La primera gran demostració de força va tenir lloc el 8 de setembre del 1989. Se celebrava la cerimònia d’inauguració del remodelat Estadi Olímpic de Montjuïc i del Mundial d’Atletisme. Hi eren totes les autoritats, des del president Pujol i l’alcalde Maragall fins als reis d’Espanya i el president del Comitè Olímpic Internacional. També hi havia desenes de mitjans internacionals, inclosa una quarantena de cadenes de televisió. Així va resumir l’endemà el que va passar el diari El País: “Pujolistas e independentistas boicotean la apertura del estadio Olímpico”. En un comentari editorial ho comparava amb Herri Batasuna, partit que llavors donava suport a la lluita armada.
Concretament eren uns 500 militants nacionalistes, de diverses organitzacions com la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) –la joventut de CDC i avui del PDeCAT-, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), Òmnium Cultural i la Crida a la Solidaritat. Els noms d’alguns dels organitzadors del que passaria allà són força coneguts, des de Jordi Pujol Ferrusola fins a Joaquim Forn.
Aquell dia van dirigir-se a l’estadi amb milers de banderes catalanes (inclosa una de 25x15 metres, que no hi va poder entrar). El dispositiu de seguretat era tan gran –uns 2.000 policies- que les cròniques de l’endemà feien broma amb el retard de mitja hora dels reis espanyols, que els devien estar escorcollant. Però tanmateix van poder entrar un mar de senyeres, que van repartir, així com pancartes amb el lema Freedom for Catalonia ('Llibertat per a Catalunya'), algunes d’elles per peces. També van entrar-hi octavetes amb aquesta inscripció a una banda i Catalonia Is an Oppressed Nation ('Catalunya és una nació oprimida') a l’altra. La Crida també va distribuir milers de xiulets.
Com en les finals de Copa d’aquests últims anys, els reis van arribar a la llotja d’autoritats acompanyats de l’himne espanyol. I també com en les finals de Copa, la resposta del públic va ser una forta xiulada. El diari Sport la va descriure com a “monumental” i que va ser feta “por parte de los 45.000 asistentes”. La Vanguardia explicava també el llançament d’octavetes i l’aparició d’alguna estelada, “que la policía retiró de manera violenta”. La xiulada va allargar-se durant tots els parlaments, també el de l’alcalde Pasqual Maragall.
Televisió Espanyola, que retransmetia la cerimònia, va decidir sobtadament tallar la connexió en directe i reproduir unes imatges d’arxiu de la inauguració de l’Estadi l’any 1929 per part del rei Alfons XIII. De res no va servir, perquè el dia següent tots els diaris se’n feien ressò, tant els de Barcelona com els de Madrid.
Aquella bandera immensa que no va poder entrar la duien Joaquim Forn, Marc Prenafeta i Laura Masvidal. Prenafeta recorda que els van retenir. Plovia molt. Van portar-los a una barraqueta que tenia la Guàrdia Civil fora de l’estadi. Van deixar-los fora, a la intempèrie, sota la pluja durant dues hores. “Cada vegada que entrava un guàrdia civil, es rentava les botes brutes de fang en la senyera, i ens deien 'mira qué hacemos con vuestra bandera de mierda'”, relata Prenafeta. Van ser denunciats per desacatament a l’autoritat i desordre públic, però van acabar sent absolts.
“Com que vèiem venir que els Jocs Olímpics del 92 estarien espanyolitzats, uns anys abans ens vam organitzar. Va ser una espècie d’entrenament”, descriu Prenafeta, fill de qui va ser secretari de la Presidència Lluís Prenafeta. “Érem un grup bastant actiu que al principi ens havíem dedicat a tirar a terra tots els toros que hi havia a les autopistes, i havíem creat un nucli de gent bastant unit per temes patriòtics”, afegeix. Van assajar a la sala d’actes de La Salle Bonanova, que els la va cedir.
Marc Prenafeta: “Érem un grup bastant actiu que al principi ens havíem dedicat a tirar a terra tots els toros que hi havia a les autopistes"
“El 8 de setembre del 89 marca la diferència, perquè allà, malgrat tots els controls, vam aconseguir muntar un bon pollastre”, assegura Campuzano 28 anys més tard. Assenyala que és llavors quan tots els grups nacionalistes comencen a fer pinya, aparcant les diferències i tensions. “Per al món nacionalista, els Jocs tenien dues perspectives: risc d’espanyolització i oportunitat d’internacionalització”, defensa. L’objectiu era aconseguir uns Jocs tan catalans com fos possible.
