Waterloo no mira ni al Quebec i la llei de Claredat del Suprem canadenc, ni a Montenegro i el 55% de sí per validar la independència... ni tampoc a Escòcia, tot i el referèndum del 2014. El model d’autodeterminació que serviria a Carles Puigdemont en la seva perspectiva d’un “compromís històric” per superar el conflicte polític Catalunya-Espanya passa per l’acord nordirlandès de Divendres Sant. Així ho creu el nucli dur de col·laboradors del president a l'exili, que treballa amb elements i principis del també conegut com a Acord de Pasqua o de Belfast que poden resultar útils per enfocar una negociació amb l'Estat, segons fonts consultades per ElNacional.cat.

El pacte del 10 d’abril del 1998 va posar fi a 30 anys de conflicte sagnant a Irlanda del Nord i va encarrilar el futur del territori, encara part integrant del Regne Unit, amb l’autodeterminació com a desllorigador del pacte polític i constitucional. L'acord va permetre a totes les parts veure reconeguts els seus plantejaments, que eren diametralment oposats, però condicionats a la voluntat dels ciutadans. Aquest va ser el nucli del consens.

Salvant les distàncies evidents entre els casos d'Irlanda del Nord i Catalunya, la qüestió és extremadament important en uns moments en què l’autodeterminació forma part —en una segona fase— del full de ruta que Puigdemont va detallar a Brussel·les el 5 de setembre passat, la primera part del qual inclou les condicions prèvies per al suport dels independentistes de Junts per Catalunya a la investidura de Pedro Sánchez, inclosa l’amnistia per als encausats del procés. L'equip més proper a Puigdemont valora especialment que l’Acord de Divendres Sant, un prodigi d’enginyeria política, jurídica i diplomàtica, pivotés políticament sobre el respecte absolut a la voluntat dels ciutadans sobre el seu futur, ja fos perquè Irlanda del Nord continuï sent part del Regne Unit —com ho ha continuat sent després de 25 anys de l'acord— o bé perquè es pugui unir en un futur a la resta d’Irlanda.

El cas nordirlandès constitueix un exemple, certament poc invocat en el debat polític i jurídic, d’aplicació del dret d’autodeterminació a Europa occidental en un territori que el dret internacional no considera colonial, com també succeeix amb Catalunya o Euskadi. Això qüestiona la tesi dels qui descarten que aquest principi es pogués aplicar a les nacionalitats de l'estat espanyol perquè l’autodeterminació únicament es reconeix i s’aplica en situacions de colonialisme, com va succeir durant l'onada descolonitzadora dels anys seixanta i setanta del segle passat.

La DUI de la Pasqua del 1916

Irlanda ha estat present històricament en l’imaginari dels nacionalismes català i basc des de l’Alçament de Pasqua del 1916 contra el domini britànic, liderat pels nacionalistes del Sinn Féin i el primer IRA o Exèrcit Republicà Irlandès. Aquella DUI a l’oficina central de correus de Dublín, ocupada pels patriotes irlandesos, no va acabar en un 155 sinó en el sorgiment de l’Estat Lliure d’Irlanda (1921), encara dins la Commonwealth. Tot i això, si bé l’acord amb Londres va proporcionar autogovern als irlandesos, també va dividir l’illa entre el sud majoritàriament catòlic, amb capital a Dublín, i sis comtats del nordest amb capital a Belfast. Aquesta és la zona que els britànics anomenen Ulster, amb població de majoria protestant i unionista i minoria catòlica i nacionalista irlandesa favorable a la unificació de l’illa. Tots dos territoris, el nord de sobirania britànica i la Irlanda lliure del sud, es van dotar de parlaments propis, si bé el règim unionista del nord va marginar els catòlics del govern, el vot, l'ensenyament o la propietat d’habitatges. El pacte dels anys vint amb Londres per a l'autogovern va ser acceptat només per una part del nacionalisme irlandès, la qual cosa va desfermar una guerra civil al si del propi moviment.

