Fa cinquanta anys, el país va unir els seus esforços per posar fi al franquisme. El 7 de novembre de 1971 va ser la data en la qual l’església de Sant Agustí del barri del Raval de Barcelona va esdevenir l’escenari del naixement de l’Assemblea de Catalunya, una plataforma clandestina i unitària sense cap mena d’equiparació possible ni a l’estat espanyol ni a cap país europeu que hagi patit una dictadura. L’organisme va constituir-se per agrupar l’oposició política i social al règim feixista, amb l’objectiu d’assolir la unitat d’acció d’organitzacions polítiques catalanistes, populars, obreristes, veïnals, intel·lectuals, cristianes, comarcals… entre 1971 i 1977. Una transversalitat que s'estenia des de la dreta nacionalista catòlica fins a sectors independentistes d'extrema esquerra: des del cercle de Jordi Pujol i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), passant pels independentistes del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i del Front Nacional de Catalunya (FNC), els socialistes del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), els carlins del Partit Carlí de Catalunya (PCC) i fins al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tot sota quatre punts programàtics: la llibertat, l’amnistia, l’Estatut d’autonomia i la coordinació amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles peninsulars.

A l’Assemblea van coincidir moltes de les grans veus antirepressives del país, tant del passat com del present. Moltes d'elles ja no hi són. Això no obstant, entre els pocs fundadors vius hi ha l’actual síndic de greuges i exsecretari general del PSUC, Rafael Ribó (1945). Mig segle després del naixement de la plataforma, la seva tasca continua sent important, ja que si bé “el país té unes condicions formals de desenvolupament democràtic, hi ha punts establerts per l’Assemblea que no s’han resolt”. Es refereix a qüestions com l’amnistia o la llibertat d’expressió: la primera, encara sobre la taula per tots els represaliats del procés; la segona, en risc per culpa de normes com la llei mordassa. 

De la clandestinitat al carrer

En aquesta organització unitària també va tenir un gran pes l’advocada Magda Oranich (1945), que ha esdevingut referent a Catalunya en la lluita pels drets de les dones. Per ella, “el país és molt diferent del temps de l’Assemblea, ara no és una dictadura”. Posa d’exemple el progrés que hi ha hagut en les presons, en especial les de les dones. “Vaig estar tancada a una presó gestionada per les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey”, relata. La veritat és que un nom així no inspirava gaire confiança.

Malgrat això, Oranich se suma a Ribó a l’hora d'establir un paral·lelisme entre la reivindicació de l’amnistia d’avui i la de fa cinquanta anys. Però està clar que el país ha canviat molt en aquest mig segle. Qui fou un dels homes forts de Jordi Pujol a l’Assemblea, Miquel Sellarès (1946), destaca que dins d’aquest organisme “només es parlava de llibertats”. “Ara parlem d’independentisme. L’evolució de la consciència nacional és brutal”, assenyala. I afegeix: “Hem evolucionat molt. L’Assemblea s’organitzava en la clandestinitat, mentre que ara surten un milió de persones al carrer demanant la independència, quelcom sense precedents a Europa. Ser independentista avui és normal”.

El síndic de greuges, Rafael Ribó, en l'homenatge al 50 aniversari de l'Assemblea de Catalunya celebrat aquest divendres al Parlament / Pau de la Calle

La unitat, el català i l'autodeterminació

Més enllà de les reivindicacions que avui encara són vigents, la principal lliçó que l’Assemblea deixa com a llegat és la unitat. Aquesta unitat s’ha trencat, tal com ressalten els diferents protagonistes de la plataforma. És per això que un dels cronistes de l’acció de l’Assemblea, el periodista Antoni Batista (1952), ens recorda com es va forjar: “Amb generositat i posant el país per sobre del partit. Per això surten quatre punts programàtics i no quaranta”.

La manca d’unitat no s’ha de confondre amb la manca d’estratègia unitària de l’independentisme. En aquest cas parlem d’allò que se’n podrien dir els grans consensos del país, com són la llengua i l’autodeterminació, a més de la ja esmentada amnistia. Pel que fa al català, Ribó recorda que “l’Assemblea ja va fer un informe sobre el català amb tot el suport del ventall polític”. “Ara, la llengua és cosa de dos partits, però no pot ser una moneda de canvi”, afegeix, tot fent una referència al blindatge del català a la llei estatal de l’audiovisual. El partidisme ha reemplaçat l’acció conjunta.

