Abans d’entrar al Consell de Ministres, el 13 d’abril del 1931, els periodistes van preguntar a l’almirall Juan Bautista Aznar si hi hauria crisi de govern. I ell els va respondre: “Quines crisis més desitgen vostès que la d’un país que se’n va a dormir monàrquic i es desperta republicà?”. La jornada anterior s’havien celebrat eleccions municipals a tot l’Estat, que es van convertir en un autèntic plebiscit contra una Corona assetjada i desacreditada pels seus vincles amb la dictadura. El van guanyar els republicans, de carrer. A Catalunya, fins al 70% dels regidors electes van ser republicans. Dos dies després de la cita amb les urnes, el 14 d’abril, el rei Alfons XIII abandonava Espanya d’amagat i Vigo proclamava la República i Éibar hissava la bandera tricolor. Seguirien els seus passos València, Barcelona… i Madrid. Ja han passat 90 anys d’aquella proclamació, encara en la memòria, i sembla que alguns patrons es repeteixen. Almenys pel que té a veure amb la monarquia.
Nicolás Sánchez-Albornoz sap molt bé el que va ser la Segona República, que va viure de petit. És historiador i professor universitari. Va ser el primer director de l’Institut Cervantes. Com a republicà i estudiant activista, va ser detingut el 1947 i enviat a realitzar treballs forçats al Valle de los Caídos, d’on va escapar i va marxar a l’exili. De fet, va seguir els mateixos passos que el seu pare, que va fer les maletes després de la guerra civil. Justament Claudio Sánchez-Albornoz havia estat ministre d’Exteriors l’any 33 i va acabar sent president del Govern de la República a l’exili entre els anys 1962 i 1971.
Quin balanç se'n pot fer 90 anys més tard? En conversa amb ElNacional.cat, Sánchez-Albornoz, que amb 96 anys va viure aquell període, és clar: “Acabar la República amb una sublevació militar va ser una barbaritat per a l’evolució d’Espanya”. En aquest sentit, l’historiador assenyala que aquell règim va situar Espanya en una “senda de modernització i llibertat” que el cop d’estat va frenar en sec, i endarrerir. Encara avui subsisteixen “tensions inútils per no acceptar un règim constitucional”.
I quin balanç va tenir a Catalunya? Un balanç “molt positiu”, segons l’historiador Jordi Casassas, expert en història del segle XX. Per una banda, perquè hi havia la “inèrcia” de la Mancomunitat, que va permetre posar en marxa “bastant ràpid” aspectes com l’educació o la cultura. “Com es va dir llavors, a Espanya es va fer la república sense republicans, però a Catalunya hi havia un important coixí republicà, especialment a la societat civil”, explica el catedràtic i president de l’Ateneu Barcelonès. Tot plegat va ajudar a un “ambient general de canvi”. Casassas està convençut que, si no hagués estat pel cop d’estat, la Segona República hagués perdurat. Com a mínim, a Catalunya tenia una “fortalesa total”.
Fotos: Francesc Macià proclama la República Catalana a la Plaça Sant Jaume
Però va arribar un cop d’Estat contra la Segona República i aquesta, després de tres anys de guerra civil, va caure. Quaranta anys de dictadura, mort de Francisco Franco i retorn al règim previ. No el republicà, sinó el monàrquic, com va assenyalar el Caudillo. No es va voler ni qüestionar aquest punt, com va confessar anys més tard l’expresident Adolfo Suárez, parlant d’un hipotètic referèndum sobre monarquia o república. “Fèiem enquestes i perdíem”, confessava el líder d’UCD a la periodista Victoria Prego. Nicolás Sánchez-Albornoz subratlla que "el domini de l'Exèrcit sobre la política" ho va fer pràcticament impossible. Jordi Casassas ho descriu com un “pas a la dita democràcia tutelat per la dictadura” i per uns “grups dominants que es van consolidar amb Franco”. Va ser un “trágala”.
Nou dècades més tard, la imatge de la monarquia espanyola torna a veure’s assetjada i cau en el mateix descrèdit. Tot va començar amb les caceres d’elefants i les amants de Joan Carles I, però ha explotat durant els últims mesos amb els presumptes casos de corrupció i comissions il·legals de l’ara rei emèrit, que es troba “exiliat” com el seu avi, però als Emirats Àrabs. No és possible un plebiscit com el del 12 d’abril del 1931. Ni tan sols es pregunta a les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques. Des del 2015, l’any posterior a l’abdicació, el CIS no inclou cap pregunta sobre la Casa Reial. Va deixar de preguntar després de la caiguda en picat. L’última nota, de fa sis anys, era de 4,34 sobre 10.