El 1949 es va crear l’actual República d’Irlanda, que va mantenir la reclamació del territori del nordest sota domini britànic. A finals dels anys seixanta, a Irlanda del Nord, la revolta a favor dels drets civils va portar a la reactivació de l’IRA i un Sinn Féin renovats, així com de les milícies unionistes o lleialistes vinculades als partits unionistes i amb fosques connexions amb la policia. L’ocupació del territori per part de l’exèrcit britànic, i l’administració directa per part de Londres, amb la suspensió del parlament autònom el 1972, així com la repressió policial i l'arbitrarietat judicial, van situar la regió en un estat de guerra permanent. L’IRA també va atemptar sovint a la Gran Bretanya. El 1998, quan van començar les negociacions que fructificarien en l'Acord de Divendres Sant o Good Friday Agreement, el conflicte armat conegut amb l'eufemisme de The Troubles (Els problemes) havia provocat 3.250 morts a Irlanda del Nord i més de 40.000 ferits. La xifra final de víctimes mortals en tots els escenaris va superar les 3.500.

Mediadors: Clinton i Mitchell

En la seva conferència de Brussel.les, Puigdemont va marcar quatre condicions prèvies per a una investidura del proper president del govern espanyol. Després del reconeixement de la legitimitat de l'independentisme, la fi de la repressió i l'amnistia, el president a l'exili va esmentar "la creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos". La quarta condició era fixar com a límits únics de la negociació el marc dels tractats internacionals sobre drets humans i llibertats fonamentals. Doncs bé, fa un quart de segle, les duríssimes negociacions de pau a Irlanda del Nord van ser auspiciades pels Estats Units, que van exercir una mediació directíssima amb totes les parts mitjançant l’enviat especial del president Bill Clinton, l’exsenador demòcrata i empresari George Mitchell, autor d’una proposta de sis punts que condicionava l’acord i la participació de tots els actors a l’abandó de la violència i l’ús de mitjans estrictament polítics i democràtics. Clinton s’hi va comprometre personalment fins al punt de visitar Belfast per impulsar el procés. I Mitchell, a qui assistien l’exgeneral canadenc jubilat Jean de Chastelain i l’exprimer ministre finlandès Harri Holkeri, va presidir les sessions negociadores amb un paper molt actiu. Un rol que supera amb escreix el del "relator" que mai va concretar la taula de diàleg entre el govern espanyol i català, que es va reunir per primera vegada el febrer del 2020.

Sota la presidència de Mitchell, les converses d'Irlanda del Nord van asseure al palau d’Stormont, seu del domini britànic a Belfast, els governs del Regne Unit i la República d’Irlanda, els primers ministres dels quals eren llavors el laborista Tony Blair i Bertie Ahern, del Fianna Fáil (Partit Republicà, el més imrpotant d'Irlanda) al costat de representants polítics de les dues comunitats nacionals enfrontades: els unionistes, amb David Trimble, del Partit Unionista de l’Ulster, com a líder principal —el reverend ultraradical Ian Paisley se’n va autoexcloure— i els nacionalistes o republicans, representats per David Hume, líder del Partit Social Demòcrata i Laborista, contrari a la violència, i l’home clau, el líder del Sinn Féin, Gerry Adams —sempre en contacte amb el considerat cap de l’IRA, Martin McGuinness—, així com alguns partits menors. El diàleg va avançar a empentes i rodolons per la pressió dels paramilitars i les desfilades de l’unionisme orangista pels barris catòlics, tot i que al final van arribar a port.

