“L’oncle Jaume era un home valent, generós i un revolucionari que va morir per a Catalunya.” En conversa amb ElNacional.cat, Helena Compte recorda el seu oncle Jaume Compte i Canelles (Castelló d’Empúries, 1897 - Barcelona, 7 d’octubre de 1934), que va morir amb els seus companys del Partit Català Proletari, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, a mans de l’exèrcit espanyol el 6 d’octubre en defensa del país des del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), a la rambla de Santa Mònica de Barcelona. Amb motiu dels 90 anys dels fets del 6 d’octubre de 1934, l’Helena juntament amb la seva germana Glòria i la seva cosina Mireia, participaran en l'acte commemoratiu que la Fundació Reeixida ha organitzat aquest diumenge (que coincideix amb aquesta data històrica) a Barcelona per recordar els protagonistes públics i anònims que van participar en la defensa de Catalunya. Aquesta setmana ja s'han fet actes a Girona i a Valls, d'on eren els lluitadors.
Els historiadors de Reeixida afirmen que aquell 6 d'octubre de 1934 va ser “una confluència d’una triple revolta: republicana, nacional i social”, després que el president Lluís Companys proclamés, des del balcó del Palau de la Generalitat: “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. Precisament, en el llibre La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, l'historiador Josep Fontana ens proposa ampliar la mirada del que va passar a Catalunya el 1934, que anomena "un procés revolucionari complex", una guerra social, on el moviment camperol no volia retrocedir els seus drets, i contextualitzar-ho amb una Europa on "s'estava consolidant l'avenç del feixisme" i des d'Espanya es volien organitzar moviments revolucionaris per fer front al triomf electoral de la dreta.
Catalunya tenia les seves reivindicacions i va ser durament represaliada pel govern espanyol,amb la CEDA. Tot el govern del president Companys va ser empresonat, i més de tres mil persones castigades. Amb el triomf del Front Popular, el febrer de 936, van ser amnistiats, després l'aixecament militar i la Guerra Civil.
Un acte polític a Barcelona
Amb l'objectiu de recuperar la història i la cultura de Catalunya, el president de Reeixida, Oriol Falguera, perseverant i incansable, ha buscat i ha trobat familiars que parlaran d’aquests protagonistes amagats per la història dels vencedors i el silenci dels vençuts. L’acte central es farà aquest diumenge, 6 d’octubre. Entre les 11 i les 12 del migdia es farà una recreació dels fets, i es podran veure els escamots patrullant entre plaça Reial i el CADCI. I a les 12 del migdia, es farà l’acte polític a la seu del CADCI: Hi intervindran representants de Reeixida i del CADCI; els historiadors Neus Morán i Fermí Rubiralta. I les famílies dels caiguts el Sis d’Octubre de 1934 a la seu del CADCI, on s’havien atrinxerat per a defensar l’Estat Català, Jaume Compte i Manuel González Alba, a més de la família de l’organitzador de la revolta, Josep Dencàs i Puigdollers. Fa uns mesos, la Fundació Reeixida va presentar un llibre sobre l’exconseller Dencàs, del qual en un aclaridor i gens edulcorat pròleg, l'historiador Joan B. Culla, va descartar que fos un feixista, com se l'ha acusat des de les esquerres.
Hissada d’estelades
D’aquesta celebració, la Fundació també ha documentat els Ajuntaments que aquell 6 d’octubre de fa 90 anys van hissar l’estelada, i n’hi ha que ho tornaran a fer aquest diumenge. Ha trobat fotografies en els casos dels consistoris de Badalona, Igualada, Sitges i Vic.
La carta de l’oncle Jaume des de la presó
Quan va morir la mare, l'Helena i la Glòria Compte van trobar en les calaixeres un àlbum de fotos que els seus pares havien endreçat amb el nom l’oncle Jaume, a més de trobar-hi cartes que ell va escriure des de la presó, quan el 1925 va ser empresonat per haver participat, amb companys de Bandera Negra en l’intent fallit d’atemptar contra el rei Alfons XIII. Se li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua. Arran de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República espanyola, el 1931, l'activista català fou alliberat.
A casa de l’Helena i la Glòria, a Castelló d’Empúries, sempre s’ha parlat de l’oncle Jaume amb respecte. “Els pares eren cosins germans i tots dos eren nebots directes de l’oncle Jaume, que era germà del meu avi”, explica l’Helena. “Quan tenien uns 8 anys el van anar a veure a la presó a Barcelona i allà els deia que l’havien apallissat i assenyalava el funcionari que ho havia fet. I quan els demanava diners, després els donava a un altre pres, que passava per allà. Per a aquells nens, l’oncle era un valent, l’admiraven”, recorda l’Helena.
El pare de l’Helena i la Glòria amb 16 anys va anar a lluitar a la Guerra Civil en el bàndol de Franco, i això no va impedir que se seguís parlant de l’oncle Jaume amb respecte. El pare també va ajudar a tornar el pare de la seva dona, que es va haver d’exiliar amb el triomf del dictador. “Tenien pensaments diferents, però mai disputes; hi havia una estima”, manifesta l’Helena.
