Què té a veure Guadiana del Caudillo, un municipi de Badajoz de 2.500 habitants, amb la recent cimera celebrada al palau de Pedralbes de Barcelona entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra? En aparença, poca cosa; sota la superfície, un munt de coses. Hi ha un fil, negre, que connecta el que ha passat els últims anys a Guadiana del Caudillo amb el document de 21 punts que Torra ha entregat a Sánchez per engegar una negociació, un diàleg amb contingut sobre el conflicte pel futur de Catalunya, que el president espanyol ha rebutjat de totes totes.

Guadiana del Caudillo és un dels pobles de colonització agrària fundats pel franquisme a Extremadura els anys cinquanta del segle XX. D’aquí el cognom inconstitucional que encara exhibeix. El denominat Plan Badajoz va ser un fracàs complet de planificació feixista que va empènyer a l’emigració, a Catalunya per exemple, centenars de milers de persones. Des de la seva creació, el 1951, el poble va pertànyer al municipi de Badajoz, la capital provincial, però el 2009 se'n va aprovar la segregació. No obstant això, la Junta d’Extremadura, en mans del PSOE, hi va posar com a condició que se suprimís del topònim la menció al Caudillo, el dictador Francisco Franco, d’acord amb la Llei de Memòria Històrica. Què va passar? Doncs que els guadianers es van autodeterminar en referèndum... a favor de la continuïtat del nom franquista del poble. El 17 de febrer del 2012, després de l’accés a la presidència autonòmica del PP, es va declarar finalment la independència municipal. I l’11 de març, els veïns van decidir pel 60,6% dels vots, 495 en total, la continuïtat del nom original. La participació al referèndum va ser francament minoritària, de només el 32,3%, la qual cosa en absolut va invalidar el resultat. "Guadiana seguirá siendo del 'Caudillo'", va titular amb sorna l'edició digital de l'ABC. 

Una mera anècdota? Un residu d’agrofranquisme a l’Espanya profunda en ple segle XXI? Més aviat, un insospitat preludi del tsunami ultra que s’ha desfermat els últims mesos i que ha culminat amb la irrupció del partit neofranquista Vox al Parlament andalús. El 7 de setembre del 2018, l’alcalde de Guadiana del Caudillo, Antonio Pozo, del PP, i el diputat autonòmic Juan Antonio Morales, exsecretari dels populars a Badajoz, anunciaven el seu pas a Vox, per discrepàncies ideològiques amb el seu expartit. Santiago Abascal, el líder “nacional”, va beneir l’operació en una roda de premsa conjunta a Mèrida. Pozo es va convertir en el quart alcalde de Vox a tot l’Estat. Els altres tres són els de Cardeñuela Riopico (Burgos), Barruelo del Valle (Valladolid) i Navares de las Cuevas (Segòvia), on van ser elegits amb majoria absoluta a les municipals del 2015.

Del solitari Blas Piñar als 12 de Vox

L’últim cop que la ultradreta franquista amb programa explícit havia aconseguit un lloc en una cambra legislativa espanyola va ser a les eleccions generals del 1979. El notari franquista i ultracatòlic Blas Piñar, fundador de Fuerza Nueva, va aconseguir un solitari escó per Madrid dins de la coalició Unión Nacional, que va sumar 378.964 vots a tot l’Estat. Piñar era al Congrés dels Diputats el dia del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, quan hi va entrar el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero pistola en mà. En una entrevista al diari Alerta Digital el 2013, Piñar —que moriria l’any següent— explicava així la seva experiència: “Vaig pensar que es tractava d’un grup d’etarres. Em vaig tranquil·litzar, i vaig perdre tota la por, quan vaig adonar-me que es tractava de guàrdies civils. Fos quin fos el seu objectiu, no ens podia passar res greu”. El mateix Tejero va aconsellar a Piñar que se n'anés a casa, però el diputat ultra, antic procurador a les Corts franquistes, es va estimar més assistir en directe al segrest a mà armada dels seus companys d'hemicicle.

