Adrià Carrasco va tornar a Catalunya aquest dilluns després de gairebé 3 anys a l'exili i després que un jutjat de Granollers arxivés la seva causa per manca de proves. El cas iniciat a l'Audiència Nacional per un delicte de terrorisme va desencadenar una operació de la Guàrdia Civil contra els CDR que va acabar amb la detenció de Tamara Carrasco, també.
Adrià Carrasco va fugir amb els policies, pràcticament, ja dins de casa. La Tamara i l'Adrià van acabar sent dos caps de turc amb els que la justícia espanyola finalment ha hagut de claudicar per manca de proves. Ara, tres anys després, la lluita de l'Adrià Carrasco continua, sempre a peu de carrer.
Com has viscut aquests gairebé 3 anys a l'exili?
He passat per moments de tot. Em vaig veure obligat a deixar la meva vida un dia per l'altre. Arribes a un lloc on no coneixes la llengua, no coneixes res, no saps ni per què estàs allà gairebé... De mica en mica et vas refent i vas intentant construir una vida i intentar no enfonsar-te.
Et vas plantejar no tornar?
Tampoc tinc una decisió presa de què faré. Lo important és que ara puc escollir amb llibertat i no depenc de les decisions arbitràries de la justícia espanyola, bé, en aquest cas sí. Però és una cosa que havia de caure pel seu propi pes i no és una cosa positiva que vingui d'ells, no és un favor que ens fan. És una cosa que tard o d'hora havia de passar, perquè no se sostenia de cap manera.
Que la Guàrdia Civil entregui les armes
I ara es pot recórrer l'arxivament? Penses a fer alguna acció legal contra el cas?
Que la resolució del sobreseïment temporal es pot recórrer, no és del tot cert. Només es podria tornar a obrir una altra evidència d'una altra causa, però no d'aquesta. El tema de demanar danys i perjudicis em sembla estrany, artificial. Quan hem fet d'això una lluita política, demanar una compensació econòmica és absurd. Com ja he dit diversos cops, per mi la compensació adequada i justa és que la Guàrdia Civil entregui les armes. Que el grup armat més mortífer d'Espanya i que actua amb més impunitat i que la seva cúpula a l'Audiència Nacional es dissolgui d'una vegada per totes, perquè és un tribunal que mai hauria d'haver existit.
El que ells volen és desmobilitzar els CDR, desmobilitzar el poble que es mou i lluita pels seus interessos legítims i si això tingués un impacte zero, no ho farien, això està estudiadíssim. La repressió funciona com a element escarmentador. Ara bé, hi ha un moment que veus que hi ha tants casos repressius, que tant si faig alguna cosa com si no, poden venir a per mi. És tan aleatori, tan arbitrari i tan cruel que és gairebé irrisori els actes que puguis dur a terme. El cas de l'arxivament no és una cosa que comenci amb nosaltres ni acabi amb nosaltres. Amb l'operació Judes van aconseguir el que van intentar amb nosaltres i al País Basc hi ha desenes i desenes d'exemples de muntatges policials com aquest. Acusacions desorbitades i totalment aberrants dins el seu dret, que després acaben en zero. Crec que el contrast és enorme i parla per si sol de la veracitat d'aquestes acusacions.
De repressió n'hi ha a tot arreu i des de diferents cossos policials...
Sí, aquí, a Esplugues, no en sortim d'una i entrem en una altra... Hi ha dos companys imputats per atemptat a l'autoritat per uns fets que van succeir per la festa major. La policia local va arribar de molt males maneres amb molta violència i dos policies van resultar presumptament ferits. És un altre dels muntatges que a vegades sembla que només els faci l'Audiència, però tant Generalitat i policies locals, en fan. En aquest sentit, hi ha una concentració dilluns a les 12 h als jutjats d'Esplugues per donar suport a la declaració dels dos companys acusats.
Com es veu la situació de Catalunya des de fora, des de Bèlgica, des de l'exili?
Es veu menys. Es mira menys. Almenys jo, va arribar un moment que vaig considerar que no tenia gaire sentit viure en una realitat en la que jo no vivia i vaig decidir desconnectar de la realitat catalana i implicar-me més en la realitat belga. Un cop vaig assumir que en tindria aquí per temps, per mi el més natual, l'ogic i legítim és lluitar aquí, impregnar-me amb la realitat d'aquí. I així ho vaig fer.
I com es veu la situació ara que has tornat?
Ara bastant igual. És molt gratificant que tot allò que he vist en la distància és real, és físic i ho puc tocar. La realitat global, soc bastant reaci, a fer anàlisis polítiques generals, perquè cada dia passen coses diferents, és una mica un circ mediàtic, ens tenen una mica bojos amb xifres, candidats, partits, aliances... La política real és al carrer i és el meu lloc i el dels meus companys i és un dels àmbits on té més impacte, més enllà de la política parlamentària.