Hume i Trimble van rebre el premi Nobel de la Pau del 1998. Però la fi del terror a Irlanda del Nord no va ser possible sense desfer abans el nus del conflicte en termes de sobirania i amb l’autodeterminació com a clau de volta. Desarmament, alliberament dels presos i drets humans van dependre, al final, de l’entesa entre governs, partits i comunitats sobre el futur polític del territori d'acord amb el respecte a la voluntat majoritària dels ciutadans. Per això, l'equip de Puigdemont se cenyeix a la dimensió de l’Acord de Divendres Sant en la vessant de l'autodeterminació. Si, pel que fa a Euskadi, el model irlandès va poder influir en les negociacions que el 2011 van portar a la fi de la violència d’ETA —que va actuar durant 50 anys amb no pocs vincles amb l’IRA, i del seu braç polític, HB, amb el Sinn Féin— sense produir, però, canvis en l'estatus polític basc, en el cas del conflicte Catalunya-Espanya, de dimensió estrictament política, sense presència del factor violent, el tractament de l’autoderminació aplicat a Irlanda podria ser un referent amb elements vàlids per pactar solucions polítiques. Un model que, lògicament, també es podria aplicar a una Euskadi ja sense ETA i en la qual el PNB, en risc de perdre l'hegemonia a mans de Bildu, la formació liderada per Arnaldo Otegi, el Gerry Adams basc, s'està acostant a Puigdemont. 

Què diu l'acord irlandès sobre l'autodeterminació?

Però, què diu sobre l’autodeterminació l’Acord de Divendres Sant? Ja l’Acord Anglo-Irlandès que el 1985 van signar la primera ministra britànica, la conservadora Margaret Thatcher, la carismàtica Dama de Ferro, i el Taoiseach o primer ministre irlandès, Garret FitzGerald, del dretà Fine Gael, reconeixia que qualsevol canvi en l’estatus d’Irlanda del Nord només podia arribar mitjançant el consens de la majoria de la població del territori (El modelo irlandés. Historia secreta de un proceso de paz. Íñigo Gurruchaga, Península, 1998). Aquell acord entre Londres i Dublín, però, no va agradar ni als unionistes ni als nacionalistes. L’unionisme només acceptava que el futur d’Irlanda del Nord el decidissin únicament els nordirlandesos —la qual cosa garantia la continuïtat al Regne Unit— mentre que els nacionalistes irlandesos només acceptaven que decidissin tots els irlandesos (els del nord i els del sud), la qual cosa garantia la unificació d'Irlanda. No obstant això, en aquella època, i amb el capellà Alec Reid bastint ponts per al diàleg, el nacionalista-laborista Hume va iniciar una aproximació a Adams que el 1992 portaria el Sinn Féin  a oferir una proposta d’autodeterminació més oberta per buscar la pau. 

Era el final de la Guerra Freda i l’embranzida de la nova Europa. I en aquest clima va arribar la Declaració de Downing Street —residència del primer ministre britànic— signada el 15 de desembre del 1993 pel successor de Thatcher, el també conservador John Major, i el seu homòleg irlandès Albert Reynolds, del Fianna Fáil, veritable avantsala de l’Acord de Divendres Sant de 5 anys després. En aquella declaració, Londres es compromet a “defensar el desig democràtic de la major part del poble d’Irlanda del Nord en la qüestió de si prefereix donar suport a la Unió o a una Irlanda unida sobirana”. Però, alhora, reconeix que “únicament al poble d’Irlanda correspon, per acord entre les dues parts, respectivament, exercir el dret d’autodeterminació sobre la base del consentiment, lliurement i simultàniament expressat, al Nord i el Sud, per donar sorgiment a una Irlanda unida si aquest és el seu desig” (punt 4). Per la seva banda, el govern irlandès va acceptar que “el dret democràtic d’autodeterminació del poble d’Irlanda en el seu conjunt s’ha d’aconseguir i exercir amb i subjecte a l’acord i consentiment d’una majoria del poble d’Irlanda del Nord (...)” (punt 5). És el que alguns experts van batejar com la “autodeterminació concurrent” que fa dependre l'acord de la voluntat democràtica alhora del nord i del sud amb l'aval dels dos estats implicats.