L'advocada Magda Oranich en un acte de CC.OO. celebrat al setembre a l'església de Sant Agustí per commemorar el 50 aniversari de l'Assemblea de Catalunya / Sergi Alcàzar

És en un punt com aquest on Oranich troba “a faltar la unitat, la transversalitat de l’Assemblea”. “Cal persistir. La llengua ha persistit per la gent. Amb el Decret de Nova Planta havia de morir i la gent l’ha aguantat”, assenyala. 

L’autodeterminació també és un altre gran consens que s’ha trencat. Els protagonistes de l’Assemblea expliquen com la reivindicació de l’Estatut de Núria del 1932 era suposadament una passa prèvia a l’autodeterminació, que finalment no s’ha portat a terme. Batista recorda que, a grans trets, “tothom a l’Assemblea estava a favor de l’autodeterminació”. Tot i això, Sellarès no perd l’esperança i diu que “hem avançat i hem complert una etapa”. “Ningú pensava mai que hi hagués un referèndum com el de l’1-O. Ara cal un salt més qualitatiu”, destaca. “Cal unitat més enllà de l’independentisme”, afegeix Oranich.

La manca de lideratge

Igualment, Sellarès vol deixar clar que “aquesta unitat tampoc era idíl·lica, però hi havia líders com Josep Benet, Jordi Carbonell o el comunista Antoni Gutiérrez Díaz”. “El lideratge era el que permetia la lluita unitària. Ara sembla que no hi ha aquest lideratge”, lamenta. 

En aquest sentit, el síndic de greuges assegura que “no es pot pretendre abordar la qüestió territorial des de la perspectiva d’un partit”. “Això implica un estudi a fons del tema com en el cas britànic, amb les high comissions. Cal deixar l’enfrontament parlamentari”, recomana Ribó.

Miquel Sellarès, un dels protagonistes de l'Assemblea de Catalunya / Sergi Alcàzar

La unitat va permetre a l’Assemblea tenir molta força. Tanta força fins al punt que “l’Assemblea va donar a la Transició una perspectiva catalana amb la reivindicació de les nacions històriques”. Una força que, curiosament, es va veure incrementada per la detenció de 113 dels seus membres el 28 d’octubre del 1973 a l’església de Santa Maria Mitjancera del carrer Entença de Barcelona.

La constitució de la plataforma havia deixat en ridícul les forces policials, ja que no havien pogut evitar la reunió clandestina de centenars de persones en un lloc públic. Dos anys més tard, van disposar tots els efectius per intentar escapçar el moviment amb una detenció massiva dels seus membres, just el dia que Johan Cruyff debutava amb el Barça. “Recordo que Cruyff va denunciar aquella detenció”, relata Oranich. Si bé l’Assemblea “ja era legítima sense aquella detenció”, la intervenció policial va reforçar el moviment. “Hi va haver una mobilització massiva, ja que la detenció afectava tot el teixit polític i social del país. Va despertar la força antirepressiva”, apunta Batista. 

Antoni Batista, cronista de l'Assemblea de Catalunya / Cedida

Presos polítics i diàleg

Resulta impossible no establir un paral·lelisme entre aquest episodi i la repressió que l’estat espanyol ha aplicat sobre el procés. En aquests anys, el moviment independentista també s’ha enfortit. “Només cal veure l’informe del Consell d’Europa”, indica Ribó. “Els presos polítics i l’exili han ajudat a fer que se'n parli a Europa”, afegeix Oranich, que insisteix en la victòria de Valtònyc a Bèlgica que ha aconseguit canviar la Constitució belga.

L’acció de l’Assemblea va culminar amb les celebracions de la Diada de 1976 a Sant Boi i de 1977 a Barcelona, marcades pel lema Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Avui hi ha qui acusa l’independentisme institucional de no haver progressat, ja que sembla que les demandes del Govern continuen sent les mateixes. Però això “no és tornar enrere”. “Cal anar alternant el peix al cove amb la independència. El dia a dia és molt important per la gent. Així va construir un país Jordi Pujol”, assenyala Sellarès, que defensa així l'estratègia actual del president Pere Aragonès. “La manca d’entesa és un error, porta a l’aniquilació”, assegura Ribó. I així conclou Oranich: “La unitat és urgent. Cal persistir i persistir”.

 

Imatge principal: Manifestació a Tarragona de l'Assemblea de Catalunya l'any 1976 / Universitat de Barcelona