T'has plantejat entrar en política?
Jo ja faig política. Faig política de carrer. Faig política amb els meus companys, amb les causes que creiem que són dignes de defensa i a vegades això és fer més política que parlar en un faristol davant un hemicicle. D'altra banda, veig que hi ha alguns represaliats que han entrat a llistes de la CUP, no ho critico en absolut. Crec que el fet que siguin represalitats, entrar a les llistes, té un valor simbòlic important. A mi no se m'ha proposat, ara mateix no m'interessa, però ho respecto totalment.
Has tingut el teu grup de suport, però al marge d'això, has rebut suport, també, de partits polítics?
Jo mai m'he esperat gaire res dels partits de la política parlamentària, no és una cosa que m'inquieti en excés, per tant, els suports que he tingut els he rebut de bon grat i els que no, ells s'ho perden. Sobretot he rebut molt suport de la societat civil, organitzacions locals, de gent que lluita cada dia a les places del poble que per mi són els grans lluitadors d'aquesta història.
La meva presència a Bèlgica obliga l'Audiència Nacional a deixar d'investigar-me per terrorisme
T'havies plantejat mai què faries si algun dia entrava la Guàrdia Civil a casa teva, si marxaries a l'exili com vas fer?
Durant aquests gairebé 3 anys m'ha passat de tot pel cap, però en cap moment me n'he penedit i crec que sempre he cregut que ha estat la millor opció. El fet de marxar a l'exili li dona una dimensió utlraestatal, deixa de ser un assumpte espanyol, nacional o estatal, i això obliga, en el moment en què faig pública la meva presència a Bèlgica, obliga l'Audiència Nacional a deixar d'investigar-me per terrorisme. A banda de preservar la meva llibertat i com a acció per portar al límit la desobediència, crec que també va tenir un paper important que l'Audiència no podia defensar a Europa un delicte de terrorisme amb les proves que tenia.
Va ser premeditat, improvisat?
Va ser un instint. Havia estat premeditat però no de manera real. Tu què faries si passés? Era una possibilitat tan remota que no t'esperaves mai que passés. Tot i això, sabies que això passava, però mai t'imagines que pugui arribar a tu. Va ser una decisió més aviat instintiva que d'alguna manera venia preparada per la reflexió prèvia de desobeir. Davant d'un estat que gasta tants recursos en reprimir i ho fa d'aquesta manera tan cruel, el màxim exponent per mi de la desobediència en aquell moment era evitar que m'enxampessin, i així ho vaig creure i així ho vaig fer.
Han servit d'alguna cosa aquests gairebé 3 anys de lluita contra el sistema judicial, tant per tu com per la Tamara?
Som gent de carrer que ens agrada treballar envoltats dels nostres sense massa històries. I el tema mediàtic l'hem encaixat com hem pogut cada un. Pel tema del meu grup de suport i per l'exili he tingut una mica més de ressò i l'he volgut aprofitar d'una manera constructiva, posant sobre la taula un discurs que sovint no es veu. L'única raó que trobo a utilitzar tot això per parlar de l'antirepressió és intentar introduir valors polítics més amplis.
Vam aconseguir més ressò amb una setmana amb aquest tipus de lluita que amb 10 anys de procés de manifestacions amb 2 milions de persones
Com veus la situació ara a Catalunya i la lluita independentista després de l'1-O?
No hi ha cap lluita inútil. Tot i que no s'aconsegueixin els objectius immediats, serveix per formar gent, per créixer, per aprendre, per conèixer altres realitats i per crear un ambient de politització i de reflexió comunes i crec que això és impagable. Veig que cada cosa que passa és un imput nou. Veig que fa anys que la gent espera que això ho solucionin els polítics i que una part molt important de l'independentisme està esperant el dia per fer alguna cosa, que li diguin ves allà, i ha deixat de pensar què pot fer ell en el seu poble, el seu CDR o la seva assemblea local per canviar les coses.
Hi ha un element que és molt important que és el tipus de protesta. Si ens volem fer sentir internacionalment, hem de fer una reflexió que per a un sector de l'independentisme és molt incòmoda, però totalment necessària. Per les protestes de la sentència del procés, que hi va haver tants aldarulls, cares tapades i contenidors cremats, es va criminalitzar un cop més aquest tipus de lluita. En canvi, crec que hi va haver molt més ressò internacional amb una setmana de protestes al carrer contundents, que formen part de la lluita de la classe treballadora de tota la vida, sense la qual no tindríem els drets que tenim ara. Vam aconseguir més ressò amb una setmana amb aquest tipus de lluita que amb 10 anys de procés de manifestacions amb 2 milions de persones. I crec que és una reflexió que s'ha de fer en alguns sectors de l'independentisme, que molts cops han posat pals a les rodes als sectors més combatius i més anticapitalistes de l'independentisme.