El CIS ja no pregunta per la monarquia, però hi ha qui intenta prendre el pols al carrer. Un grup de 16 mitjans va decidir impulsar una macroenquesta, que es va fer pública el 12 d’octubre de l’any passat. Va ser dirigida justament per Belén Barreiro, exdirectora del Centre d’Investigacions Sociològiques i ara al capdavant de l’agència 40db. Va ser feta sobre una mostra de 3.000 enquestats arreu de l’Estat espanyol. El 47,8% dels espanyols es posicionava a favor de la República, i el 36,1% s’hi oposava. El percentatge augmentava considerablement a Catalunya, amb dos terços (66,5%) per la república i només un 14,6% per la monarquia. La Corona, però, s’imposava en alguns dels territoris més poblats, com és la Comunitat de Madrid (46% contra 32%), Andalusia (43% contra 31%) o el País Valencià (37% contra 32%).
Foto: El rei emèrit Joan Carles I durant la seva fugida als Emirats Àrabs Units
Una cosa pot ser la majoria social, però altra cosa són les majories polítiques, que no sempre són la traducció de la primera. Ho pot ser al Parlament de Catalunya, on 82 dels 135 diputats són obertament republicans. Són més del 60%. En canvi, no passa el mateix a les Corts espanyoles. Al Congrés, són una setantena de 350, sumant Unidas Podemos i els partits independentistes, nacionalistes i sobiranistes. Al Senat encara pitjor: 37 de 261. La cosa canviaria si el PSOE tornés a les seves arrels, a la seva trajectòria històrica fins al 1978. Però això continua sense passar.
D’aquí l’interrogant: serà possible la Tercera República? Nicolás Sánchez-Albornoz explica, amb ironia, que “els escàndols són consubstancials als Borbons” i que no són “molt més grans als d’Isabel II o el seu avi Alfons XIII”. Admet que “tant de bo” fos possible tornar a aquesta forma d’Estat, però que abans cal “consolidar la democràcia”. No pot ser una “República a seques” de la nit al dia. El concepte de República “és molt ambigu si no es precisa”. Si bé no creu que el PSOE sigui monàrquic, també admet que ara mateix “no estableix com a prioritat un canvi de règim”. Amb la configuració actual, l’historiador ho posa en dubte.
Jordi Casassas creu que, com llavors, el gran “coixí” de republicans es troba a Catalunya i al País Basc. “Ser possible, és evidentíssim que és possible. Una altra cosa ben diferent és si és probable”, reflexiona el catedràtic d’història contemporània. Assenyala que poders com l’Ibex, la judicatura, algunes faccions de l’Exèrcit o els grans mitjans “estan aguantant l’Estat”, i que en aquest context és “dificilíssim”. Dit tot això, però, recorda, com la història demostra que “de vegades els fets fortuïts són els que poden fer canviar les coses”. També avisa que la manca de voluntat política per a tocar allò fonamental, com la Constitució, és contraproduent, “és un suïcidi”.
El periodista Albert Calatrava (TV3 i Catalunya Ràdio) és coautor del llibre L’Armadura del Rei (Ara Llibres, 2021), juntament amb Eider Hurtado (ETB) i Ana Pardo de Vera (Público). Justament sosté que, juntament amb el PP, el PSOE és un “element central pel sosteniment de la monarquia”. Ho ha estat durant el regnat de Joan Carles I “i ho està sent amb el de Felip VI”. Més enllà que alguns ministres de Pedro Sánchez consideren que “s’ha pogut escorar cap a la dreta”, Calatrava assegura que “en cap moment, ni ara Sánchez ni els futurs líders del PSOE no sembla que hagin de qüestionar la vigència de la institució”, més enllà d’alguna veu interna residual. Com a molt, afegeix, “el que veurem en els pròxims mesos, per acabar d’apuntalar-la, que es pugui fer alguna mena de reforma per demostrar que la institució s’adapta als nous temps”.
Malgrat tot, el delegat de la CCMA a Madrid considera que tant Unidas Podemos com els partits independentistes han servit “per posar en el debat polític i parlamentari aspectes que eren tabú” relacionats amb la Corona. “A la primera dècada d’aquest segle, eren comptades les preguntes parlamentàries sobre el rei Joan Carles o la institució”, recorda el periodista. “Ara aquest debat sí que forma part del dia a dia parlamentari i fa deu o quinze anys era impensable”, contraposa. Només en l’últim any, conclou, s’han presentat fins a nou peticions de comissió d’investigació al Congrés dels Diputats. Qui les ha tombat? El PSOE, unint els seus vots amb el PP i l'extrema dreta de Vox.