La decisió d’actuar a l’Estadi Olímpic va ser presa en menys de dues setmanes. La reacció a aquella protesta va ser immediata. En el seu parlament, el president de la Federació Internacional d’Atletisme, Primo Nebolio, va veure’s obligat a disculpar-se per parlar en castellà i no en català. Els joves nacionalistes van prendre nota de tot el que va passar allà. Les setmanes i mesos següents van ser de trucades i trobades. Calia pensar en els Jocs Olímpics que se celebrarien al cap de tres anys.
De l’Estadi Olímpic a Acció Olímpica
A partir de llavors, el Freedom for Catalonia va anar agafant més presència. Es podia veure el lema en pancartes als partits de rugbi dels Barcelona Dragons, als de bàsquet del Barça i la Penya de Badalona i als de futbol del Barça, tant a Barcelona com en desplaçaments a l’estranger. A mesura que va agafar volada, va fer-se palesa la necessitat d’una infraestructura mínima. Així va néixer la Secció Acció Olímpica d’Òmnium Cultural a principis del 91. El nucli principal d’acció fins llavors eren tots membres d’aquesta entitat. Es van crear cinc àrees de treball: econòmica, compra d’entrades, mobilització, mitjans de comunicació i activitats a fer.
La presentació oficial d’Acció Olímpica, ja com a plataforma unitària, no va produir-se fins al 3 de febrer del 1992, en un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona. A més de rebre el suport de les organitzacions nacionalistes, també va comptar amb l’adhesió de més de 600 ajuntaments de tot el país i 500 entitats. Entre les primeres personalitats adherides hi havia mossèn Ballarín, l’escriptor Avel·lí Artís Gener (Tísner), el poeta Miquel Martí i Pol, la periodista Pilar Rahola, l’humorista Joan Capri, el motociclista Àlex Crivillé i els jugadors del Barça Txiki Bergiristain i Pep Guardiola. Entre el públic hi havia Marta Ferrusola, dona del president de la Generalitat.
Entre els primers adherits a Acció Olímpica hi havia mossèn Ballarín, Pilar Rahola, Miquel Martí i Pol, Joan Capri i Pep Guardiola
Van presentar un manifest que perseguia un triple objectiu: mobilitzar la ciutadania amb motiu dels Jocs Olímpics, arrencar compromisos de les institucions involucrades en l’organització (presència digna de l’himne, la bandera i la llengua) i coordinar idees, accions i iniciatives. Entre les reivindicacions hi havia, per exemple, que la delegació catalana estigués diferenciada de l’espanyola durant la desfilada. Això no va aconseguir-se.
Marc Prenafeta explica que el lema Freedom for Catalonia va sorgir en una reunió amb el seu pare Lluís Prenafeta (que no sabia gaire anglès), Jordi Pujol Ferrusola i amb Joaquim Forn. Les idees inicials eren unes altres, però Prenafeta pare va demanar alguna cosa més suau. L’eslògan s’inspirava també en altres campanyes de l’època, com el Freedom for Mandela de la secció britànica d’Amnistia Internacional. També el feien servir a l’Europa de l’Est amb la caiguda de la Unió Soviètica (Freedom for Slovenia, for Ukraine...).
L'arribada de la flama
Com cada quatre anys, la flama dels Jocs Olímpics surt d'Olímpia (Grècia). Allà, el 5 de juny del 1992, ja hi havia una delegació d’Acció Olímpica, amb les seves pancartes de Freedom for Catalonia. L’estadi i la ciutat estaven decorats només amb banderes gregues i espanyoles. Oriol Creixells, Albert Jiménez, Josep Maria Figueras i Pere Oliva van repartir fulls en anglès on deia “Have a nice trip to Catalonia” ('Que tingueu un viatge agradable cap a Catalunya'). Al darrere s’hi explicava què és Catalunya, amb una referència al significat del 1714.
A l'arribada de la flama a Catalunya, a través del port d’Empúries el 13 de juny, també l’esperava una delegació encara més nombrosa d’Acció Olímpica. De fet, al vaixell que duia la torxa l’acompanyaven diverses embarcacions de vela llatina, que van desplegar el Freedom for Catalonia davant les autoritats. Un cop a terra, un activista va aconseguir burlar la seguretat i penjar una pancarta al peveter.
Al vaixell que duia la torxa l’acompanyaven diverses embarcacions de vela llatina, que van desplegar el Freedom for Catalonia
Probablement, el recorregut de la torxa olímpica és el que va deixar més imatges de la campanya. Allà on anava, la rebien els joves nacionalistes amb senyeres, estelades i pancartes. Quan va passar per Banyoles, ciutat tradicionalment independentista, s’hi va desplegar un fort dispositiu de seguretat. “La presencia de tanquetas y numerosos vehículos de las fuerzas antidisturbios de la Guardia Civil en las calles de la población causó estupor entre los vecinos”, relatava El País. El pas de la torxa per Montserrat va ser un altre dels punts àlgids.
