Mentre tots els partits encaren la darrera setmana de la campanya per a les eleccions europees del 9 de juny, en el rerefons es lliura una altra pugna decisiva a Catalunya: la constitució de la Mesa del Parlament. Els 135 nous diputats electes del passat 12 de maig estan citats el dilluns 10 de juny per celebrar el ple inaugural de la 15a legislatura, centrat en l’elecció de la nova presidència de la cambra, les dues vicepresidències i les quatre secretaries que configuren l’òrgan de govern del Parlament. Aquesta tria no és menor: pot condicionar els pactes i acords que es puguin explorar per a la posterior investidura d’un president de la Generalitat. Malgrat que el PSC i Esquerra Republicana són els dos partits que han estat més taxatius a l’hora de desvincular les negociacions de la Mesa de les del Govern i llegir-les com a dues carpetes separades, el cert és que el paper que jugui cadascuna de les formacions i els membres que acabin integrant l’òrgan rector de la cambra catalana serà clau per a les pròximes setmanes.
A més, tenir majoria a la Mesa del Parlament és molt important per al Govern, ja que entre les tasques dels seus integrants hi ha la d’ordenació del treball parlamentari o la interpretació del reglament de la cambra. L’admissió a tràmit de les iniciatives també depèn d’aquest òrgan. I, de cara a una investidura, és a les mans de la presidència de la cambra la persona a qui proposi per postular-se a la presidència de la Generalitat. A continuació, t’expliquem com funciona el sistema d’elecció dels membres de la Mesa de la cambra i quines són les combinacions més factibles que es podrien produir el pròxim 10 de juny:
Tres votacions separades i paperetes dipositades en urnes
La sessió constitutiva del Parlament de Catalunya arrenca amb una Mesa d’Edat, que s’ocupa de llegir el decret de convocatòria del ple i la relació dels diputats electes, així com per vetllar les votacions que han de tenir lloc per triar els set integrants de l’òrgan de govern de la cambra catalana. La Mesa d’Edat la formen part tres diputats: la presideix el representant de més edat dels 135 electes i l’acompanyen com a secretaris els dos parlamentaris més joves. En principi, enguany els correspon aquesta tasca a tres diputats que s’estrenaran al Parlament aquesta legislatura: Agustí Colomines, de Junts+, serà el president; en tant que Júlia Calvet (Vox) i Mar Besses (ERC) ocuparan les dues secretaries.
Fet aquest procediment —que es concreta dels articles 43 i 46 del reglament—, arrenca la primera votació, que és per elegir al nou president o presidenta del Parlament. Cada diputat vota de manera secreta. És un sufragi uninominal (s’escriu un únic nom en una papereta) i es diposita en una urna. Ara bé, el vot es considera nul si es posa més d’un nom o el que s’ha escrit és il·legible. Si no hi ha res escrit, el sufragi computa com a blanc. Els parlamentaris el van duent fins a l’urna sent cridats per una de les secretàries de la Mesa. Per ser elegit president de la cambra, és necessari arribar a la majoria absoluta —68 escons— en primera votació. Si aquesta circumstància no es materialitza, es fa una segona votació en què només concorren els dos diputats que, en la primera, han obtingut més suports. En l’hipotètic cas que hi hagués un empat, només seria elegit el candidat del grup parlamentari amb més representació si aquesta paritat no es desfà després de quatre votacions.
La segona votació és per triar les dues vicepresidències del Parlament. Com en el primer cas, cada parlamentari emet un vot secret i uninominal, de manera que no poden votar per més d’un candidat. En aquest cas, s’escullen els dos diputats que hagin obtingut més vots per ordre correlatiu. I passa el mateix amb la tercera votació, on s’escullen els quatre secretaris i també resulten triats els quatre amb més suports. Si en alguna d’aquestes votacions també es produeix algun empat, se segueix la mateixa norma que amb l’elecció de la presidència: quan la paritat no es desfà després de quatre votacions, es prioritza el parlamentari del grup amb més escons.
Les combinacions possibles per a la nova Mesa: suma independentista, entesa progressista…
Amb aquests elements al damunt de la taula, el més recurrent seria que els quatre partits amb més representació parlamentària tinguessin membres a la Mesa (enguany, correspondria al PSC, Junts+, Esquerra Republicana i el Partit Popular). El cert, però, és que sovint es fan acords que no necessàriament compleixen aquesta premissa. De fet, la darrera legislatura n’és un exemple: la majoria independentista va permetre que Junts per Catalunya, que era el tercer grup del Parlament, tingués la presidència. D’altra banda, Vox era el quart partit amb més escons i no va tenir cap lloc a la Mesa: l’entesa d’Esquerra, Junts i la CUP va permetre als últims formar part de l’òrgan de govern de la cambra.