A les generals del 1982, que va guanyar el PSOE de Felipe González, Fuerza Nueva va quedar fora de les Corts espanyoles: només va obtenir 108.746 vots. L’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga es convertia en el partit refugi de gairebé tot el vot franquista, des del més contemporitzador al més contrari al nou règim constitucional.

Durant dècades, semblava que ningú no sabia ben bé on era l’extrema dreta a Espanya —encara que molts s’ho imaginaven—, per contrast amb l’emergència del fenomen arreu d’Europa. La rèmora del franquisme pesava massa, argumentaven els politòlegs i experts: el passat era una mala marca electoral. Alguna cosa es movia, però no en l’espai de la marginalitat de grupuscles ultres, certament existents i actius, sinó a l’ombra d’un partit de majories, el PP, l'hereu d'AP, corcat per la corrupció i en mans del lideratge “maricomplejines” de Mariano Rajoy, davant el “desafiament” independentista català, com el qualificava dia sí i dia també el radiopredicador ultra Federico Jiménez Losantos. 

Abascal, San Gil i Vidal-Quadras a Sant Sebastià, el 2013, en la presentació de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (Denaes) / Juan Herrero / EFE

L'avís a navegants de Vidal-Quadras

A les europees del maig del 2014, l’exlíder del PP de Catalunya i exvicepresident del Parlament Europeu Aleix Vidal-Quadras va encapçalar la flamant candidatura de Vox —res a veure amb la popular marca de diccionaris ni amb la cadena de televisió alemanya— per a l’Eurocambra, i va obtenir 246.833 vots i un exigu 1,87%. Va quedar fora del Parlament d'Estrasburg però va ser tot un avís per a navegants. En aquelles mateixes eleccions va emergir el Podem de Pablo Iglesias, que va obtenir cinc eurodiputats.

Malgrat el primer fracàs a Europa, Vox no va deixar de cuidar aquest escenari. El febrer del 2017, el partit participava en una cimera de l’anomenada “dreta euroescèptica europea” a Coblença, Alemanya, encapçalada per Marine Le Pen, la líder del post-Front Nacional francès. Si bé el declinant PP de Rajoy encara semblava que resistia l’embranzida, es començava a aclarir la vella incògnita d’on era la ultradreta espanyola. O, més ben dit, d’on estava fugint. I es va aclarir del tot el 2 de desembre passat, quan Vox va irrompre al Parlament andalús amb 395.000 vots, el 10,97% i 12 diputats, amb un programa ultraconservador, masclista i, és clar, xenòfob: sobretot, va obtenir el seu resultat millor en municipis amb forta immigració africana com El Ejido, a Almeria, on el 2000 ja va triomfar la campanya dura de l’Aznar de la majoria absoluta.

Per descomptat que el de Vox a les eleccions andaluses també era un programa etnonacionalista espanyol i antiindependentista català ferotge. Però no només. Que el partit de Santiago Abascal, exdirigent del PP basc, fill d’un amenaçat per ETA, apadrinat durant molts anys per Esperanza Aguirre i la plana major de l’aznarisme, exerceixi l’acusació popular en el sumari pel referèndum de l’1 d’Octubre contra els líders independentistes catalans va acabar de reforçar electoralment la renovada oferta neofranquista de la dreta espanyola.

Amb Vox, la ultradreta ha aconseguit fins ara el seu màxim electoral. El trumpisme hispànic ja té també marca pròpia. Si el “Sí se puede” havia quallat en una potent oferta d’esquerra alternativa, Podem i les confluències, l'“A por ellos” ho ha fet en una dreta dreta, la més idiosincràtica del país. Que el rei d’Espanya, Felip VI, emparés amb el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 la brutal repressió de l’independentisme —“És responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional”— ha contribuït a trencar el tabú de votar un partit (neo)franquista a pit descobert. El plàcet dels electors andalusos i l’aliança amb el PP i Cs per desallotjar el PSOE del poder ha facilitat a Vox moure’s pel sistema i marcar l'agenda política i mediàtica, com si fos a cal sogre.

