Traduir un acord entre dos partits polítics en una llei publicada al Butlletí Oficial de l’Estat no acostuma a ser un procés curt. Després que el dimecres Junts i el PSOE pactessin, entre altres qüestions, la delegació integral de les competències sobre immigració a la Generalitat a canvi de salvar els famosos tres reials decrets llei del govern espanyol, tots els interrogants apunten ara a com s’ha de concretar aquest compromís.
L’única certesa és que la via serà la d’una llei orgànica derivada de l’article 150.2 de la Constitució, que estableix que l’Estat podrà “transferir o delegar a les comunitats autònomes facultats corresponents a matèria de titularitat estatal”. Fonts del PSOE s’han afanyat a deixar clar que, per tant, “no es toca cap aspecte de la Constitució” i, en conseqüència, els recursos d’inconstitucionalitat que anunciï el PP són “un brindis al sol”.
Hores després de fer pública l’entesa entre juntaires i socialistes, la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, reivindicava a El Món a RAC1 que havien passat coses que “no passaven des del 1997”, en referència al Pacte del Majestic entre José María Aznar i Jordi Pujol en el qual, entre altres matèries, es van transferir les competències de trànsit al Govern de la Generalitat. Aquella va ser l’única ocasió que s’ha fet servir l’article 150.2 per dotar Catalunya de noves competències.
El camí del Pacte del Majestic: de l’abril del 1996 al desembre del 1997
També l’endemà d’anunciar l’acord, el secretari general de Junts, Jordi Turull, apuntava a El Matí de Catalunya Ràdio que el que hi ha ara és la “decisió política” i reconeixia que, a partir d’aquí, cal “posar-se d’acord i redactar la llei orgànica”. Són paraules gairebé calcades a les que figuraven al text de l’Acord del Majestic, on el PP manifestava, precisament, la “voluntat política” d’avançar en “l’estudi i la negociació corresponents” perquè la Generalitat assumís les competències en matèria de trànsit, “en el context de les decisions a adoptar per desenvolupar el model policial català”. El document es va fer públic l’abril del 1996.
I com va cristal·litzar això? El juny del 1997, més d’un any després, el PP i CiU van registrar al Congrés la proposició de llei. La iniciativa es va aprovar a la Cambra Baixa a finals d’octubre del 1997 i va rebre la llum verda definitiva al Senat vint dies més tard. La llei va entrar en vigor l’1 de gener del 1998 i estipulava que els Mossos assumirien la vigilància de trànsit a les vies interurbanes de manera esglaonada: el 1998 a la demarcació de Girona, el 1999 a Lleida i el 2000 a Barcelona i Tarragona. Per tant, en aquell moment van acabar passant dinou mesos entre l’anunci de l’acord del PP i CiU i l’entrada en vigor d’allò que van pactar.
L’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució: precedents escassos i llunyans
Més enllà de la transferència de trànsit a Catalunya, hi ha cinc altres casos en els quals una comunitat autònoma concreta ha rebut competències per part de l’Estat a través de l’article 150.2. Les primeres van ser les Canàries i el País Valencià (amb les lleis orgàniques 11/1982 i 12/1982) per igualar-se des de bon començament a les comunitats que van arribar a l’autonomia per la via ràpida.
Posteriorment, el 1996 es va transferir a les Balears l’execució de la legislació en matèria de comerç interior (Llei Orgànica 2/1996) i el 1997, a Galícia el desenvolupament legislatiu i execució en matèria d’ordenació del crèdit, banca i assegurances (Llei Orgànica 6/1999).
Els Acords Autonòmics del 1992
L’article 150.2 de la Constitució també va ser partícip d’un moment clau del desenvolupament de l’estat autonòmic: els Acords Autonòmics que el president espanyol, Felipe González, el líder del PP i cap de l’oposició, José María Aznar, i el secretari d’organització del PSOE, José María Benegas, van signar a la Moncloa el 28 de febrer del 1992 i van rubricar un consens que era fonamental per ampliar les competències de determinades comunitats autònomes.
La Llei Orgànica 9/1992 va voler satisfer “les aspiracions d’assumpció de noves competències” que havien expressat les comunitats que havien accedit a l’autonomia a través de l’anomenada via lenta, regulada a l’article 143 de la Constitució, i que no havien pogut assumir més competències als seus Estats que les mencionades a l’article 148.1. Posteriorment, les deu comunitats autònomes en qüestió van aprovar reformes dels seus estatuts per posar negre sobre blanc les noves competències. El 1995 aquestes qüestions es van ampliar també a Galícia.
Prèviament, cinc anys abans, la Llei Orgànica 5/1987 delegava a les comunitats competències de transport per carretera i per cable amb l’objectiu d’implantar el “principi de finestreta única” per evitar “les disfuncions que l’existència de diverses administracions superposades pot suposar”.
Ara, de tornada al 2024, la futura llei orgànica que delegui a la Generalitat les competències en immigració, que encara està a les beceroles, se sumarà a aquesta reduïda llista de cessions de competències a les comunitats autònomes amb el botó del 150.2. Les passes del seu camí parlamentari (igual que les de l’amnistia) estan clares, però els terminis i la data que entri en vigor són encara una incògnita.