La figura de la qüestió de confiança ha tornat a la primera línia de la política espanyola després que Carles Puigdemont hagi emplaçat Pedro Sánchez a ratificar la confiança que li va brindar el Congrés dels Diputats el novembre de l’any passat. El mateix Puigdemont, com a president de la Generalitat, va anunciar una qüestió de confiança després que la CUP tombés els seus primers pressupostos catalans i aquell gest va desembocar, el setembre de 2016, en el famós “o referèndum o referèndum” que va conduir a l’1 d’octubre. Al Congrés dels Diputats, hi ha només dos precedents de qüestions de confiança. I ambdós són llunyans: Adolfo Suárez el 1980 i Felipe González el 1990. Tant el líder de la UCD com el president socialista van sortir victoriosos del plebiscit.
Adolfo Suárez el 1980: per afrontar la crisi econòmica i culminar l’estat de les autonomies
Qui va inaugurar la figura de la qüestió de confiança a la democràcia espanyola contemporània va ser Adolfo Suárez el 1980. El líder de la UCD, que feia un any que havia guanyat les eleccions, va considerar que era “necessari i beneficiós” que el poble espanyol conegués el suport que el Congrés atorgava a “determinats propòsits” del seu govern en relació amb qüestions “fonamentals i urgents”. Es referia, concretament, a “superar una crisi econòmica generadora simultàniament d’inflació i atur” i “desenvolupar la Constitució i, de manera particular, construir l’estat de les autonomies”. “Exigeixen la definició d’unes línies d’acció i l’adopció de nombroses decisions difícils i inevitables que han de comptar amb el suport suficient de la cambra perquè només la confiança atorgada i la consciència compartida de la magnitud dels problemes permetrà la creació i desenvolupament d’un clima social capaç de superar la dificultat del moment”, va defensar.
En relació amb l’estat de les autonomies, el president espanyol va argüir que la “transformació d’un vell estat centralista i autoritari en un estat democràtic i d’autonomies” era el “repte polític més difícil a afrontar en l’immediat futur” i es va comprometre a impulsar l’elaboració i tramitació dels estatuts d’autonomia dels territoris que encara no en tenien (en aquell moment, només s’havien aprovat els del País Basc i Catalunya). Això sí, va reconèixer que el “camí cap a la constitució d’algunes comunitats” patia un “bloqueig parcial” que era “precís encarar” i va reiterar que la seva “indeclinable voluntat política” era “impulsar el procés autonòmic fins a la seva culminació”. Adolfo Suárez va rebre 180 vots a favor (de la UCD, CiU, els andalusistes i José García Pérez), 164 vots en contra (del PSOE, Coalició Democràtica, el PNB i set diputats del Grup Mixt) i dues abstencions.
Des de les files socialistes, Felipe González va llançar un dard a la Moncloa i va agitar la inestabilitat parlamentària de la UCD: “Buscar aliances i el que es diu governabilitat vol dir ampliar arrelaments, no només d’uns quants vots, sinó arrelaments socials. Quant a l’arrelament social, s’avançarà molt poc amb aquests vots. D’altra banda, no em sembla que l’estabilitat del govern espanyol amb aquestes aliances sigui molt gran: si tot va bé, el mèrit serà del govern, però també dels que li donaran suport aquesta nit, i si tot va malament, com que només s’ha donat un suport condicionat, la culpa la tindrà el govern. Sota d’això hi ha alguna cosa realment inestable”.
Miquel Roca: “No és des de la inestabilitat com podrem consolidar el nostre autogovern”
Un dels vots favorables que va rebre Adolfo Suárez va ser el de CiU. El seu líder a Madrid, Miquel Roca, va defensar un “vot coherent” i “a favor de la governabilitat del país, de la creació d’un clima de confiança i d’una expectativa d’esperança en el futur polític espanyol”. “Contràriament al que alguns opinen, no som els grups nacionalistes els que aplaudirem el debilitament del govern de l’Estat, al contrari. I per això estem interessats com els que més a fer governable l’Estat”, va argumentar, i va defensar que eren ells a qui, en el moment de “crisi conjuntural”, els corresponia “fer un pas decisiu de suport que reforci l’estabilitat i la governabilitat de l’estat”. “No és precisament des de la debilitat i des de la inestabilitat com podrem consolidar el nostre autogovern. Necessitem un govern que trobi en l’estabilitat la força per adoptar, sense recels ni temors, les decisions que l’aprofundiment i desenvolupament de les previsions constitucionals i estatutàries en aquest terreny han de comportar”, va esgrimir.
