va condemnar un total de 19 persones. Els més destacats, Jamal Zougam i Otham el Ngaoui a 49.922 i 42.924 anys de presó, respectivament. També va ser condemnat José Emilio Suárez Trashorras a 34.715 anys i sis mesos per facilitar els explosius provinents de la mina on treballava. La sentència també imputa l'autoria als membres que es van immolar al pis de Leganés.