El 7 d’octubre passat, Vox va protagonitzar un gran míting al palau de Vistalegre, a Madrid, un santuari de Podem. Però les enquestes prèvies als comicis andalusos, inclòs el desastrós sondeig del CIS, a penes van predir que Vox podia entrar al Parlament andalús. Fins a l’últim moment es van equivocar. Només es va apropar al resultat real l’única enquesta recent publicada la nit electoral, el sondeig d'AD-3 per a Abc, que li atorgava de 8 a 10 escons. Possiblement va funcionar el que Elisabeth Noelle-Newmann va identificar com l’espiral del silenci: una part molt important d’electors de dretes, però també d’esquerres, van callar fins a l’últim moment quina seria la seva papereta, què votarien: Franco. 

Els sondejos no van saber recollir l’efecte del desallotjament de Rajoy de la Moncloa arran de la moció de censura de Pedro Sánchez, reeixida en últim terme gràcies al vot dels independentistes catalans d’ERC i el PDeCAT. En canvi, sí que ho van intuir tant el nou líder del PP, Pablo Casado, com el seu bessó de Ciutadans, Albert Rivera, que van entrar en una cursa accelerada de radicalització populista dels seus missatges per evitar les fugues i atraure, respectivament, el flanc extrem de l'electorat popular. Finalment, l’autèntic “Podem de dretes”, Vox, venia a cavall, com mostrava l’espot electoral, i amb pistola —Abascal es vanta d’anar armat— i per iniciar una nova “Reconquista”, ara, no per Covadonga, sinó per les Marismas del Guadalquivir i els deserts d’Almeria. És a dir, pel sud del mapa ibèric, el cantó oposat de Don Pelayo, fa 1.000 anys, i el mateix que Franco, fa bastants menys.

El 2 de desembre, Vidal-Quadras, tot i haver-se apartat del projecte de Vox després d’haver-ne estat un dels autors intel·lectuals, ho va celebrar a Twitter i va vaticinar que el fenomen acabaria tenint un abast estatal. El 28 de desembre, el flamant tripartit PP-Cs-Vox imposava el seu candidat a la presidència del Parlament d’Andalusia i anunciava un acord imminent per a la presidència de la Junta després de 36 anys de governs del PSOE sense interrupció. L'objectiu d'arrabassar al PSOE i a Susana Díaz el seu històric feu electoral va passar per sobre de tot "cordó sanitari". Al capdavall, els vots de Vox només podien sumar amb un bloc dels dos possibles, el mateix espai del qual provenien la majoria. 

Ni el PP ni Cs —per més que, en teoria li pesi al candidat dels taronges per a les municipals a Barcelona, Manuel Valls— no han fet escarafalls a ampliar l’aliança andalusa amb els neofranquistes a tot l’escenari polític espanyol en vigílies d’un any electoral, en què al maig se celebraran eleccions municipals, autonòmiques en 13 comunitats i europees. I sense que es descartin unes noves eleccions generals anticipades. L'operació d'emblanquiment en marxa inclou un recurs tan matusser com el de disculpar l'aliança amb Vox per la via d'equiparar la formació ultra amb els socis de Sánchez: Podem i, sobretot, els independentistes d'ERC i el PDeCAT.

El fil negre. L’extrema dreta neofranquista ja no només ocupa posicions institucionals a Guadiana del Caudillo i tres micropobles més del mapa espanyol. També és al Parlament de l'autonomia més habitada. Però el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha respost a Quim Torra que els seus 21 punts per negociar, entre els quals figura la “desfranquistització” d’Espanya i “l’aïllament del feixisme i la ultradreta”, són un "monòleg" que no va enlloc.

El judici dels líders independentistes empresonats al Tribunal Suprem se celebrarà en un clima de màxima hostilitat. De franquistització. És vox populi. L’Espanya que ja vota —i votarà Vox—, i una gran part de l’altra, juga el sinistre partit del judici de l’1-O amb la samarreta de l’acusació popular. Franco, les despulles del qual, malgrat la decisió de Sánchez d’exhumar-les, continuen on eren, (també) acusa. El fil negre.

Foto exterior: Abascal —dreta— amb Smith i Ortega en un míting de les eleccions andaluses