Felipe González el 1990: després que els tribunals es pronunciessin sobre els resultats electorals
La segona qüestió de confiança que s’ha debatut i votat al Congrés la va encapçalar Felipe González. Va ser a la seva tercera legislatura i pocs mesos després de les eleccions del 1989. Aquell desembre, va ser investit en una votació en la qual només van participar 332 diputats (en lloc dels 350 que conformen la cambra baixa) a causa de l’anul·lació de les eleccions en les circumscripcions de Múrcia, Pontevedra i Melilla sota acusacions d’irregularitats (els tribunals van dictaminar que s’havien de repetir comicis parcials en aquestes tres províncies, però el Tribunal Constitucional ho va acabar circumscrivint només a Melilla). González va obtenir el suport del PSOE i de les Agrupacions Independents de les Canàries (AIC), però durant aquest debat d’investidura va anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança quan s’haguessin elegit els 350 parlamentaris. Així va ser.
“Em vaig comprometre davant de la cambra a plantejar la qüestió de confiança una vegada resolts els contenciosos electorals que hi havia pendents, dono compliment a aquell compromís en la sessió d’avui”, va afirmar tot just començar el seu discurs, l’abril del 1990. I el Congrés li va fer la confiança amb 176 vots a favor (igual que en la investidura, del PSOE i AIC), 37 abstencions (de CiU, el PNB i el Centre Democràtic i Social) i 130 vots en contra. Durant el seu discurs, Felipe González va considerar que la majoria de la qual disposava el seu executiu al Congrés i al Senat era “suficient per garantir la seva estabilitat durant la legislatura” i va reiterar la seva “voluntat de mantenir un clima de diàleg amb les forces parlamentàries que estiguin disposades a fer-ho”. “Som conscients que els interessos en joc per al conjunt de la societat espanyola i per al nostre futur exigeixen, inexcusablement, un seriós esforç de diàleg i, a ser possible, d’acords”, va reconèixer. I, entre altres elements, va subratllar el “millor clima de diàleg” que hi havia amb les comunitats autònomes i va posar com a exemple “l’acord sobre policia autònoma o finançament lingüístic” amb Catalunya.
Miquel Roca: “Volem fer possible una política que defineixi una majoria parlamentària més àmplia”
CiU va canviar el seu sentit del vot respecte a la investidura de quatre mesos abans. Al desembre, els divuit diputats convergents havien votat en contra de Felipe González. Tanmateix, a l’abril es van abstenir. “No podem compartir la confiança que se’ns proposa, però no volem negar-nos a l’expectativa positiva que aquest debat pot obrir”, va argumentar Miquel Roca, que va justificar la seva abstenció en la “voluntat de fer possible una política que defineixi una majoria parlamentària més àmplia sobre la base del diàleg i l’acord”. “Buscar i fer possible l’acord és la nostra política de sempre i, per tant, no seria coherent per la nostra part rebutjar-la ara que, finalment, és assumida per vostès”, va afegir. Va esgrimir que una “debilitat permanent en l’acció de govern només perjudica el conjunt de la societat”, va assenyalar que els grans reptes “no se superen des de majories estridents” i va fer una crida a la Moncloa per governar “una mica més amb tots”. “No té sentit emfatitzar la insuficiència de la majoria socialista per afrontar els grans reptes del moment i no ajudar a buscar les solucions que resolguin aquesta situació de fragilitat”, va reblar.
José María Aznar: “Estem davant d’una qüestió de conveniència per fugir d’assumptes incòmodes”
Per la seva banda, l’aleshores cap de l’oposició i líder del PP, José María Aznar, va desconfiar del moviment de Felipe González. “Més que davant d’una qüestió de confiança, estem davant d’una qüestió de conveniència. Es té la sensació que els fets van per una banda i les responsabilitats, per una altra i que govern, resultats i responsabilitats tenen molt poc a veure”, va afirmar durant el debat. I va considerar que l’opinió pública tenia la sensació que el “marc de debat” que havia posat el president espanyol a sobre de la taula era una “manera de fugida d’assumptes incòmodes, però reals”, que s’havien plantejat en els primers quatre mesos de la legislatura. Sobre les possibilitats de conversar amb el govern espanyol, el missatge d’Aznar va ser clar: “Diàleg, sí; contractes d’adhesió incondicional, no. Acords, sí; xecs en blanc sense informació i sense condicions, no. Jo li ofereixo i li garanteixo diàleg net i clar, però també li ho reclamo. Jo li garanteixo respecte a les regles del joc, però també ho exigeixo”.