El paper de la JNC en el recorregut de la torxa és destacable. Probablement era l’organització amb una implantació més gran a tot el territori. “Hi havia altres grups, però el que va aportar més gent al territori vam ser nosaltres. Vam procurar que en tot el recorregut de la torxa olímpica hi hagués activistes, estelades i pancartes”, explica Carles Campuzano. “La nostra gent en el territori tenia la consigna d’estar activa, tant el dia de l’arribada de la flama a Empúries com després”.
Les negociacions amb l’Ajuntament
Molts dels protagonistes d’aquella campanya coincideixen que l’alcalde Pasqual Maragall no era el líder catalanista que va esdevenir anys més tard. “Inicialment l’Ajuntament va intentar diluir la catalanitat dels Jocs”, afirma Joaquim Forn, que recorda com el consistori va distribuir massivament banderes de la ciutat, “que a més no portaven ni l’escut correcte”. En la mateixa línia, Marc Prenafeta diu que en aquell moment va posar molts obstacles: “Va tornar-se catalanista després, quan va ser president. Quan era alcalde tant se li’n fotia. Després no”.
No obstant això, el govern municipal va entendre aviat l’abast de la campanya i va asseure’s a negociar amb els seus membres. Un dels més actius era Jordi Sànchez, avui president de l’Assemblea Nacional Catalana i llavors portaveu del moviment Crida a la Solidaritat. “La campanya de pressió indubtablement els va condicionar molt”, sosté el dirigent sobiranista.
“Recordo encara una sessió de treball amb l’Enric Truñó [regidor d’Esports] on ens ensenyaven diapositives de com podria ser la presència de la bandera catalana a la desfilada”, explica Sánchez, que afegeix: “També recordo altres reunions concretes, on parlàvem de què posaria a les pantalles, en quins idiomes, els segons que tocarien l’himne...”.
Jordi Sànchez: “Recordo reunions concretes, on parlàvem de què posaria a les pantalles, en quins idiomes, els segons que tocarien l’himne...”
El 12 de juny el president Pujol i l’alcalde Maragall van presentar una declaració conjunta, que recollia alguns de les reclamacions per a catalanitzar els Jocs. El català seria un dels quatre idiomes oficials (amb anglès, francès i castellà), en situació de paritat. Els segadors s’interpretaria juntament amb l’himne espanyol a les cerimònies d’inauguració i clausura. La bandera catalana i la de Barcelona també hi serien presents. “Els nostres símbols seran presents en tots els actes en el nivell i dignitat que els correspon”, deia la declaració.
Jordi Sànchez recorda una anècdota. Dos dies abans de l’inici dels Jocs hi havia la gala olímpica al Liceu. Encara no s’havien tancat les negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona (van tancar-se aquell mateix dia al restaurant La Pèrgola, davant les fonts de Montjuïc). Van tenir accés a més de 150 entrades, que no van voler fer servir. Però van anar a veure l’equip de l’alcalde i li van dir que, si volien, podrien dinamitar la cerimònia. Finalment, van aconseguir accés a la vila dels periodistes, on van repartir una revista que havien editat en anglès.
El paper polèmic del president Pujol
Una de les situacions més complicades era la de Jordi Pujol, que era durament criticat per l’oposició i per la premsa. Al mateix temps que era president de la Generalitat –institució que formava part del comitè organitzador-, les joventuts del seu partit i fins i tot els seus fills participaven a la campanya Freedom for Catalonia. Era a una banda i l'altra. Les fonts consultades apunten que la Generalitat com a institució no estava directament involucrada en la iniciativa, però que el president Pujol n’estava informat i que hi havia alguna reunió de caràcter informal.
“Ens van ajudar indirectament, però sense saber-ne els detalls”, admet Marc Prenafeta, que afegeix: “Ells no sabien si posaríem Freedom for Catalonia o una altra cosa, si xiularíem el rei o què faríem. Vam procurar que no ho sabessin. Però evidentment sabien que hi havia una campanya, que necessitàvem algun recurs...”. La campanya tampoc no era gaire cara. Les famílies de la burgesia catalana properes al nacionalisme van col·laborar-hi.
“El president Pujol ho sabia”, confirma Carles Campuzano, que recorda que el president de la Generalitat va trucar-li “dues o tres vegades” per preguntar-li coses com si hi havia més banderes catalanes o espanyoles als carrers. “És evident que compartia la mateixa preocupació que el món nacionalista sobre el risc d’espanyolització dels Jocs, i també l’oportunitat d’internacionalització”.