La Declaració de Downing Street va crear les condicions per a l’acord multipartit de Divendres Sant amb els actors norirlandesos i els EUA com a facilitadors i garants de les condicions per a l’entesa. En el primer bloc dels que consta, sota l’epígraf de “Temes Constitucionals”, l’Acord de Pasqua estableix que les conclusions es plasmaran en un nou Acord Britànic-Irlandès que substituirà l’Acord Anglo-Irlandès del 1985. Que l’autodeterminació és la base sobre la qual es desplega el pacte ho evidencia el fet que es dediqui a la qüestió tot el capítol inicial.

Així, en el punt 1.i) de l'Acord de Divendres Sant, es reconeix la legitimitat de “qualsevol elecció” que lliurement facin els ciutadans d’Irlanda del Nord, sigui la de continuar mantenint la unió amb el Regne Unit o la d’integrar-se en una Irlanda unida i sobirana. El punt 1.ii), especifica que “correspon únicament als habitants de l’illa d’Irlanda, mitjançant acord entre les dues parts respectivament i sense impediments externs, exercir el seu dret a l’autodeterminació en virtut del consentiment, lliurement i simultàniament concedit, al Nord i el Sud, per procedir a la creació d’una Irlanda unida, i acceptant el fet que aquest dret s’ha d’aconseguir i exercir amb l’acord i el consentiment de la majoria dels ciutadans d’Irlanda del Nord”.

No obstant això, també es referma l’estatus d’Irlanda del Nord com a part del Regne Unit. El punt 1.iii), sense deixar de reconèixer la legitimitat dels nordirlandesos que volen la unificació de l’illa, voluntat coincident amb la de la majoria dels irlandesos del sud, subratlla que “en aquests moments”, la voluntat “legítima i lliurement expressada” de la majoria és el manteniment de la unió amb el Regne Unit. Unió que, de nou, es basa en el lliure consentiment: “en consonància [amb la lliure voluntat ciutadana] la situació d’Irlanda del Nord com a part del Regne Unit reflecteix i es fonamenta sobre aquest desig”. A més, tots dos estats s’erigeixen en garants de l’acord en comprometre’s a possibilitar normativament i legalment que es faci realitat el desig d’una Irlanda unificada si així ho volen els ciutadans. També vetllaran perquè sigui quina sigui la situació final, els poders del govern sobirà sobre el territori s’exerceixin "de forma rigurosament imparcial” i amb respecte a tots els ciutadans i les diverses tradicions nacionals.

Irlandesos, britànics o totes dues nacionalitats 

Al costat de l’autodeterminació i el respecte a la majoria com a principi fonamental, l’Acord de Divendres Sant també regula la qüestió sempre controvertida de la futura nacionalitat dels ciutadans del territori amb sobirania en disputa. Al respecte d’això, el text és molt clar (punt 1.vi). Així, tots els firmants reconeixeran “el dret inalienable de tots els ciutadans d’Irlanda del Nord d’identificar-se i ser acceptats com a irlandesos o britànics, o tots dos”; “i, en conseqüència —afegeix— confirmaran que tots dos Governs accepten el dret d’aquests a posseir nacionalitat britànica i irlandesa, punt aquest que no es veurà afectat per cap modificació de l’estatus polític d’Irlanda del Nord”. És a dir, un ciutadà nordirlandès podrà definir-se com a només irlandès, només britànic o de totes dues maneres, i tant el Regne Unit com Irlanda ho garantirant a tots els efectes.