Agafant els resultats del 12 de maig, el Parlament d’aquesta legislatura l’integren 135 diputats distribuïts de la següent manera: PSC (42), Junts+ (35), ERC (20), PP (15), Vox (11), Comuns Sumar (6), la CUP (4) i Aliança Catalana (2). A partir d’aquí, poden emergir diferents combinacions que seran transcendentals per elegir els set membres de la Mesa. En el supòsit, per exemple, que cada partit votés al seu candidat o candidata per a presidir el Parlament, els dos que accedirien a una segona votació serien els qui postulin el PSC i Junts+.
Ara bé, si arriben amb acords previs, el PSC tindria dues vies per arribar a la majoria absoluta en primera votació: de la mà d’Esquerra Republicana i Comuns Sumar (els tres sumen 68 escons) o bé amb el Partit Popular i Vox, que també arriben als 68 parlamentaris. Aquesta darrera, però, no és ni tan sols una possibilitat per als socialistes perquè han exclòs el grup d’extrema dreta de les seves converses i perquè els d’Ignacio Garriga també ho han descartat públicament. Amb qui tampoc ha parlat el PSC és amb Aliança Catalana per les mateixes raons que no ho ha fet amb Vox. En canvi, ha temptejat el terreny amb tota la resta. L’opció predilecta dels socialistes és un acord progressista amb ERC i Comuns. Al seu torn, amb qui no comptaria el PSC és amb els de Carles Puigdemont, que aposten per un lideratge independentista a la Mesa i per intentar un Govern liderat pel president a l’exili; ni tampoc amb els cupaires, que volen intentar un pacte a quatre amb Junts, Esquerra i Comuns per evitar una Mesa encapçalada pels de Salvador Illa i que sigui “antirepressiva”. L’opció posada al damunt de la taula pels anticapitalistes, que arribaria a 65 representants, sembla difícilment viable pel grup de Jéssica Albiach, que no vol cap entesa amb els juntaires i reivindica un tripartit.
Un pacte del PSC amb Esquerra i Comuns podria garantir la presència de quatre o cinc membres de les tres formacions a la Mesa, fins i tot contemplant la possibilitat que entressin els últims. Als d’Illa encara els hi quedaria una altra suma possible per liderar la cambra: arribant-hi amb el suport del PP i Comuns Sumar, que seria la mateixa fórmula que va permetre l’elecció de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona. Els tres partits sumen 63 diputats, una xifra que superaria una eventual suma de Junts, Esquerra i la CUP (59) en una segona votació per a la presidència del Parlament. Tampoc la superarien els independentistes amb la inclusió d’Aliança Catalana (2), fet que també sembla força improbable per la incompatibilitat d’aquesta formació amb els de Laia Estrada o fins i tot ERC. En aquest context, els socialistes tampoc veurien del tot clar una suma amb el PP i Comuns per la Mesa, ja que aquesta fórmula pot complicar les negociacions per a una eventual investidura.
D’altra banda, l’escenari d’una presidència independentista al Parlament no és improbable i al llarg dels darrers dies ha guanyat força: una aliança de Junts, Esquerra i la CUP suma més que un pacte del PSC i Comuns Sumar (48). Així doncs, el PP i Vox haurien de votar en blanc o emetre sufragis nuls. Sobre els populars, esperen tenir lloc a la Mesa ja que, en cas contrari, consideren que seria una “estafa democràtica i un insult”. El seu cap de files, Alejandro Fernández, advoca perquè cada grup voti el seu candidat. Però hi ha una combinació en què, encara que tots els partits fessin això, el PP podria quedar-ne fora: el PSC podria tenir la presidència i una de les vicepresidències, mentre que l’altra seria per a Junts. I en el cas de les quatre secretaries, els socialistes podrien dividir els seus vots per tenir dos candidats elegits: 21 vots sumen més que 15, sempre que a aquests 15 no s’hi sumessin els 11 de Vox. Amb el que defensa el Partit Popular, la Mesa quedaria així: tres butaques per al PSC, dos per a Junts i una per a ells i ERC, respectivament.
La incògnita es resoldrà el dilluns 10 a la tarda amb la constitució del Parlament, i el fet que les europees coincideixin amb els dies de negociacions poden dilatar els acords finals fins al mateix dilluns al matí. Entretant, el que es dirimeixi aquests dies també pot preconfigurar la cuina dels pactes enfocats a una investidura. Les majories s'albiren complicades i, encara que tots asseguren voler evitar-ho, ja algunes formacions han manifestat públicament que no temen els tambors d'una repetició electoral.