Catalanitzar, no boicotejar
A diferència de part de l’esquerra independentista (que va ser fortament reprimida per l'Estat), els impulsors del Freedom for Catalonia sí que volien els Jocs. “Una idea que vam descartar va ser la de desplegar a la tribuna d’autoritats una pancarta el dia de la inauguració dels Jocs. Es podria interpretar malament, com si boicotegéssim”, explica Joaquim Forn, avui conseller d’Interior. “Mai no vam voler anar en contra dels Jocs, sinó simplement vam aprofitar una efemèride de gran impacte internacional per a reivindicar que Catalunya és una nació i que tenia dret a esdevenir Estat”.
Joaquim Forn: “Mai no vam voler anar en contra dels Jocs, sinó simplement vam aprofitar una efemèride de gran impacte internacional"
“El món nacionalista va decidir que, davant del risc d’espanyolització dels Jocs, calia convertir-ho en una oportunitat per internacionalitzar la nostra causa nacional”, assegura Carles Campuzano, llavors secretari general de la JNC. “La nostra obsessió va ser aprofitar la finestra que suposava Barcelona 92 per explicar al món que érem una nació”, afegeix.
L’escriptor Vicenç Villatoro, adherit Acció Olímpica, destacava en aquells anys la il·lusió que hi havia pels Jocs. “Qualsevol cosa que es pogués interpretar com un boicot als Jocs, com una excentricitat en contra dels Jocs, hauria estat mal vista i hauria rebut el rebuig del conjunt de la ciutadania, que esperava demostrar a través d’una organització impecable i d’una acollida càlida la nostra incorporació absoluta i activa a la modernitat”, escrivia Villatoro en el pròleg de Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994), de Joan Crexell.
Campanya exitosa
Algunes de les accions previstes no van poder dur-se a terme. Dos actors de la Fura dels Baus portaven amagades pancartes de Freedom for Catalonia, que van ser descobertes vuit minuts abans de la cerimònia d’inauguració. També s'hauria intentat sabotejar la senyal televisiva olímpica, però el tècnic involucrat s’hauria fet enrere en l’últim moment. Malgrat tot, els seus protagonistes en fan un balanç molt positiu 25 anys més tard.
“Hi ha tota una sèrie de coses que només van ser possibles perquè vam establir aquesta via de pressió i negociació. I al final, la imatge que va projectar Barcelona al món no era la d’una capital espanyola, sinó la imatge de la capital d’un país”, defensa Jordi Sànchez. “Vam demostrar ser capaços de revertir decisions que ja s’havien pres i tenir una mínima presència de la nostra cultura, de la nostra llengua i dels nostres símbols en els Jocs”, sosté Joaquim Forn.
Molts dels qui llavors estaven al capdavant de les pancartes de Freedom for Catalonia avui estan al capdavant del moviment independentista
La campanya va funcionar a nivell intern. Una anècdota ho il·lustra molt bé. El dia de la clausura dels Jocs, el 9 d’agost, el diari El Observador va publicar un balanç de l’anomenada “guerra de banderes” als balcons. Va agafar com a mostra deu carrers i places de deu districtes de la capital. La victòria va ser clara: 55,2% banderes catalanes, 24,1% banderes olímpiques, 19,7% banderes de la ciutat, 0,7% banderes espanyoles i 0,3% banderes independentistes.
També va tenir certa repercussió fora de les fronteres catalanes i espanyoles, per exemple en la premsa internacional. El dia de la inauguració dels Jocs, Marc Prenafeta era a Anglaterra. Ja s’havia apartat de la campanya, perquè era “una mica escandalós” que els fills de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta hi estiguessin ficats. Relata que el locutor de la cadena de televisió va explicar què era la campanya Freedom for Catalonia i va dir que el país que organitzava els Jocs no l'hi deixaven participar. “Només per coses així, ja va ser un èxit”, defensa Prenafeta.
La generació que s’ha fet gran
Molts dels qui llavors estaven al capdavant de les pancartes de Freedom for Catalonia avui estan al capdavant del moviment independentista, ja sigui en la política o en la societat civil. Només tres exemples: Joaquim Forn acaba de ser nomenat conseller d’Interior, Carles Campuzano és el cap de files del Partit Demòcrata a les Corts espanyoles i Jordi Sànchez és el president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
“És un fet normal: nosaltres teníem un compromís amb el país i el continuem tenint”, reivindica el conseller Forn. “Aleshores teníem vint-i-pocs anys i ara estem al voltant dels cinquanta. És lògic que aquella mateixa gent ara ocupem responsabilitats polítiques i continuem reivindicat allò que ja volíem fa 25 anys”, afegeix.
“Els que aquella època eren joves avui són adults i estan al capdavant”, constata el diputat Campuzano. “No sé si aquella generació serà la que farà la independència, però almenys serà la que ho intentarà. Això ho veurem aviat”.