A l’acte de Barcelona, l’Helena llegirà una carta que Jaume Compte va escriure a l'Albert, el seu fillol adolescent: “És molt maca. I li diu que no faci faltes en escriure en català: ni castellanismes, ni escrigui la y”, avança la neboda. Precisament, a principi del segle XX, el venerat Pompeu Fabra era un defensor del y, front mossèn Alcover, que apostava per la i, com al final es va imposar, ens recorda l’escriptor Alfred Bocsh en el didàctic llibre Obriu pas! sobre la salvació i evolució de la llengua catalana.
“Volia escombrar els polítics de la Generalitat”
De Jaume Compte s’explica que decebut per la dissolució de la República Catalana, no va voler acceptar la conselleria de Treball que li va oferir Macià, i més tard tampoc no acceptà la integració d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Aleshores adoptà uns postulats revolucionaris i independentistes, i fundà un nou partit que adoptà els noms d'Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra i Estat Català-Partit Proletari, i que el 1934 s'escindí en Estat Català i Partit Català Proletari.
Tot quadra amb el que relataven els familiars. “Explicaven que l’oncle Jaume deia que volia ser escombriaire o porter de la Generalitat per escombrar a tots els polítics!”, revela l’Helena, i hi afegeix que “segurament hauria mort al CADCI, però ho va fer quan salvava un company ferit”. Un altre record de la família és de l’estimada cosina Glòria Compte i Massachs, metgessa pediatra, que va marxar a Nicaragua i el Brasil a ajudar les dones, i que un càncer se la va endur massa jove.“Els pares eren de dretes, però respectuosos, i de la cosina Glòria deien: ‘Que hi farem, la Glòria és com l’oncle Jaume’, dedicada als qui ho necessiten.”
El CADCI, espoliat i no reparat
La família Compte -“només quedem dones”, indica l’Helena- està molt agraïda d’aquest reconeixement pels 90 anys del 6 d’octubre, i, fins i tot, la filla de l’Helena que viu a Mallorca, la Marta, assistirà a l’acte de Barcelona. Fins ara, a Castelló d’Empúries, l’Ajuntament, amb l’impuls de la Fundació Reeixida, ha posat una placa en record de Jaume Compte, però sense convidar la família a cap acte. Tampoc ho va fer el sindicat de la UGT, quan el 1987 va posar una placa en record d’aquells lluitadors morts, i després d’anys sense fer escarafalls per seguir ocupant la seu del CADCI. El govern espanyol, en democràcia, va recuperar l'edifici que va transferir al Ministeri de Treball, el qual no el va entregar als seus titulars, sinó que el va cedir al sindicat. Amb el dictador, la Falange va ocupar l'edifici. Això sí, el ministeri ha deixat que els membres de l'entitat n'ocupin un espai petit.
Precisament, a l’acte de Barcelona, Neus Moran autora de la tesi doctoral El CADCI. Guerra i memòria espoliada, recordarà com aquesta entitat va ser fundada el març de 1903 pels dependents de Barcelona, els anomenats saltataulells. Moran explica que l’adquisició de la seu el 1913 “marcà una fita per a l’entitat”: s’aconseguia comprar l’edifici del número 10 de la rambla de Santa Mònica amb les aportacions populars. Un edifici -hi afegeix- que va permetre ampliar les activitats (culturals, mutuals, educatives, esportives i sindicals), perfilar una imatge prestigiosa dins el catalanisme popular i tenir un epicentre per a les accions de reivindicació obrera i nacional.
En un article, la historiadora hi sosté: “El 6 d’octubre de 1934 el CADCI era defensat per una quarantena de revolucionaris i canonejat per soldats de la caserna de Drasanes. Des d’aquella nit fins al final de la guerra, l’edifici es va consolidar com a emblema de l’antifeixisme popular, un lloc on s’homenatjava els homes i les dones que encarnaven la defensa de les llibertats democràtiques a la rereguarda i al front.” A finals de la guerra, el CADCI tenia més de 50.000 afiliats, 11.000 dels quals estaven combatent al front. Moran detalla que més 180 saques amb documentació van ser requisades i traslladades a Salamanca, i força anys després l’entitat va aconseguir recuperar-ne una part, que va cedir al Museu d’Història de Catalunya.
El litigi dels membres del CADCI per recuperar la propietat de l’edifici, en mans del govern espanyol, però, continua obert. A finals del 2015, l’Ajuntament de Barcelona va desestimar la proposta de la CUP per donar suport al CADCI per recuperar aquest edifici i convertir-lo en un Espai Memorial de la República: els grups de CiU, Bcomú i ERC es van abstenir en la votació, mentre que PSC, PP i Cs van votar-hi en contra.
“Ara, en aquesta època difícil, ens toca no perdre l’esperança”, afirma Helena Compte. I la Fundació Reeixida convida tothom a fer país, coneixent aquest episodi de Catalunya, aquest diumenge, al CADCI.