23 de febrer del 2017. Múrcia: destitució del fiscal que investigava el president autonòmic Pedro Antonio Sánchez per la terminal local de la trama Púnica. Palma: Ni presó ni fiança. Iñaki Urdangarin, lliure com un ocell (promet, però, no volar).  Barcelona: Joan Josep Nuet perdonat pel fiscal perquè no és independentista. Madrid: justícia compensatòria. Presó per Rato i Blesa -àngels caiguts amb targetes fosques-. Sevilla: oxigen per a Griñán en el cas dels ERE. Allau de resolucions político-judicials com ràfegues de metralladora contra el sostre de vidre de la independència judicial espanyola. No són els guàrdies civils assaltant el Congrés ni els tancs de la Brunete al carrer, però sí un exèrcit de togues maniobrant al límit en cinc escenaris d’alta sensibilitat sota l’atenta mirada de la Moncloa. Som davant un 23-F judicial 36 anys després?

Ara com llavors, sacsejar, per atemorir, neutralitzar i estabilitzar. A cop de maça. Estabilitzar el PP abans que, a penes superat l’escàndol de la Gürtel amb l’empresonament de Correa, Crespo y El Bigotes, la branca murciana de la Púnica -el cas Auditori- faci saltar pels aires la fràgil pau interna en què se sustenta la successió de Rajoy per Rajoy. No és Tejero pistola en mà i tricorni encastat al cervell cridant “al suelo todo el mundo” ni “se siente, coño” però sí un president del Govern i un ministre de Justícia, Rafael Catalá, dirigint una depuració pura i dura de fiscals rebels. És el destituït fiscal superior de Múrcia, Manuel López Bernal, denunciant “intimidacions”: “No pot ser que al final els perseguits siguem els fiscals per davant dels corruptes”. 

No és un cop d’Estat com el del 23 de febrer del 1981, amb un  judici tou per a la majoria dels implicats per evitar mals (de sabres) majors, però s’assembla bastant a un cop de l’Estat amb els jutges mobilitzats per salvar la monarquia espanyola en l’últim minut. Estabilitzar la monarquia espanyola exonerant-la de culpes als tribunals. El tribunal de Palma que ha jutjat Iñaki Urdangarin, el gendre del rei Joan Carles I, ha rebutjat, contra tot pronòstic la petició de la fiscalia: l’exduc de Palma, espòs de la Infanta Cristina -feliçment reincorporada a la seva feina a Barcelona-, ni haurà d’ingressar a la presó ni tampoc haurà de satisfer fiança. Tampoc el seu soci a l’Institut Nóos, Diego Torres.

Cal anar al discurs de Joan Carles I de la Nit de Nadal de 2011, el primer del trienni d’anys horribles que desemboquen en l’abdicació del monarca enmig de la pitjor crisi recent de la Monarquia espanyola, per desconstruir les decisions que s’han pres a Palma. Aquell “tradicional discurso navideño” va ser el més difícil del seu regnat desde aquell altre amb què va tranquil·litzar tothom -inclòs Jordi Pujol- la nit del 23-F del 1981 amb el Congrés dels Diputats segrestat per la Guàrdia Civil. Aquella Nit de Nadal del 2011, Amb la bomba Nóos acabada d'esclatar, el cap de l’Estat va demanar “rigor, serietat i exemplaritat”. No va parlar del seu gendre, però va voler recalcar que “la justícia és igual per a tothom”. L’actual rei emèrit va dictar sentència. Així ho va entendre gairebé tothom. Tothom que va oblidar que en una monarquia parlamentària, el rei regna, però no jutja. Contra el que clama el carrer, el desenllaç de Nóos prova la independència de la justícia espanyola respecte de tota pressió de poders externs, inclosos els reials poders, diran a la Moncloa.

Estabilitzar el front català (encara que la guerra serà llarga). El 23-F del 2017 no és una LOAPA com aquella que va traduir la filosofia del “fracassat” cop militar de Tejero en una gran correcció del rumb “desbocat” de l’incipient Estat autonòmic.  La nova querella de la fiscalia contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i els altres tres membres independentistes de la Mesa, Lluís M. Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, però no el comú i comunista Joan Josep Nuet, és un nou pas per allisar el camp en què es produirà la suspensió de facto de l’autonomia catalana amb l’aplicació modulada del 155 de la Constitució.

Aquesta vegada, parafrasejant l’exministre Jorge Fernández, la fiscalia ha “afinat” tant l’argumentari que ha deixat fora de tota sospita Nuet, fins i tot en contra del criteri del Constitucional. La raó? Perquè, si bé ell va fer com la resta -permetre la votació de les resolucions sobre el referèndum- no és independentista. Nuet “no pretenia, com els querellats, incomplir els mandats del TC, ni dur a terme un projecte polític amb total menyspreu de la Constitució… sinó que va actuar en la creença errònia d’estar complint les seves obligacions com a membre de la Mesa del Parlament”. Efectivament, Nuet no és independentista, com tampoc Pablo Iglesias vol que Catalunya “se’n vagi”, però el suport dels comuns al referèndum n’eixampla la base social i la seva legitimitat democràtica. Vet aquí el perquè del cop del fiscal sobre la Mesa del Parlament: fracturar l'amplíssima majoria a favor del referèndum, a la Mesa del Parlament, al Parlament i a les enquestes, per tornar el procés a la casella del 9-N. Joan Coscubiela, per estrany que pugui semblar, sembla coincidir en el propòsit.

I estabilitzar el front podemita. Justícia justa amb els espavilats de les targetes black. La depredació del patrimoni de l'antiga Caja Madrid portarà el seu expresident Miguel Blesa y al exvicepresident del Govern espanyol i expresident de Bankia Rodrigo Rato a presó. I són 12,5 milions d'euros a tornar amb interessos. S’ha fet justícia. Queda desactivat el front del 15-M, la reacció contra els banquers i contra l'esquerra que es va posar "al fons, a la dreta". La reacció que va omplir les places per salvar els mínims del naufragi de l'estat de benestar i va donar donar 70 diputats a Podemos. Fet el reset del 23-F de Tejero, quan tot va tornar a començar, el govern socialista de Felipe González va desactivar la bomba social de l’Espanya pobre, l’Espanya del sud, amb el PER i les subvencions vitalícies. I amb l'AVE Madrid-Sevilla. A Sevilla, aquest 23-F del 2017, la jutge del cas del ERE ha aixecat la fiança civil de 4.214.702 euros imposada a l'expresident de la Junta d'Andalusia i del PSOE José Antonio Griñán. Estabilitzar el gran sud andalús.