Encaix i garanties constitucionals

Els governs signants de l’Acord de Divendres Sant també es van comprometre a reflectir els canvis que es produeixin a Irlanda del Nort tant a la constitució de la República d’Irlanda com a la legislació britànica (punt 2). A més, també van concretar com aplicar el mandat de les urnes si la població decidís separar-se del Regne Unit i unir-se a la resta d’Irlanda. Així, l’annex A. de l’acord, referit a clàusules i annexos a incorporar a les lleis del Regne Unit, estableix en el primer punt que Irlanda del Nord “roman en la seva totalitat com a part del Regne Unit” i no deixarà de ser-ho “sense el consentiment de la majoria dels habitants d’Irlanda del Nord en votació celebrada amb aquesta finalitat”. Al punt 2, i davant l’eventualitat que la majoria decidís desvincular-se del Regne Unit i incorporar-se a una Irlanda unificada, s’encarrega al ministre d’Irlanda del Nord la presentació de propostes davant el Parlament britànic “que serveixin per donar expressió a aquests desitjos” en virtut del que acordessin els governs britànic i irlandès. L’encaix constitucional d’aquell acord contrasta poderosament amb la negativa de tots els governs espanyols a abordar la qüestió de l’autodeterminació de les “nacionalitats”, l'existència de les quals reconeix, sense anomenar-les, l’article 2 de la vigent Constitució espanyola.

L’Acord de Divendres Sant va crear una Assemblea d’Irlanda del Nord i un govern compartit per les dues comunitats; un consell ministerial Nord-Sud, el primer ens conjunt de governació de tota l’illa; un consell britànic-irlandès del qual, a més dels governs de Londres i Dublín, són membres els d’Irlanda del Nord, Gal·les i Escòcia —territoris als quals es va aplicar globalment la devolution o reforma territorial del govern Blair— així com les illes del Canal i la de Man; i, finalment, una Conferència Intergovernamental britànic-irlandesa que vincula els dos estats i les dues illes, Gran Bretanya i Irlanda. En definitiva, la solució de Divendres Sant va reconfigurar la distribució del poder territorial, i, al capdavall, les sobiranies, en tot l’espai britànic i irlandès.

Promoció de la llengua irlandesa

Per descomptat, l’acord inclou un apartat importantíssim sobre el respecte als drets humans i les convencions internacionals, entre els quals s’inclouen qüestions de caràcter econòmic, social i cultural, i entre elles la promoció de la llengua, el gaèlic irlandès, que recentment ha assolit l'estatus ple de llengua oficial europea. Un estatus que Junts i ERC han reclamat també per al català, el basc i el gallec, en les negociacions obertes després de les eleccions del 23 de juliol i que el govern espanyol ja ha defensat, tot i que la decisió s'ha ajornat pels dubtes d'alguns països.

El lliurament de les armes, la revisió del sistema de justícia penal i l’alliberament de presos van completar l'històric acord. Totes les previsions del pacte se sintetitzen, finalment, en un annex general que compromet els dos governs estatals, el de Londres i el de Dublín, a implementar-lo. En resum, legitimitat de qualsevol opció lliurement exercida per la majoria, dret d’autodeterminació “sobre la base del consentiment, lliure i concurrentment atorgat, pel Nord i el Sud a crear una Irlanda unida si així ho desitgen”, manteniment a l’actualitat de la Unió pel desig de la majoria...

Autodeterminació concurrent i referèndums

Els ciutadans del nord i el sud d’Irlanda van ser convocats per validar les conseqüències de l’Acord de Divendres Sant en sengles referèndums. A Irlanda del Nord el sí a l'acord va guanyar amb un 71,12% davant un 28,88% de no; i a la República d’Irlanda, on es va votar l'esmena a la Constitució sobre l'autodeterminació, un 94,39% dels vots van ser afirmatius i un 5,61% negatius. Així, l’autodeterminació concurrent com a pedra angular per encarrilar el conflicte nordirlandès es va començar a aplicar de manera immediata. I va ser incorporada a l'article 1 de la Northern Ireland Act del 1998, la llei britànica que reflecteix l'acord, així com a la Constitució irlandesa. El president Puigdemont, en la seva conferència de Brussel·les, no va demanar l’autodeterminació com a condició sine qua non perquè Junts doni suport a un president espanyol, però sí que la va situar com a punt d’arribada de l’acord o compromís històric que proposa als poders de l’Estat per resoldre el conflicte polític Catalunya-Espanya.